Sistema de pensions xilè

Llegeixo avui al New York Times edició en castellí  (que es distribueix cada dijous amb el Paí­s) un artí­cle de Larry Rother del passat 27 de gener sobre els problemes del model xilè de pensions a la vellesa.

Xile, durant la dictadura de pinochet, va ser un dels primers països on es van aplicar les mesures neoliberals en matèria de privatització de serveis públics i en especial és va dur a terme una privatització gairebé completa del sistema de pensions. Aquest experiment ha estat citat durant anys per a nombrosos economistes com el model a seguir per a la resta de països (no només els països en desenvolupament sinó també Europa i els EEUU).

L’any 1981, el govern xilè va oferir la possibilitat a tots els treballadors de passar-se al nou sistema privat de pensions basat en la capitalització (un sistema de capitalització significa que el treballador diposita una quantitat mensualment i aquest fons s’inverteix i amb els rendiments generats es pagarí  la futura pensió del treballador) o bé de quedar-se amb l’antic sistema de repartiment (en un sistema de repartiment, les aportacions dels treballadors serveix per a finançar les pensions dels jubilats d’aquell moment). Molts xilens van optar per canviar a aquest nou model atrets per les promeses que el sistema de capitalització estimularia el creixement del paí­s i això això suposaria una major rentabilitat i per tant unes majors pensions que les que podria oferir el sistema públic.

Ara, quan comencen a jubilar-se les primeres generacions de treballadors que han passat la major part de la seva vida en el sistema de capitalització, sorgeixen els primers problemes: els rendiments dels fons de pensions són insuficients per a oferir unes pensions dignes, les comisisons resulta que han augmentat sense control i en alguns casos han arribat a consumir prop d’un terç del capital, la població que treballa a l’economia informal o en situacions precaries no té dret a pensió o és molt petita.

Actualment la despesa en pensions de l’estat xilè suposa un 26% de tota la despesa pública i bona part d’aquesta estí  composta per complements a les pensions privades que no arriben a la pensió mí­nima de 107 euros al mes. En total, des de la privatització del sistema, Xile ha gastat 50.000 milions d’euros en prestacions a la vellesa (els costos de transició que ha d’assumir l’estat en passar d’un model a l’altre són enormes ja que ha de mantenir els compromisos de pagaments adquirits i no obstant deixa d’ingresar les cotitzacions dels treballadors que han canviat de sistema). Davant del problema que suposa aquest desequilibri, hi ha suggerències per a la reforma del sistema reduint les prestacions (encara més!) i allargant l’edat de jubilació.

Estaria bé que tinguéssim present l’experiència xilena quan sentim parlar alguns polí­tics i economistes del nostre paí­s (i també a la resta d’Europa i als EEUU) dient que el sistema de pensions estí  en crisi i que la solució passa per les pensions privades….

“El sistema es bueno para Chile, pero malo para la mayorí­a de los chilenos”, afirma un alto cargo del gobierno especializado en pensiones y que habla bajo condición de anonimato, temiendo represalias de los intereses coporativos. “Si la gente tuviera de verdad libertad de elección, el 90% volverí­a al antiguo sistema”.