Ilurion 21/06/2014 – La Segona República (II)

Ilurion 21/06/2014 – La Segona República (II)

La revolució d’octubre del 1934

Després de les eleccions de 1933 el partir radical de Lerroux formà govern en minoria amb el suport parlamentari de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) de caràcter conservador i clerical. Davant d’una mobilització obrera creixent la CEDA reclamà a l’executiu una acció més contundent en matèria d’ordre públic i exigí participar directament en el govern amb l’amenaça de retirar el suport parlamentari. Lerroux va accedir-hi i el 5 d’octubre del 1934 va atorgar tres carteres ministerials al partit de Gil Robles. L’esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva cap al feixisme.

L’endemà de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i amb una escassa participació de la CNT, es va dur a terme una vaga general. El moviment va fracassar per la manca de coordinació i per la resposta contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra, però els esdeveniments van assolir un relleu especialment greu a Astúries i a Catalunya. Continua la lectura de Ilurion 21/06/2014 – La Segona República (II)

Ilurion 07/06/2014 – La Segona República (I)

Ilurion 07/06/2014 – La Segona República (I)

En ple descrèdit després de la dictadura de Primo de Rivera i de la Dictablanda de Dámaso Berenguer, Alfons XIII va veure la necessitat d’una reforma política i el retorn a un règim de monarquia parlamentaria. Va plantejar una transició progressiva: miller eleccions municipals, després eleccions provincials i finalment eleccions a les corts espanyoles. Com sabem la monarquia no passaria de la primera ronda.

Uns mesos abans representants de partits republicans i d’esquerres s’havien reunit a San Sebastià per tal d’acordar una estratègia per tal d’acabar amb la Monarquia. Malgrat no s’ha trobat mai cap acta d’aquesta reunió i sembla que fou més aviat una trobada informal, l’estratègia passava per fer coincidir una insurrecció armada, un “pronunciamiento” i una vaga general. S’intentà dur-la a terme al desembre de 1930 però problemes de descoordinació en les dates feu que militars de Jaca s’anticiparen sublevant-se i proclamant la República. La sublevació fou ràpidament resolta pel règim monarquic i el General Galan condemnat a morir afusellat.

Així, es convocaren eleccions municipals per al 12 d’abril de 1931.

Malgrat en el conjunt d’Espanya els partits monarquics van obtenir la majoria, els partits republicans van guanyar en 41 capitals de provincia per només 8 els partidaris de la monarquia.

Cap a les 6 del matí del 13 d’abril Éibar es convertoa en la primera ciutat en fer onejar la bandera tricolor i proclamar la república. Cap al migdia moltes ciutats s’havien sumat a la proclamació.

A mig matí a la Plaça Sant Jaume de Barcelona s’escoltava això:

Tres dies després, el dia 17 d’abril, l’ABC publicà en portada:

Las elecciones celebradas el domingo me revelan claramente que no tengo hoy el amor de mi pueblo. Mi conciencia me dice que ese desvío no será definitivo, porque procuré siempre servir a España, puesto el único afán en el interés público hasta en las más críticas coyunturas. Un rey puede equivocarse, y sin duda erré yo alguna vez; pero sé bien que nuestra patria se mostró en todo tiempo generosa ante las culpas sin malicia.

Soy el rey de todos los españoles, y también un español. Hallaría medios sobrados para mantener mis regias prerrogativas, en eficaz forcejeo con quienes las combaten. Pero, resueltamente, quiero apartarme de cuanto sea lanzar a un compatriota contra otro en fratricida guerra civil. No renuncio a ninguno de mis derechos, porque más que míos son depósito acumulado por la Historia, de cuya custodia ha de pedirme un día cuenta rigurosa.
Espero a conocer la auténtica y adecuada expresión de la conciencia colectiva, y mientras habla la nación suspendo deliberadamente el ejercicio del Poder Real y me aparto de España, reconociéndola así como única señora de sus destinos.
También ahora creo cumplir el deber que me dicta mi amor a la Patria. Pido a Dios que tan hondo como yo lo sientan y lo cumplan los demás españoles.

