Arxiu mensual: novembre de 2004

Podcasting

Avui, grí cies a en Diego (de mini-d) he acabat d’entendre que és això del Podcasting. Feia temps que ho veia en alguns blog però no ho acabava de trobar explicat enlloc.
Resulta que consisteix en combinar la tecnologia dels feeds RSS amb grabacions d’audio. és a dir, ara en comptes de sincronitzar les últimes noticies d’un web i llegir-les, les sincronitzem i podem escoltar-les al nostre ordinador mentre anem treballant, o bé desar-les al ipod (o qualsevol reproductor d’mp3) i escoltar-les, per exemple, al metro.
De moment sembla que només hi ha un blog que ofereixi podcasts en catalí . és el pof-HQ.
En castellí  n’he trobat un parell més: Comunicando i El Podcast más corto de la historia

Per a poder descarregar podcasts podeu fer servir el programa lliure multiplataforma iPodder.

Investigant un amica més obre el tema he trobat que la propera versió de WordPress implementarí  la possibilitat de fer podcasts.

Em sembla que de cara a nadal, un cop passats els examens de la UPF provaré d’implementar-ho aquí­.

La economia del fraude inocente (J. K. Galbraith)

0618013245
ISBN: 8484325695
Tí­tol: La Economí­a del fraude inocente: la verdad de nuestro tiempo
Autor: J. K. Galbraith
Ed: Crí­tica
104 pgs (14.0×21.0 cm) tapa dura

Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Galbraith (el seu Crack del 29 em va semblar fascinant) i el fet que ara al Seminari d’Economia Crí­tica estiguem estudiant l’escola institucionalista doncs m’acabí  de convèncer i per això quan el vaig veure a l’aparador de la llibreria no m’ho vaig pensar dues vegades.

és un llibre, molt curtet, escrit, com sempre escriu Galbraith, amb un llenguatge molt entenedor (fins i tot apte per a no economistes), però al mateix temps és un llibre crí­tic, molt crí­tic, amb el pensament econòmic ortodox.

Galbraith crí­tica que la realitat i la teoria econòmica (que ell anomena “sabiduria convencional”) sovint no van per el mateix camí­. Però és que en l’economia neoliberal, no tan sols no van per el mateix camí­, sinó que s’utilitza aquesta “irreal” teoria econòmica en benefici de la corporació.

Segons Galbraith, ara qui domina l’economia ja no és el capital (els propietaris del capital) sinó “la corporació”. és a dir, amb la professionalització de la gestió empresarial, els propietaris del capital han perdut el control en favor d’una classe directiva que autogestiona la corporació en funció dels seus propis interessos i assumint molts pocs riscos. Els exemples més clars d’aquesta pèrdua de control els trobem en els escí ndols corporatius d’Enron o WorldCom. Vet aquí­ un frau no del tot innocent…

Però Galbraith va més enllí  encara. Des de la seva perspectiva institucionalista en la qual la corporació és l’eix principal de l’economia d’avui en dia, fa una crí­tica al individualisme metodològic que situa la sobirania del consumidor com a punt fonamental de l’economia. De fet, la simple existència de la publicitat ja demostra com les empreses poden manipular les decisions de consum dels consumidors. Amb aquest raonament Galbraith retorna als economistes clí ssics com Ricardo o Marx que veien en el procés productiu l’eix en el qual gira tot el procés econòmic.

Galbraith fa el pas de relacionar també sector públic i sector privat i com les corporacions copen ja prí cticament totes les esferes del sector públic (des dels serveis públics, les subcontractacions de serveis administratius fins als cí rrecs públics que mantenen estretes relacions amb les grans corporacions passant per la polí­tica de lobbies).

Malauradament, el final del llibre és una mica fluix (almenys per al meu gust). Galbraith intenta relacionar el que ha exposat al llarg del llibre amb la polí­tica exterior, però acaba fent un discurs molt pacifista, però poc crí­tic. (suposo que als 94 anys i veient la guerra d’Iraq Galbraith recorda el dolor i el sofriment que observí  quan era un jove economista i realitzí  un estudi econòmic sobre els bombardejos durant la 2a guerra mundial i això fa que el seu discurs sigui un pel massa paternalista).

En resum: un llibre MOLT recomanable. sobretot per a no economistes i per a economistes no crí­tics (a qui espero que els obri una mica els ulls…).

Bienes comunes (de Susana López Rubio)

Via Tijuana Time, he descobert aquest relat que m’ha encantat. és el guanyador del III Concurso Antonio Villalba de Cartas de Amor

Bienes comunes, por Susana López Rubio
Estimada Cristina:
Ayer recibí­ una misiva de tu abogado donde me invitaba a enumerar los bienes comunes, con el fin de comenzar el proceso de disolución de nuestro ví­nculo matrimonial. A continuación te remito dicha lista, para que puedas solicitar la certificación al Notario y tener listos todos los escritos antes de la comparecencia ante el tribunal.

