Aventures hilariènques

Aquesta setmana passada he passat uns dies de vacances a Sant Hilari Sacalm (comarca de La Selva). és un poble d’uns 6000 habitants i envoltat d’aigua i natura. Un paradí­s…

Quan era petit cada any venia amb els meus pares uns dies al setembre (passada la festa major de Torí ) però ara feia ja molt temps que no hi posava els peus i tornar-hi m’ha produït certa ností lgia :-)

Només arribar, vaig anar a donar una volta pel poble. La primera impressió que vaig tenir va ser de molt contrast entre el sector públic i el sector privat. Entre la quantitat d’obres i millores públiques que s’hi han fet i lo ben cuidats que estan els carrers, places parcs… i un munt d’hotels tancats respecte ara fa 10 anys mostra d’una vila que ha perdut el tren turí­stic. (el turisme que atreia era un turisme familiar que buscava tranquilitat, sobretot per criatures petites i també turisme de la 3a edat que buscava tranquilitat i salut i aquí­ ho troba).
Aquesta decadència del sector turí­stic també l’he pogut constatar en veure com moltes botigues del centre del poble que abans venien fonamentalment als forasters ara o bé han tancat o bé s’han reconvertit en botigues destinades a consumidors locals.
L’hotel, el nostre hotel de sempre, també ha patit aquesta davallada del turisme i prova d’això és que estí  prí cticament igual que fa 10 anys (de fet, probablement no ha canviat gaire en els últims 40 anys).

A mesura que passaven els dies vaig haver de rectificar la sensació que vaig tenir el primer dia que el tren del turisme ha passat de llarg de Sant Hilari. Simplement el model turí­stic s’ha transformat. Cert que han tancat nombrosos hotels al centre del poble, però ha augmentat l’oferta de Turisme Rural i d’activitats relacionades amb la natura que generen estades més curtes (1-2 dies).

A Sant Hilari vaig aprofitar per estudiar, per escriure, per aclarir idees i per passejar. En aquests dies, he anat fins a la Font Vella un parell de dies, he pujat a l’ermita del Nen Jesús de Praga (des d’on es contempla una vista fantí stica del Montseny i les Guilleries), he anat fins a la Font Picant, la font del Sastre, el passeig de la Miranda… I sobretor he passat molt de temps passejant per la font del parc. En aquell parc, tranquil, ombrivol, allunyat del centre del poble i de les rutes principals hi tinc alguns dels records més dolços de la meva infí ncia, i estar allí , sota aquell bosc de castanyers, vaig rejovenir 15 anys de la meva vida :-) Només hi faltava l’Anna… NOTA: l’Anna era una nena que durant anys estiuejava amb la seva familia al mateix hotel i sempre aní vem plegats. Què se n’haurí  fet???

Però a part de passejar pels paissatges de la meva infantesa, hi ha una altra cosa que m’ha permès recarregar energies i recuperar la viytalitat perduda i és que ara em torno a senti r viu :-) . I és que crec que m’he enamorat. Els primers dies no vaig tenir masses oportunitats de relacionar-me amb la Raquel -Així­ es diu ella- (tot i que des del primer dia m’havia cridat l’atenció aquella noia misteriosa que s’estava amb la seva familia al mateix hotel) i és que ja sabeu que jo sóc molt tí­mid, però és que ella… més que timidesa és pí nic a les relacions personals! Al final, vaig aconseguir establir-hi relació, presemtar-nos i coneixe’ns una mica. Quan estavem sols però (ex: quan coincidem a l’ascensor o quan passava per la sala on estava estudiant) tot s’omplia d’un silènci elèctric on jo no sabia que dir ni on mirar i ella transpirava nerviosime…Durant tot l’endemí  ens van produir innombrables trobades silencioses fins arribar a la nit. I és que després de sopar la seva mare (que segurament notava i/o coneixia els nostres silèncis) va pendre l’iniciativa i em va convidar amb tota la seva familia a un passeig nocturn. Així­, primer indirectament a través del seu germí  i dels seus pares i després ja més directament quan ella i jo ens vam separar una mica de la resta vam coneixe’ns una mica millor. I això va ser la meva perdició, perquè sota el cel estrellat encara em va semblar més guapa que mai i vaig saber que allò era el que feia anys que buscava sense èxit. I és que som prí cticament desconeguts, però tenim els mateixos records d’onfentesa i hem crescut amb els mateixos paissatges i amb això és com si ens haguéssim conegut tota la vida.
De totes maneres, quan s’acabava un tema, els silèncis tornaven a ser elèctrics i el temps que vam passar a l’ascensor un cop ja a l’hotel fins a la 3a planta on estavem els dos es va fer etern… Tan etern com fugaç va ser el comiat posterior :(
Aquella nit no vaig dormir.
L’endemí  jo marxava després d’esmorzar i ella se n’anava a Girona amb la seva familia a passar el dia i prí cticament no ens vam poder acomiadar. Espero però tornar-la a veure ben aviat. Espero que quan el dia 1 de setembre torni a Barcelona (el dia 1 torna a començar a treballar) es recordi de mi i em deixi continuar coneixent-la !