De Washington a Beijin

Tal com vaig anunciar ja fa uns dies, aquí­ teniu unes reflexions sobre la Xina, els EEUU i la situació geopolí­tica actual

DE WASHINGTON A BEIJIN

En els últims anys hem presenciat allò que alguns anomenen el despertar del gegant asií tic, és a dir, l’obertura de la Xina al món, al comerç internacional i l’economia mundial. El cas xinès és un cas molt particular d’obertura al mercat exterior. En primer lloc perquè es tracta d’una societat comunista que amb l’eslògan "Una Xina, dos sistemes" intenta integrar-se en l’engranatge del capitalisme global sense perdre la identitat comunista. En segon lloc per les dimensions geogrí fiques i demogrí fiques de la Xina. és un paí­s altament poblat que proporciona mí  d’obra abundant i barata al capital i que al mateix temps pot suposar un mercat potencial de productes enorme, si bé cal distingir entre la franja costanera densament urbanitzada i on es produeix el creixement industrial i on comença a sorgir població amb gran capacitat de consum i la Xina interior on la capacitat de consum és molt menor[1] i on la revolució capitalista encara no ha arribat. I finalment per la seva cultura i tradició que fa que per exemple la població xinesa tot i tenir una renda per cí pita força baixa, tingui una taxa d’estalvi del 40% (una de les més elevades).

La Xina estí  experimentant taxes de creixement entre el 8 i el 10% al llarg dels últims 10 anys. Aquest creixement s’ha basat fonamentalment en una orientació de l’economia cap a la producció i exportació de productes intensius en mí  d’obra en els quals, degut a l’abundí ncia d’aquesta i a un tipus de canvi fix respecte el dòlar de 8,28 Yuans per dòlar, posseeixen un avantatge comparatiu i són molt competitius en els mercats internacionals.
Aquest procés ha anat acompanyat d’una progressiva major permissivitat del govern xinès amb l’inversió estrangera fruit l’ingrés a l’OMC l’any 2001 i de les concessions xineses als recels que causen als països industrialitzats polí­tiques d’exportació tan agressives.

Aquesta polí­tica econòmica orientada a l’exportació provoca grans superí vits en la balança comercial per compte corrent. I, en conseqüència ha comportat que la Xina hagi atresorat una quantitat enorme de divises, la majoria dòlars (posteriorment convertits en Tí­tols del Tresor dels EEUU). Podem dir doncs que la Xina finí ncia en gran mesura (conjuntament amb el Banc Central del Japó atresoren actius financers per valor de més de 1,3 bilions de dòlars)[2] els dèficits interior (un dèficit públic que no para de créixer grí cies a la generosa rebaixa d’impostos i a l’augment de la despesa militar i que ja arriba a 420.000 milions de dòlars) i exterior (un dèficit en la balança comercial per compte corrent que creix any rere any i que ja suposa un 1,5% del PIB) dels EEUU[3].
Aquesta situació deficití ria és insostenible a llarg termini i tant el FMI, el Departament del Tresor, el G-7 com nombrosos economistes alerten de la necessitat d’un ajust abans que les pressions siguin massa grans i obliguin a una brusques correccions en el mercat de divises que afectarien durament l’economia nord-americana. Estí  demostrat però, que les situacions insostenibles tendeixen a mantenir-se més temps del que seria racional. I en aquest cas estí  clar que les autoritats xineses prefereixen mantenir unes altes reserves de dòlars amb un elevat risc que no pas que aparegui l’atur a ciutats industrials com Shangai.
Aquestes institucions han instat/demanat reiteradament al govern xinès que flexibilitzi el tipus de canvi (ja sigui migrant cap a un sistema de canvi flotant o cap a un sistema semi-fix de flotació controlada), consideren que seria adequada una apreciació d’un 20% respecte el dòlar i que s’hauria de produir en els propers mesos. El govern xinès estí  d’acord amb la necessitat dels ajustos però refusa una apreciació del Iuan a curt termini.
No obstant, el Banc Central Xinès (PBC) ha decidit sorpresivament un augment dels tipus d’interès (feia 9 anys que els tipus d’interès es mantenien fixats en el mateix nivell) per tal d’evitar un sobreescalfalment de l’economia, combatre una inflació que estí  per sobre del 5% anual i una bombolla immobilií ria que afecta tota la zona industrial costanera.
Tot això coincideix en el temps amb una escalada del preus del petroli que si bé no és ni de bon tros tant greu com al 1973 amenaça el creixement econòmic mundial. I això és especialment preocupant a la Xina un dels principals consumidors i importadors de petroli i el que conjuntament amb l’??ndia estí  experimentant uns major augments en el consum de cru -un 40% en l’últim any- (Precisament aquest augment de la demanda és un dels factors que expliquen la forta escalada de preus del petroli). Aquesta dependència energètica del petroli (aguditzat per les poques reserves pròpies) fa que es temi que si el preu del cru es manté per sobre els 45-50 USD/Barril els productors xinesos es vegin obligats a augmentar preus dels seus productes i això provoqui un augment de la inflació. A la Xina un augment de la inflació no seria negatiu ja que ajudaria a refredar una mica l’economia, però tant a Europa com als EEUU hi ha el temor que donada la importí ncia comercial de la Xina, aquesta exporti, conjuntament amb els seus productes, inflació. és a dir, que un augment de la inflació a Xina faci augmentar els costos dels productors xinesos, que repercutirien aquest augment en el preu dels seus productes la qual cosa causaria tendències inflacioní ries als països consumidors.

I precisament ara que es compleixen 60 anys dels acords de Bretton Woods (i de la creació del FMI i el BM) veient com el "sistema dòlar" tremola, hi ha veus que proposen un nou acord internacional entre els EEUU, Europa, la Xina i el Japó per tal de definir un nou marc monetari[4] (en el qual molt probablement el dòlar no tindrí  el paper de pedra angular que li atorgí  Bretton Woods). En els propers anys assistirem doncs a la configuració d’un nou ordre geo-econòmic en el qual hi ha molts interrogants per definir.

Aguantarí  la Xina aquesta transformació a un ritme vertiginós sense que es desintegri el seu sistema polí­tic i social?
Quin paper estí  disposat a jugar la Xina en l’economia mundial?
Quan poder estí  disposat a cedir Estats Units?
Estarí  disposat a cedir-lo "pací­ficament"?
Quin paper jugarí  Europa en aquesta disputa pel lideratge polí­ticoeconòmic? I l’Euro? Tindrí  èxit en la seva intenció de succeir el dòlar com a moneda hegemònica?


[1]El comunisme xinès té una alta consideració/admiració de la vida rural i això en certa mesura frena l’èxode camp-ciutat que tot i això és molt elevat i estí  en augment.

[2] Tant la Xina com el Japó tenen molt interès en mantenir un dòlar fort. En primer lloc perquè això afavoreix les seves exportacions i en segon lloc per mantenir alt el valor de les seves enormes inversions en dòlars.

[3] Tradicionalment els EEUU han tingut una balança per compte corrent deficití ria que compensaven mitjançant el domini financer de Wall Street, superí vit financer que s’ha vist fortament erosionat per l’esclat de la bombolla financera de la nova economia.

[4]
Larry Summers (ex-secretari del tresor dels EUU): "Una correcció podria venir d’un ajust sever de l’economia dels EEUU, una caiguda del dòlar d’un 40%, o un acord amb Europa, Japó i la Xina perquè l’ajust es reparteixi en una mena de no acord com el que es pactí  a Bretton Woods fa 60 anys."