Como verás, he dividido la lista en dos partes. Básicamente, un apartado con las cosas de nuestros cinco años de matrimonio con las que me gustarí­a quedarme y otra con las que te puedes quedar tú. Para cualquier duda o comentario, ya sabes que puedes llamarme al teléfono de la oficina (de ocho a cuatro) o al móvil (hasta las once) y estaré encantado de repasar la lista contigo.

Cosas a conservar:

– La carne de gallina que salpicó mis antebrazos cuando te vi por primera vez en la oficina.
– El leve rastro de perfume que quedó flotando en el ascensor una mañana, cuando te bajaste en la segunda planta, y yo aún no me atreví­a a dirigirte la palabra.
– El movimiento de cabeza con el que aceptaste mi invitación a cenar.
– La mancha de rimel que dejaste en mi almohada la noche que por fin dormimos juntos.
– La promesa de que yo serí­a el único que besarí­a la constelación de pecas de tu pecho.
– El mordisco que dejé en tu hombro y tuviste que disimular con maquillaje porque tu vestido de novia tení­a un escote de palabra de honor.
– Las gotas de lluvia que se enredaron en tu pelo durante nuestra luna de miel en Londres.
– Todas las horas que pasamos mirándonos, besándonos, hablando y tocándonos. (También las horas que pasé simplemente soñando o pensando en ti).

Cosas que puedes conservar tú:

– Los silencios.
– Aquellos besos tibios y emponzoñados, cuyo ingrediente principal era la rutina.
– El sabor acre de los insultos y reproches.
– La sensación de angustia al estirar la mano por la noche para descubrir que tu lado de la cama estaba vací­o.
– Las nauseas que trepaban por mi garganta cada vez que notaba un olor extraño en tu ropa.
– El cosquilleo de mi sangre pudriéndose cada vez que te encerrabas en el baño a hablar por teléfono con él.
– Las lágrimas que me tragué cuando descubrí­ aquel arañazo ajeno en tu ingle.
– Jorge y Cecilia. Los nombres que nos gustaban para los hijos que nunca llegamos a tener.

Con respecto al resto de objetos que hemos adquirido y compartido durante nuestro matrimonio (el coche, la casa, etc) solo comunicarte que puedes quedártelos todos. Al fin y al cabo solo son eso: objetos.

Por último, recordarte el n º de teléfono de mi abogado (914070485) para que tu letrado pueda contactar con él y ambos se ocupen de presentar el escrito de divorcio para ratificar nuestro convencimiento.

Afectuosamente,

Roberto.

Nota: Ganadora del III Concurso Antonio Villalba de Cartas de Amor.
Escuela de escritores.com

Brad Mehldau Trio

Ahir vaig anar, al Palau de la Música, al concert del Brad Mehldau Trio (Brad Mehldau al piano, Larry Grenadier al contrabaix i el català Jorge Rossy a la bateria) enmarcat dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona 2004
Hi vam anar el Joan, el Xavi, la seva professora de Xinès i el seu xicot i jo. Estavem ubicats al 2n pis, tribuna 9 (lateral esquerre) i malauradament no podiem veure gaire bé el piano (això sí­, la bateria la veiem de fàbula :-p ).