Alfons XIII abandonà el país sense abdicar formalment i es traslladà a París i posteriorment a Roma. El gener de 1941 abdicà en favor del seu tercer fill, Joan, i morí el 28 de febrer del mateix any.

La Constitució de 1931

El govern provisional convocà eleccions constituents. El resultat fou una aplastant victòria dels partits que integraven el govern provisional amb prop del 90% dels escons. El PSOE tindria la majoria minoritària de les corts (24,5%)

La dreta monàrquica i catòlica només aconseguí 50 diputats dels 470 en joc.

Un dels seus redactors, Adolfo Posada, manifestà que s’havia inspirat en les constitucions de 1812, 1837 i 1869, així com en el constitucionalisme europeu de postguerra, especialment en la Constitució de Weimar.

Els temes més debatuts foren fonamentalment tres: l’estructura territorial de l’Estat, les relacions Esglesia-Estat i el caràcter bicameral o unicameral de les Corts.

  1. Pel que fa a la forma de l’Estat es descartà la solució federal i s’inventà el concepte de “entidad autónoma para fines administrativos o políticos” a “desig” o voluntat de cada “regió”. D’aquesta manera s’atenia a les reclamacions de Catalunya sense obligar ni impedir a les regions restants constituir-se en “entidad autónoma”.

  2. Pel que fa a la “cuestión religiosa” s’establia la separació de l’Església i l’Estat (“No existe religión del Estado”) si bé es reconeixia un estatus especial a la Iglesia Catòlica al considerar-la “Corporación de Derecho Público”. Així mateix es reconeixia la llibertat de conciència camb la única limitació del “respeto debido a las exigencias de la moral pública” i la llibertat de culte, tant privada com públicament.

  3. Pel que fa a les corts es decantà per un sistema bicameral propi “de la inmensa mayoría de los países democráticos”, davant “los inconvenientes [de] una Cámara popular sin freno” d’un sistema unicameral segons recullen les memòries de Ángel Ossorio y Gallardo.

Definició d’España

Artículo 1. España es una República de trabajadores de toda clase, que se organizan en régimen de Libertad y de Justicia. Los poderes de todos sus órganos emanan del pueblo. (…) La bandera de la República española es roja, amarilla y morada

“La Cuestión religiosa”

El Estado español no tiene religión oficial

Llengues

Artículo 4. El castellano es el idioma oficial de la República. Todo español tiene obligación de saberlo y derecho de usarlo, sin perjuicio de los derechos que las leyes del Estado reconozcan a las lenguas de las provincias o regiones. Salvo lo que se disponga en leyes especiales, a nadie se le podrá exigir el conocimiento ni el uso de ninguna lengua regional
(…)
Las regiones autónomas podrán organizar la enseñanza en sus lenguas respectivas, de acuerdo con las facultades que se concedan en sus Estatutos. Es obligatorio el estudio de la lengua castellana, y ésta se usará también como instrumento de enseñanza en todos los centros de instrucción primaria y secundaria de las regiones autónomas. El Estado podrá mantener o crear en ellas instituciones docentes de todos los grados en el idioma oficial de la República.

La qüestió de la llengua vehicular en l’ensenyament fou una de les que despertà més discussió i fou un dels principals elements a l’hora d’abordar la “Cuestión Catalana”.

Sufragi femení

Artículo 25. No podrán ser fundamento de privilegio jurídico: la naturaleza, la filiación, el sexo, la clase social, la riqueza, las ideas políticas ni las creencias religiosas. El Estado no reconoce distinciones ni títulos nobiliarios

Artículo 36. Los ciudadanos de uno y otro sexo, mayores de veintitrés años, tendrán los mismos derechos electorales conforme determinen las leyes

En aquest punt és molt interessant el debat parlamentari entre Clara Campoamor i Victoria Kent. Aquesta última creia que les dones espanyoles no estaven encara preparades i calia extendre el sufragi femení de manera progressiva mentre que per a Campoamor el sufragi femení havia de ser sense condicions:

Precisamente porque la República me importa tanto, entiendo que sería un gravísimo error político apartar a la mujer del derecho del voto. (...) Yo soy Diputado por la provincia de Madrid; la he recorrido, no sólo en cumplimiento de mi deber, sino por cariño, y muchas veces, siempre, he visto que a los actos públicos acudía una concurrencia femenina muy superior a la masculina, y he visto en los ojos de esas mujeres la esperanza de redención, he visto el deseo de ayudar a la República, he visto la pasión y la emoción que ponen en sus ideales. La mujer española espera hoy de la República la redención suya y la redención del hijo. No cometáis un error histórico que no tendréis nunca bastante tiempo para llorar al dejar al margen de la República a la mujer, que representa una fuerza nueva, una fuerza joven... Que está anhelante, aplicándose a sí misma la frase de Humboldt, de que la única manera de madurarse para el ejercicio de la libertad y de hacerla accesible a todos, es caminar dentro de ella

La reforma constitucional.

Para que la reforma sea aprobada se requieren dos trámites: que la aprueben “las dos terceras partes de los Diputados en el ejercicio de su cargo, durante los cuatro primeros años de vida constitucional, y la mayoría absoluta en lo sucesivo” ; y que las nuevas Cortes, disueltas las anteriores tras la aprobación de la reforma, la ratifique.

Garanties i drets

Seguint el camí de a Constitució mexicana de 1917, la Constitució rusa de 1918 i la Constitución de Weimar de 1919 no només recull els drets individuals sinó que tambè “los derechos de las entidades colectivas”. A més, no només enumera els drets sinó que:

“les damos garantías seguras: de una parte, la regulación concreta y normativa; de otra, los recursos de amparo y las jurisdicciones propias para poderlos hacer eficaces”.
(…)
“dar garantías a los ciudadanos contra ataques del Poder ejecutivo”.

Ilurion 31/05/2014 – La generació del 27

Ilurion 31/05/2014 – La generació del 27 (Ivoox)

Literatura universal 1920-1936

La literatura del anomenats feliços anys vint, com la resta de les arts, està marcada pel desig d’oblidar els horrors de la guerra. Per això l’art es torna frívol, hedonista i tracta de recuperar l’optimisme fugint de la realitat, fixant-se només en els detalls i no en el marc històric. La influència de la música i el cinema comença a fer-se palesa en els escrits, que adopten un ritme més ràpid. En aquest context sorgeix amb força el surrealisme, agafant les troballes de la psicoanàlisi com a punt de partida per explorar el món dels somnis i de les associacions d’imatges.

André Breton fou el pare d’aquest moviment, recollint l’herència pionera dels francesos avantguardistes i exportant el concepte a la pintura i el cinema a part de quallar en la literatura. El monòleg interior, present per exemple a les obres de Virginia Woolf, és una de les tècniques per fer brollar l’inconscient. En aquestes obres apareixen éssers fantàstics, que entronquen amb la ciència-ficció, com els robots de R.U.R. (Robots Universals de Rossum). La personalitat ja no és monolítica, com demostren els heterònims de Fernando Pessoa, perquè la ment tampoc no ho és. Això fa que es multipliquin els punts de vista. La poesia de Joan Salvat-Papasseit s’inscriu, per exemple, en aquesta tradició. Continua la lectura de Ilurion 31/05/2014 – La generació del 27

Ilurion 03/05/2014 – El crack del 29

Las circunstancias que inducen a los episodios recurrentes de demencia financiera no han cambiado de ninguna manera realmente operativa desde la tulipanmaní­a de 1636-1637. Individuos e instituciones son cautivados por la satisfacción maravillosa de acrecentar la riqueza. La ilusión asociada a la anterior, y que consiste en atribuirse perspicacia, se ve alentada por las varias veces señalada impresión pública de que la inteligencia, propia y ajena, corre parejas con la posesión de dinero. De esta creencia así­ infundida deriva la acción: acumulación de valores inmobiliarios y mobiliarios o, en fechas recientes, de obras de arte. El movimiento alcista confirma el sentimiento de agudeza personal y de grupo. Y así­ hasta el momento de la decepción masiva y del hundimiento. Este último, como ya habrá quedado suficientemente claro, nunca se presenta de manera paulatina. Va acompañado siempre de un desesperado esfuerzo por escapar, infructuoso en la mayorí­a de los casos.

