Dia de la Constitució

Avui, dia de la constitució (al territori espanyol, s’enten) , sentirem un munt de polí­tics enfrontats en dos bí ndols ben diferenciats: el primers, entre els quals la majoria dels polí­tics catalans, dient que la constitució estí  caduca, que s’ha de renovar, que cal una constitució que doni més autogovern a Catalunya, etc. A l’altra banda, els polí­tics del PP (i alguns sectors del PSOE) que defensen a ultrança la Constitució com una cosa inamobible, ja que tocar la Constitució significa trencar la “unidad de España”.
Però, algú s’ha parat a pensar que és una constitució? que significa? Una constitució no és més que la plasmació sobre les lleis d’una correlació de forces en un moment determinat del temps. Per tant, en cap cas podriem defensar que una constitució és una cosa immòbil, sinó que hauria de ser considerada com una cosa viva (si la societat estí  viva i es mou i evoluciona, perquè no pot canviar també la constitució?).
No obstant, una costitució implica alguna cosa més. Una costitució senta les regles de joc de la vida polí­tica d’una comunitat i en fer-ho es converteix en una institució i com a tal tendeix a perdurar en el temps.
Per tant, el conflicte (entre aquells a qui la constitució garanteix posicions de força i aquells que preten canviar-la, modificar-la o derrocar-la) és inevitable. Un cop més el conflicte de classes surt a la llum! (si bé força maquillat, existeix una relació conflictiva entre aquells que ostenten el poder i als quals la constitució empara i aquells que no se senten representats sinó sotmesos per la constitució).
Convé no oblidar aquesta perspectiva quan d’aquí­ a poc més d’un mes tindrem al davant el referèndum de ratificació d’una nova constitució, d’una Constitució per a Europa.

P.D: He de reconèixer força influència de l’institucionalisme en aquest escrit fruit probablement del treball dels últims mesos sobre l’economia institucional.