El concert va començar amb Granada una cançó inspirada en el ritmes i sonoritats del folkolre ibèric. La vaig trobar la veritat un pel lenta pel meu gust (o potser és perque a mi això del folklore andalús mai m’ha tirat massa…).
La següent canço però, ja va començar amb molt més ritme i em va comfirmar que “Granada” només va servir per escalfar-se i agafar ritme (a part de ser una petita concesió per ser a Espanya [cosa que no entraré a comentar]). Aquesta segona peça fou una peça llarguí­ssima que contenia primer un solo de piano, posteriorment una part per al lluiment del contrabaixista (amb un lleu acompanyament de bateria) i finalment un solo de bateria, per acabar a trio.
Després d’aquest tema, Brad Mehldau es va dirigir al públic per agrair la seva presència, comentar les dues primeres peces i fer que s’ovacionessin als seus companys de trio (en aquest punt es va notar que tots els amics i familia d’en Jorge Rossy -que és català- eren al Palau :-p ).
Posteriorment van anar enllaçant temes més moguts amb altres de més relaxats fins al final del concert. Però, això si, cada cançó era més aplaudida encara que l’anterior (de fet m’atreviria a dir que hi va haver més estona d’aplaudiments [merescuts, és clar] que de música :-p ) i és que el públic estava entregat.
Una curiositat: en totes, totes, les cançons, posava la última nota el piano.
EL BIS
La gent encara no havia acabat d’ovacionar-los que altre cop ja estaven daumnt de l’escenari. Comença la peça amb un tema de contrabaix magistral i després quan comença el piano sonen les primeres notes d’Everything in its right place de radiohead i aquest és un moment màgic… [pot semblar estrany però estava convençut que en el bis tocarien radiohead, però jo apostava més per sentir Exit Music (for a film) que no pas aquesta ] va avançant el tema i mica a mica el Brad Mehldau va indrouïnt variacions a la lí­nia melòdica (però en cap cas avandonant el tema original de radiohead amb l’altra mà!!!) . Després d’una llarga improvització de piano i un cop retornat al tema original li tocà el torn a la bateria que mentre piano i contrabaix mantenien ara l’acompanyament es dedicía fer un repertori de percussió d’una gran qualitat també per acabar acabat el tema a trio amb la suavitat del piano…
[arribats a aquest punt, només per això ja valia a pena haver vingut!!!!].
Un cop més abandonaven l’escenari enmig d’una gran ovació… però no es feren de pregar i tornaren a l’escenari aquest cop amb una cançó molt més tranquileta (una mica pastelosa pel meu gust) però que de ben segur feu les delí­cies dels seguidors del més pur Brad Mehldau. Acabat aquest tema, ovació encara més gran i gent ja d’empeus…. alguna gent ja marxava… quan tornen a sortir a l’escenari…. Tothom als seus seients…. silènci absoluts i…. Sí?, ARA Sí?:!: Exit Music (for a film) (també de Radiohead): una cançó ja considerada un clàssic i també una versió ja clàssica dins del repertori del Brad Mehldau. Aquesta peça em va servir a més per comfirmar que les variacions dins del tema principal eren fruit de l’improvització (ja que la versió que van tocar ahir i la que tinc a casa enregistrada són diferents!) i un altre cop dins del tema orí­ginal lluiment per a piano, contrabaix i bateria (aquí­ al bateria, suposo que amb moltes ganes de fer-ho bé a casa seva, es va deixar portar, des del meu punt de vista en algun moment de manera excessiva, per la intensitat del moment i va tocar amb una contundència sorprenent en un concert de jazz d’aquest estil). Ara sí­, molta gent d’empeus…. ovació encara més gran…. i ja tothom agafant els abrics per marxar quan….. ALTRE COP A L’ESCENARI (per 4rt cop!!!) per tocar una cançó del repertori més clàssic de Brad Mehldau (crec, a jutjar per la reacció del públic) davant de la sorpresa dels que no estem acostumats a músics tant generosos amb els bisos. I mentre sortiem encara hi ha haver una última falsa alarma de retorn a l’escenari (que es va dissoldre en encendre’s els llums del palau :( ).

P.D.: L’anecdota del dia fou que mentre esperava el Joan i companyia em vaig trobar amb el Josep Sabaté (del Seminari TAIFA) i la seva companya i que ja a dins ens vam trobar a la Nàdia que treballava repartint programes del Festival de Jazz!!

Com pagar menys a Hisenda…

Avui he rebut un correu d’una assessoria (de la qual no dirè el nom per no fer publicitat) amb algunes de les accions que es poden realitzar per a rebaixar la propera liquidació de l’IRPF ara que s’acosta final d’any :

  • Aportacions a plans de pensions, amb el lí­mit deduïble de 8.000 Eur. si la vostra edat és inferior a 53 anys, que va augmentant fins arribar als 24.250 Eur. a partir dels 65 anys.
  • Aportacions a un compte vivenda, en el cas de que hagueu de construïr o adquirir la vostra primera vivenda habitual en els propers 4 anys, podent deduïr el 15% de les aportacions, amb un lí­mit de 9.015,18 Eur..
  • Amortització anticipada de la hipoteca o prèstec destinat a l’adquisició de la vivenda habitual, amb el lí­mit de 9.015,18 Eur. anuals.
  • Si heu comprat la vostra vivenda amb diners prestats per un familiar, i voleu aprofitar la deducció per habitatge, no oblideu documentar la operació, per exemple amb un contracte privat i l’autoliquidació pel Impost sobre Transmissions que està exempt de pagament.
  • Aportacions a un compte estalvi – empresa, en el cas de que tingueu previst muntar un negoci abans de 4 anys (societat limitada Nova Empresa), podent deduïr el 15% de les aportacions, amb el lí­mit de 9.000 Eur. anuals.
  • En cas de que volgueu vendre una propietat adquirida fa menys d’1 any, intenteu aplaçar i fraccionar el cobrament per aconseguir que els guanys patrimonials es considerin generats en més d’un any i tributin només al 15%.
  • Si teniu previst llogarun pis, recordeu que si s’utilitza com a vivenda, i no com a oficina, tindreu dret a una reducció del 50% del rendiment net obtingut.
  • Lleis generals sobre les crisis financeres i monetà ries

