Brad Mehldau Trio

Ahir vaig anar, al Palau de la Música, al concert del Brad Mehldau Trio (Brad Mehldau al piano, Larry Grenadier al contrabaix i el català Jorge Rossy a la bateria) enmarcat dins del Festival Internacional de Jazz de Barcelona 2004
Hi vam anar el Joan, el Xavi, la seva professora de Xinès i el seu xicot i jo. Estavem ubicats al 2n pis, tribuna 9 (lateral esquerre) i malauradament no podiem veure gaire bé el piano (això sí­, la bateria la veiem de fàbula :-p ).

El concert va començar amb Granada una cançó inspirada en el ritmes i sonoritats del folkolre ibèric. La vaig trobar la veritat un pel lenta pel meu gust (o potser és perque a mi això del folklore andalús mai m’ha tirat massa…).
La següent canço però, ja va començar amb molt més ritme i em va comfirmar que “Granada” només va servir per escalfar-se i agafar ritme (a part de ser una petita concesió per ser a Espanya [cosa que no entraré a comentar]). Aquesta segona peça fou una peça llarguí­ssima que contenia primer un solo de piano, posteriorment una part per al lluiment del contrabaixista (amb un lleu acompanyament de bateria) i finalment un solo de bateria, per acabar a trio.
Després d’aquest tema, Brad Mehldau es va dirigir al públic per agrair la seva presència, comentar les dues primeres peces i fer que s’ovacionessin als seus companys de trio (en aquest punt es va notar que tots els amics i familia d’en Jorge Rossy -que és català- eren al Palau :-p ).
Posteriorment van anar enllaçant temes més moguts amb altres de més relaxats fins al final del concert. Però, això si, cada cançó era més aplaudida encara que l’anterior (de fet m’atreviria a dir que hi va haver més estona d’aplaudiments [merescuts, és clar] que de música :-p ) i és que el públic estava entregat.
Una curiositat: en totes, totes, les cançons, posava la última nota el piano.
EL BIS
La gent encara no havia acabat d’ovacionar-los que altre cop ja estaven daumnt de l’escenari. Comença la peça amb un tema de contrabaix magistral i després quan comença el piano sonen les primeres notes d’Everything in its right place de radiohead i aquest és un moment màgic… [pot semblar estrany però estava convençut que en el bis tocarien radiohead, però jo apostava més per sentir Exit Music (for a film) que no pas aquesta ] va avançant el tema i mica a mica el Brad Mehldau va indrouïnt variacions a la lí­nia melòdica (però en cap cas avandonant el tema original de radiohead amb l’altra mà!!!) . Després d’una llarga improvització de piano i un cop retornat al tema original li tocà el torn a la bateria que mentre piano i contrabaix mantenien ara l’acompanyament es dedicía fer un repertori de percussió d’una gran qualitat també per acabar acabat el tema a trio amb la suavitat del piano…
[arribats a aquest punt, només per això ja valia a pena haver vingut!!!!].
Un cop més abandonaven l’escenari enmig d’una gran ovació… però no es feren de pregar i tornaren a l’escenari aquest cop amb una cançó molt més tranquileta (una mica pastelosa pel meu gust) però que de ben segur feu les delí­cies dels seguidors del més pur Brad Mehldau. Acabat aquest tema, ovació encara més gran i gent ja d’empeus…. alguna gent ja marxava… quan tornen a sortir a l’escenari…. Tothom als seus seients…. silènci absoluts i…. Sí?, ARA Sí?:!: Exit Music (for a film) (també de Radiohead): una cançó ja considerada un clàssic i també una versió ja clàssica dins del repertori del Brad Mehldau. Aquesta peça em va servir a més per comfirmar que les variacions dins del tema principal eren fruit de l’improvització (ja que la versió que van tocar ahir i la que tinc a casa enregistrada són diferents!) i un altre cop dins del tema orí­ginal lluiment per a piano, contrabaix i bateria (aquí­ al bateria, suposo que amb moltes ganes de fer-ho bé a casa seva, es va deixar portar, des del meu punt de vista en algun moment de manera excessiva, per la intensitat del moment i va tocar amb una contundència sorprenent en un concert de jazz d’aquest estil). Ara sí­, molta gent d’empeus…. ovació encara més gran…. i ja tothom agafant els abrics per marxar quan….. ALTRE COP A L’ESCENARI (per 4rt cop!!!) per tocar una cançó del repertori més clàssic de Brad Mehldau (crec, a jutjar per la reacció del públic) davant de la sorpresa dels que no estem acostumats a músics tant generosos amb els bisos. I mentre sortiem encara hi ha haver una última falsa alarma de retorn a l’escenari (que es va dissoldre en encendre’s els llums del palau :( ).

P.D.: L’anecdota del dia fou que mentre esperava el Joan i companyia em vaig trobar amb el Josep Sabaté (del Seminari TAIFA) i la seva companya i que ja a dins ens vam trobar a la Nàdia que treballava repartint programes del Festival de Jazz!!