Turquia: una elecció fonamental

A continuació teniu un article que va escriure en Ferran Lloveras sobre les negociacions d’adhesió de Turquia a la UE per a l’edició d’hivern del New Federalist (una publicació de JEF-Europa) i amb el qual estic molt d’acord.

Turquia: una elecció fonamental

L’element més tangible i alhora simbòlic que la integració europea ha donat fins ara, l’Euro, presenta, a tots els bitllets emesos, un mapa d’Europa que inclou la Guayana Francesa, Guadalupe, l’illa de Reunió i les Illes Caní ries. Algú dirí  que aquestes són les excepcions que confirmen la regla. Jo diria més aviat que aquestes són les proves que les construccions polí­tiques van molt més enllí  de la geografia, i que els arguments merament geogrí fics poden desenfocar certes discussions polí­tiques. La missió d’Europa ha estat sempre la construcció d’un espai de reconciliació, pau i prosperitat. En el seu primer moment, entre França i Alemanya després de la segona guerra mundial. I tot just fa uns mesos, la incorporació d’un grup de països de l’Europa Central i Oriental ha estat vista i celebrada com el final lògic de la major part de les divisions que quedaven al continent. Encara hi ha algunes situacions a solucionar. Dues d’aquestes no venen de la segona guerra mundial sinó de la primera: els Balcans i Turquia.

D’acord amb la decisió de la UE, en qualsevol cas, passaran almenys quinze anys abans que Turquia no entri a la Unió, en un procés llarg i de final indeterminat. Quinze anys. Això vol dir més o menys la cinquena part de la mitjana de la vida d’una persona europea, un segon en termes geològics, i una eternitat en termes polí­tics. L’estat espanyol es va incorporar a la CEE el 1986. Quinze anys abans d’aquesta data, Espanya vivia en una dictadura amb un respecte pels drets humans molt inferior al de la Turquia democrí tica d’avui. En aquella Espanya s’hi torturava de manera massiva, s’hi executaven penes de mort, hi havia diversos milers de presoners polí­tics i la llengua catalana estava prohibida, només per citar alguns exemples. El president del govern, el Sr. Carrero Blanco, era un fonamentalista catòlic que per descomptat no havia estat elegit democrí ticament, i que era vist pel règim com la garantia de la continuació de la “puresa” de “la reserva espiritual d’occident” quan el dictador es morí­s. Les demandes espanyoles d’adhesió a la CEE havien estat aleshores rebutjades sense dubtar-ho. La situació va canviar rí pidament en aquells quinze anys. Crec que el Sr. Erdogan estí  molt lluny de la visió de la vida i de la polí­tica de Carrero. Com a mí­nim ja ha provat, en termes de voluntat i d’acció polí­tica, que estí  afavorint un procés que durí  al seu paí­s a complir plenament amb els criteris de Copenhagen. El pas de la UE d’obrir-hi negociacions per a l’adhesió és positiu per raons diverses, raons relacionades amb Turquia i amb la mateixa UE.

Pel que fa a Turquia, les negociacions són una fita més en un llarg camí­ emprès per aquest paí­s no només des del 1963, quan hom signí  el tractat d’Associació, sinó des de més enllí : des que els kemalistes van començar a construir un paí­s modern amb l’Europeanització de Turquia com a objectiu final. Un camí­ amb pujades i baixades, incloent-hi la invasió de Xipre i la persistència de visions panislamistes i panturques per part de certs sectors de l’elit polí­tica del paí­s. La fase de reformes actuals representa, particularment després de les eleccions de l’any 2002, un pas decisiu que la UE hauria de continuar supservisant però també recolzant i encoratjant. Tal com ja va encoratjar processos similars en altres països europeus, essent un important vector de democratització almenys a Grècia, Espanya, Portugal, i els països de l’Europa Central i Oriental. Una Turquia democrí tica i forta pot ésser un actiu molt important per la UE: pot provar la possibilitat de la coexistència entre un Islam modern i un sistema democrí tic, en contra de la oposició categòrica expressada per tants i tan poc imparcials acadèmics; pot ésser un aliat fonamental per a la promoció de l’estabilitat, la pau i la prosperitat a l’Orient Mitjí ; i pot fer una contribució decisiva per aturar la diní mica del mal anomenat xoc de civilitzacions, una diní mica que respon i interessos obscurs i que es retroalimenta.

Vista des de dins de la UE, l’adhesió de Turquia també ofereix moltes oportunitats positives. No crec que hagi de significar la fi de la integració europea tal com la coneixem i tal com assenyala certa gent tot recuperant el debat entre ampliació i aprofundiment. Aquesta oposició resulta dèbilment argumentable amb la perspectiva d’una Unió de 27, 28, 29 o 30 membres. Les geometries variables ja són una realitat, amb la presència de diversos i significatius “op outs” i tractaments ad hoc, i ha estat fins i tot inclosa al text del tractat constitucional, amb l’instrument de les cooperacions reforçades. L’eventual adhesió de Turquia forçarí  noves negociacions en força aspectes, des de l’estructura institucional fins a les polí­tiques agrí ries i regionals. Un desafiament com aquest hauria d’estimular la creativitat en un entorn diní mic. Però el desafiament més important es troba en la pròpia UE actual: l’accés de Turquia representa una elecció fonamental per a la UE. Les opcions són bí sicament dues. Per una banda, una Europa de la ciutadania, una societat oberta que tracti de manera igual tots els seus ciutadans, que aprofundeixi la democrí cia en ella mateixa mentre la promou al món; una Europa que accepti la realitat del nostre món, les identitats múltiples i complexes i que lluiti amb decisió per a liderar un món com aquest. Per l’altra banda, l’alternativa és una fortalesa. Una Europa que continuï expandint la percepció de manca de solidaritat, mentre es posa d’esquena a una part dels seus ciutadans fent-los sentir que han de renunciar a llur identitat per tal d’ésser reconeguts com a tals. Una Europa on la diferència és vista com una amenaça i no com un actiu, una Europa que multiplicarí  les amenaces a la llibertat com a resultat de l’increment de la necessitat de seguretat. L’elecció és una responsabilitat compartida entre turcs i europeus. Als primers els toca continuar el seu procés de reformes, als segons els toca no tancar les seves portes a un món que canvia.

Ferran J. Lloveras, President de JEF-Catalunya
&coyp; Tots els drets reservats