    • Una moneda s’ha de devaluar un 10% per cada punt percentual del PIB obtingut mitjançant un dèficit de la balança per compte corrent no sostenible.
    • Les monedes tendeixen a devaluar-se més del compte.
    • Les situacions no sostenibles duren sempre més del previsible (per als economistes racionals) i posteriorment el col•lapse és molt més ràpid del que qualsevol es pot arribar a imaginar. (R. Dornbusch)
    • “La memòria financera dura aproximadament uns 10 anys. Aquest és el temps entre un episodi de sofisticada estupidesa i el següent.” (J.K. Galbraith)
    • 6 fases de les crisis financeres i monetàries:
      1. Primer els especuladors a curt termini que cerquen altes rendibilitats (o inversors excessivament ansiosos per la seguretat, impulsen el valor de la moneda, cap a nivells insostenibles.
      2. En segon lloc, hi ha qui es suma a la tendència degut a la excel•lent rendibilitat observada en el passat més immediat, impulsant la sobrevaluació a un nivell i duració que els economistes ortodoxos no poden explicar.
      3. Tercer, els intel•ligents economistes, desconcertats per la duració de la sobrevaluació, desenvolupen teories per explicar perquè les coses ara són diferents i perquè la sobrevaluació potser és, malgrat tot, sostenible.
      4. Quart, els especuladors, animats per les teories d’una "nova economia" que justifica la extraordinària rendibilitat vista en el passat immediat, segueixen comprant per mantenir la moneda sobrevalorada durant més temps. (efecte cobdícia)
      5. Finalment, la fila de compradors àvids i inversionistes a la caça de les últimes tendències arriba a la seva fi, produint un col•lapse. (efecte pànic)
      6. Efecte contagi (degut a la globalització i interrelació dels mercats de valors de tot el mon).

    NOTA: Actualment el dòlar ha arribat a la fase 3.

    Prova d’aixó és l’estudi Managing Exchange Rates: Achievement of Global Re-balancing or Evidence of Global Co-dependency? de Catherine Mann en el qual afirma coses com la següent:
    "la relació de codependència entre EEUU i els seus socis comercials" podria "durar força temps", degut a que "els EEUU i els seus principals socis comercials (Xina i Japó) tenen interessos creats per mantenir l’status quo".

    Però si els especuladors internacionals creuen que poden obtenir utilitat d’una depreciació del dòlar, els bancs centrals asiàtics no podran fer res per evitar la devaluació. De fet, només podria fer-ho la reserva federal dels EEUU, però és poc probable que intervingués per l’elevat cost social que haurien de pagar.

    Artícles relacionats: ¿El día del Juicio Final del dólar? J. Bradford DeLong (Project Syndicate)

    Bitacoles.net

    Des d’avui el meu humil blog fa ping a Bitacoles.net, el directori de diaris digitals personals en catalí  a la xarxa.

    Fins ara un públic lector molt reduït i controlat; amics, companys i coneguts. Em sento com un navegant que fins ara navegava pel Mediterrani (un mar petit, tranquil i controlat) i decideix atravessar les columnes d’Hèrcules i navegar per l’oceí  Atlí ntic on les corrents són tan fortes com incertes i és molt fí cil naufragar o acabar en un lloc on no vols anar.

    Grí cies a tots els que em llegiu, en primer lloc per llegir-me i animar-me a continuar escrivint. I en segon lloc per ser amics meus.

    The Wind Of Change (Scorpions)

    Porto tot el matí­ sense poder-me treure aquesta cançó del cap…

    I follow the Moskva
    Down to Gorky Park
    Listening to the wind of change
    An August summer night
    Soldiers passing by
    Listening to the wind of change

    The world is closing in
    Did you ever think
    That we could be so close,
    like brothers
    The future’s in the air
    I can feel it everywhere
    Blowing with the wind of change

    Take me to the magic of the moment
    On a glory night
    Where the children of
    tomorrow dream away
    in the wind of change

    Walking down the street
    Distant memories
    Are buried in the past forever
    I follow the Moskva
    Down to Gorky Park
    Listening to the wind of change

    The wind of change
    Blows straight into the face of time
    Like a stormwind that
    will ring the freedom bell
    For peace of mind
    Let your balalaika sing
    What my guitar wants to say