Immigració i Unió Europea

Arran del fet d’haver-me de preparar que diu la futura Constitució Europea sobre el tema de l’immigració, he fet un petit escrit sobre la polí­tica d’immigració i control de fronteres de la UE.
Aquí­ el teniu:

Fronteres Interiors

A Europa amb el tema de la immigració succeeix una cosa molt curiosa i és que ens trobem d’una situació d’europes a varies velocitats des de molt abans que s’encunyés aquest concepte.

A mitjans dels anys 80 alguns països de la CEE (encara no era UE) desitjaven crear una í rea de lliure circulació també per a les persones. Davant de les reticències d’alguns estats membres i l’impossibilitat d’arribar a un consens, el 1985 el Benelux, França i Alemanya, de manera independent i paral·lela al procés d’integració europea que suposava la CEE, signen els acords de Schengen que suposen l’abolició de les fronteres interiors entre aquests territoris (malgrat tot, els acords de Schengen no s’implementaren fins 10 anys més tard, el 1995). Posteriorment, s’anaren incorporant països a l’í rea Schengen amb l’excepció de Regne Unit i Irlanda que van decidir mantenir-se’n al marge i continuar amb la seva pròpia polí­tica de fronteres. El 1996, els països nòrdics (que ja comptaven amb una í rea de lliure circulació de persones pròpia) signen també aquest acord i, d’aquesta manera, dos països que no formen part de la UE com són Noruega i Islí ndia esdevenen part de l’í rea Schengen!

El 1997, en el Tractat d’Amsterdam s’incorporí  un protocol que annexionava els acords de Schengen al marc legal de la UE (incloent-hi les clí usules particulars d’Irlanda i el Regne Unit). Amb la incorporació dels acords de Schengen a la UE, ens trobem que es crea una polí­tica de fronteres interiors i exteriors per a tota la UE, però que no és aplicable a alguns territoris de la Unió i que en canvi si ho és a altres estats no membres!

Amb l’expansió cap a l’est de la UE l’any 2004, 10 nous països s’haurien d’incorporar a l’í rea Schengen (doncs per poder incorporar-se a la UE un requisit indispensable fou la ratificació del Tractat d’Amsterdam), però apel·lant a temes de seguretat comuna, els ciutadans d’aquests països no podran gaudir d’aquest dret mai abans del 2006 (a partir d’aquí­, es decidirí  en cada cas la data d’entrada en vigor del tractat). Ens trobem doncs davant d’una divisió entre europeus de primera i europeus de segona!

No podem oblidar, però, un segon component, menys conegut però no per això menys important, dels acords de Schengen, que és la creació d’un sistema d’informació compartida sobre ciutadans i residents a la UE utilitzat per a la cooperació policial entre estats membres i que ha generat nombrosos moviments de protesta degut a la falta que qualsevol tipus de control sobre les dades.

La Constitució Europea no aporta res de nou respecte al Tractat d’Amsterdam referent a la polí­tica de fronteres interiors.

Fronteres Exteriors

Pel que fa referència a fronteres exteriors, la futura Constitució Europea, tampoc va gaire més enllí  que Schengen i continua amb la obsessió de crear una Europa fortalesa que no només eviti els fluxos migratoris descontrolats, sinó que dissuadeixi de venir tots aquells que no estan convidats.

L’estratègia europea d’immigració sembla que només estí  pensada per al turisme ja si bé un dels objectius de la unió en la matèria és la homogenització dels procediments d’entrada, només s’han posat d’acord en la regulació de visats turí­stics, mentre que els estats membres poden establir qualsevol tipus de mesura restrictiva (procediments administratius, quotes…) els permisos de residència i treball sobre els quals tenen competència exclusiva i no són compatibles entre els diferents països de la UE. El mateix succeeix amb les polí­tiques de nacionalització.

Però, i que passa amb les polí­tiques socials d’integració de la immigració? Doncs simplement per a la UE, com la resta de polí­tiques socials, no mereixen la seva atenció i són deixades en mans dels estats membres. Així­ doncs també en el cas de l’immigració de tercers països ens trobem, com ja hem vist que succeeix amb els propis ciutadans comunitaris, amb immigrants de primera i de segona classe ja que no només hi ha estats en els que és més senzill (o millor dit, menys complicat) aconseguir un permí­s de residència i treball sinó que els drets associats a aquesta residència són també diferents.

I encara hi ha algú que pensa que en l’actualitat no hi ha classes?