L’europeisme del no

Llegeixo via Vilaweb un artí­cle d’Hèctor López Bofill (profesor de Dret Constitucional de la UPF) publicat originariament al diari AVUI

La primera part de l’artí­cle em sembla fantí stica i hi estic molt d’acord. La Constitució Europea suposa una oportunitat perduda per a democratitzar la UE i per retornar-la a la ciutadania, en comptes de reforçar-la com a “unió d’estats”. Una oportunitat perduda per a crear una cohesió entre els pobles d’Europa i un sentiment de pertanyença transeuropeu que vagi més enllí  dels estats-nació. Una oportunitat perduda per superar el model d’estat-nació i aproximar-nos a una Europa més federal que vetlli per els interessos dels ciutadans europeus i que Europa no sigui un punt de reunió de les èlits de cada estat on van a negociar cadascú intentant aconseguir el m� xim per al seu estat tot intentant cedir el mí­nim!
En la segona part, quan comença a parlar de la qüestió nacional i del rebuig a la constitució des del nacionalisme començo a discrepar ja que no podem polititzar localment un debat que hauria de ser en termes europeus. No podem pretendre que Europa solucioni allò que nosaltres no hem estat capaços de fer a l’Estat Espanyol (que és qui, de fet, ens representa a la UE).

A continuació adjunto una copia local de l’artí­cle citat:

Constitució europea: com es pot votar a favor d’una cosa que no s’entén?
L’europeisme del no
Hèctor López Bofill

Com es pot votar a favor d’una cosa que no s’entén? En la ingenuïtat d’aquesta pregunta, que és la que es fan la majoria de ciutadans europeus, rau la primera presumpció en contra de la Constitució europea. En democrí cia no es pot demanar un vot apel·lant a l’excel·lència tècnica d’aquells que han pres la decisió, no es pot menysprear el ciutadí  (com es fa en alguns fòrums acadèmics) adduint que no estí  preparat per entendre allò que han acordat les elits. Al meu parer, en la incomprensió, en la complexitat i en el desconcert que entre la població genera el Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa es troba el primer indici del rebuig que mereix aquest text. Perquè Europa és això: una qüestió d’elits i una qüestió d’una exagerada complexitat, i és d’una exagerada complexitat per satisfer la voracitat dels Estats representats a través d’aquestes elits. El Tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa és la consagració de la sobirania dels Estats, la certificació d’un espai polí­tic en el qual els Estats cedeixen el mí­nim per aconseguir el mí xim. No s’estí  creant un veritable espai de decisió superior als Estats i amb vincles directes de legitimitat amb la ciutadania, no es consolida un espai transeuropeu amb capacitat de confegir polí­tiques globals més enllí  de la negociació gasiva, no hi ha cap pas afirmatiu en un sentit de federalització de la Unió, no anem cap a la creació d’un poder continental que empari la diversitat i el pluralisme dels pobles europeus. Per aquests motius, perquè la oportunitat ha estat desaprofitada i perquè es beneeix un sistema errí tic que no contribueix a enfortir i a cohesionar el continent, també des de l’europeisme es pot dir no a aquesta Constitució, i això malgrat el bombardeig medií tic i la pressió del pensament únic i la covardia intel·lectual que en aquesta causa, més que en qualsevol altra, s’imposarí  en els propers dies. No volia tornar a tractar la qüestió nacional perquè ja ho he fet a bastament en articles anteriors, però sempre em fa l’efecte que mai no hi insisteixo prou: si des de l’europeisme es pot dir no, des del catalanisme polí­tic és indigne dir que sí­. Com no em cansaré de repetir, la columna vertebral del text del Tractat és la sobirania dels Estats i, en conseqüència, la Constitució bandeja tot allò que no sigui un Estat: les regions no obtenen ni una engruna de més poder ni d’influència i si, per ventura, a alguna regió se li acut provar d’esdevenir un Estat, aleshores la Unió Europea es troba implicada en la repressió de tot gest secessionista (article I-5 del Tractat pel qual s’estableix la Constitució per a Europa). Però no cal arribar tan lluny. Les competències de la Generalitat de Catalunya es podrien veure fí cilment envaïdes sense participació vinculant del Parlament de Catalunya en el control de subsidiarietat, sense accés directe al Tribunal de Justí­cia de la Unió Europea i sota la passivitat d’un teatre sense cap mena de funcionalitat com és el Comitè de les Regions. I amb això no diem res del catalí , el reconeixement oficial del qual a les institucions europees encara es troba molt lluny de realitzar-se. Catalunya no sols no ha guanyat res sinó que perd molt i, des d’aquí­, podem vaticinar que no es resoldrí  res. Per això l’actitud de Convergència i Unió en aquest afer em sembla tan nociva perquè s’estí  enganyant la gent: per a qualsevol reforma del Tractat (i també del Reglament Lingüí­stic, si ens centrem en aquesta qüestió) cal el consentiment dels 25 membres de la Unió, unanimitat que, deixem-nos estar d’hipocresies, no s’aconseguirí  mai. Ben aviat tindrem un nou cadí ver a la golfa de les frustracions catalanistes, propiciat per les ganivetades i per les ambicions personals d’algú com el senyor Duran Lleida i el seu poderós sentit d’Estat… espanyol. Però en aquest article, més enllí  de l’í mplia panòplia d’arguments que es podrien desplegar en altres sentits contra la Constitució (la feblesa de la construcció social europea en contrast amb la potència de les llibertats econòmiques, la militarització de la Unió…), volia destacar que el més preocupant és l’absència de canvis en la filosofia de fons de la construcció europea. L’estructura constitucional que ara es perfila, en termes substancials, no aporta prí cticament res més enll� del que ja hi havia (potser amb l’excepció de l’increment del paper colegislador del Parlament) i només busca, en aquells Estats que han optat per la ratificació en referèndum, una legitimitat formal que beneeixi diní miques que continuaran funcionant alienes a la ciutadania. Un projecte polí­tic que es continua sotmetent a la tutela final dels interessos de 25 Estats serí  incapaç de contenir les demandes econòmiques dels grans grups de pressió, de reduir les desigualtats, de desenvolupar una polí­tica exterior única que influeixi a la resta del món (no oblidem que la regla de la unanimitat continua dominant en aquest í mbit malgrat la creació de la figura del Ministre d’Afers Exteriors). Com es pretén avançar, aprofundir en la integració, impedir el bloqueig en els moments clau, amb una norma fundacional de 448 articles, més desenes de Protocols i de Declaracions Annexes? Com es pretén que funcioni un sistema que té com a gran fita que moltes decisions es prenguin amb un mí­nim del 55% dels membres del Consell de Ministres amb inclusió, com a mí­nim, de quinze d’aquests membres que representin Estats membres que reuneixin, com a mí­nim, el 65% de la població de la Unió? El que resumeix aquesta complexitat és que la Constitució és un text basat en el principi de malfiança i una Unió Europea així­ estí  condemnada abans de néixer.

Hèctor López Bofill. Professor de dret constitucional