J.K. Galbraith – Breve historia de la euforia financiera (p. 116)

Ilurion 03/05/2014 – El crack del 29 (IVOOX) Ilurion 19/05/2014 – El crack del 29 – 2a part (IVOOX)

Galbraith, a part del llibre Breve historia de la euforia financiera té un altre llibre, tambè molt breu i molt recomanable (de fet Galbraith és potser dels economistes més amens de llegir que recordo) anomenat El crash de 1929. El llibre és de 1954 (25 anys després del crack) però en la introducció d’una reedició del seu llibre als anys 90 Galbraith diu:

Cada vez que la obra estaba a punto de ser descatalogada y desaparecer de las librerías, un nuevo episodio especulativo (…) estimulaba el interés por la historia de aquel gran caso contemporáneo de prosperidad y súbito desplome del mercado de valores, que condujo a una implacable depresión.

Continua la lectura de Ilurion 03/05/2014 – El crack del 29

Dossier UE Alternativas Economicas Abril 2014

Todo para los mercados

Con la crisis, el proyecto de construcción europea ha supeditado los intereses de los ciudadanos a los de la banca.

Dossier UE Alternativas Economicas Abril 2014
Dossier UE Alternativas Economicas Abril 2014

Volvemos a ser llamados a las urnas para elegir un nuevo Parlamento Europeo. Unas semanas antes nos bombardearán con mensajes sobre la importancia de participar en la elección de nuestros representantes en la única institución comunitaria de elección directa por parte de los ciudadanos. Apelarán al sentimiento europeo, a la importancia de las decisiones que se toman en Europa, a la necesidad más que nunca de Europa para salir de la crisis. Quizá sea momento, pues, para reflexionar críticamente sobre el papel de la Unión Europea en los últimos años. Continua la lectura de Todo para los mercados

Ilurion 19/04/2014 – Els feliços anys 20

Ilurion 19/04/2014 – Els feliços anys 20 (IVOOX)

La historiografia oficial parla dels feliços anys 20 com els anys que seguiren a la fi de la primera guerra mundial i que fruit del final del conflicte bèl·lic tingué lloc un creixement econòmic sense precedents.

Ara bé, és impossible parlar dels anys 20 sense tenir en compte la crisi de 1929 i la gran depressió dels anys 30. De la crisi i la gran depressió en parlarem en propers programes segur, però els paral·lelismes entre l’època de prosperitat dels anys 20 i l’època de prosperitat anterior al 2007 són inevitables.

Els dos períodes es desenvoluparen al caliu d’una gran bombolla financera que alimentada per les expectatives d’una nova economia. Una nova economia basada en tecnologies inventades les dècades anterior. La radio, el cinema, l’automòbil als anys 20, i la globalització de la producció, el transport i les comunicacions, amb internet com a tecnologia insígnia, a final del segle XX.

En ambdós períodes es produí una forta bombolla immobiliària també. És molt coneguda la febre especulativa que afectà a Florida i altres estats del sud-est nord-americà durant els anys 20 i que després esclatà amb virulència.

No podem oblidar tampoc que no tots els territoris ni tota la població gaudia d’aquests feliços anys 20. Alemanya, per exemple, perdedora de la guerra i obligada a pagar quantioses reparacions de guerra vivia un període convuls i difícil.

De fet, aquesta imatge de feliços anys 20 té un marcat component de classe ja que bona part de la població es veurà exclosa d’aquesta felicitat. Durant aquesta etapa es produirà precisament un gran creixement de la desigualtat entre l’1% (o el 10%) i la resta de la població només comparable a l’experimentat en els darrers 20 anys. Per altra banda la publicitat i innovacions financeres com els crèdits al consum i els pagaments a terminis permetran un accés creixent de les classes populars al consum i al consumisme.

A casa nostra els anys 20 seran anys, per exemple, de molta activitat anarquista, i del fenomen del pistolerisme fomentat per la patronal. Cal recordar que Catalunya experimentà un fort creixement econòmic durant la primera guerra mundial gràcies a la neutralitat que s’estroncà tot just acabar la guerra i visqué bona part dels anys 20 sota la dictadura de Primo de Rivera en els últims compassos d’un règim monàrquic en descomposició. Però bé, això ja és tema d’un altre programa.