Postandalusos

Via Quaderns descobreixo aquesta crònica ocasional d’un professor de secundaria. és un artí­cle sobre la segona generació d’immigrants andalusos. El text no és polí­ticament correcte, però potser per això el trobo d’allò més encertat ja que qüestiona el mite de la integració de l’immigració dels anys 60 mitjançant aquesta segona generació. Per integrar els nouvinguts no n’hi ha prou amb que aprenguin catalí  a l’escola… i potser hauriem de mirar de fer-ho millor amb els immigrants que arriben ara d’una mica més al sud.

Copia local de l’artí­cle:

POSTANDALUSOS
Fa mandra definir què són els postandalusos perquè és una realitat a ca nostra que alguns pijos s’estalvien, i que d’altres tenen la sort de desconèixer grí cies a la deslocalització de les seves empreses.

Els postandalusos per a mi són elles, filles d’andalusos integrades en tot menys en el sentiment catalanista: zero integració lingüí­stica i cultural, bastant menyspreu per Catalunya, espanyolisme ranci o andalusisme folclòric i –elles sí­â€“ victimista.

Han nascut aquí­ i són catalanes, però es defineixen com a andaluses o espanyoles. Són perruqueres, esteticiens, botigueres i consumidores compulsives de Zara.

També hi ha els novios, “yeseros”, o “chapistas”, amb nòmines més altes que les d’un professor de secundí ria, professor al qual van agredir impunement durant els anys d’ensenyament –perdó, educació!– secundari. El seu món gira al voltant del “tunning”, la nòvia, la famí­lia i el futbol, amb molta sort.

El postandalús va néixer a Catalunya fa menys de quaranta anys. Mai no estimarí  res que tingui cap relació amb la cultura, costums i tradicions catalanes. Ho menysprea profundament i sense falsos pudors. Els agraeixo que la xorrada del polí­ticament correcte no vagi amb ells.

La llengua no els agrada, tot i que molts la fan servir per escriure o per llegir i sobretot per mirar el futbol. Hi ha un sector de postandalusos que ni tant sols té TV3 sintonitzada a casa. La majoria, tots, la tenen al canal 6, perquè al 3 hi ha antena 3. Això de tenir al canal 3 antena 3 ho diu tot. és impensable en cap casa decent.

El postandalús té bona salut en general, és feliç i els partits polí­tics els mimen. Fins i tot ERC els fa els mí­tings en castellí , amb la boca petita i un accent humiliant, però ho fa. Els seus barris han millorat molt, grí cies a una bona polí­tica del PSC que cal aplaudir, i s’hi senten tan bé que passen d’anar al centre de la ciutat, si no és per anar a Zara, és clar, o al Corte Inglés, els que tenen més fums.

L’adolescent postandalús el detectes aviat pel toro amb la bandera espanyola a la carpeta, a la samarreta, a l’agenda escolar, acompanyada –els més radicals– per un rostre de Camarón, “el más grande”. La més grande és la Pantoja, o la Rocí­o Jurado. Adolescents amb gustos musicals calcats dels seus avis!

La seva llengua és l’andalús farcit de catalanades conegudes per tots (“enchegar”, “rachola”, “plegar”, “Durnidó”, etc.) i d’altres noves fruit de l’ensenyament –educació!– com són dir la “senyu” i no la “seño”, “desenvolupamiento”, “recolzamiento”, “al cabo y al fin”, “todo y así­”, i d’altres… un frací s educatiu, vaja.

També presenten alguns arcaismes que ni a Andalusia perviuen com dir mi “mare” o d’altres que ni recordo ara però que sobten. Suposo que la immersió lingüí­stica, sempre parcial i molt limitada, ha provocat un reforçament dels trets dialectals o arcaics de la llengua dels seus avis.

Són força impermeables a res. Si hi socialitzes et diuen que com és que no escoltes Camarón o no balles sevillanes, que no ho entenen per més catalí  que siguis. Si els dius que perquè no ballen sardanes et diuen que “porque son una mierda y los catalanes un royo y porque yo soy andaluz” i adiós muy buenas.

L’humor, la música, el folclore i el savoir faire andalús és inqüestionablement superior a la resta de cultures no espanyoles, sinó mundials, i ho diuen amb seguretat, i amb un fort suport medií tic, tot s’ha de dir.

Solen anar al “pueblo” a l’estiu, on són tatxats de catalans i els molesta. Són molt més familiars que els catalans, famí­lies amb més pes, més í mplies.

Bona part de la informació l’he tret d’un article recent de La Vanguardia on tot això estí  molt ben recollit: com són i qui són i quins barris ocupen i quin comportament tenen. També diu que Bigas Luna estí  preparant una pel.lí­cula sobre postandalusos amb el tí­tol de les “Juanis”.