Ja ha passat el referèndum… i ara què?

Aquest és un artí­cle d’en Ferran Lloveras (president de JEF-Catalunya) que ha sortit publicat al número de primavera de Debat Juvenil, la revista que edita el CNJC.

Ja ha passat el referèndum… i ara què?

Escric aquestes lí­nies quan falten deu dies per al referèndum sobre la Constitució europea. Amb les poques dades disponibles a la mà, es pot preveure una victòria clara del “sí­” -encara que hi ha marge perquè a Catalunya es reprodueixi el resultat del referèndum de l’OTAN, el 1986, quan Espanya va dir “sí­” mentre Catalunya i Euskadi deien “no”-, a més d’un nivell de participació molt baix.

La Unió Europea continua essent una realitat tan poc coneguda com present en la nostra vida quotidiana. Es calcula que un 70% de les lleis que es debaten al Parlament de Catalunya estan relacionades amb directives europees. En el camp de les polí­tiques de joventut, la UE ha donat lloc, com a mí­nim, a tres realitzacions concretes: el programa Erasmus/Sòcrates, d’intercanvi d’estudiants universitaris, el Programa Joventut, d’activitats relacionades amb l’educació no formal, i el mètode obert de coordinació en matèria de polí­tiques de joventut. Els dos primers són instruments de creació d’una ciutadania europea efectiva, els beneficiaris de la qual, tot i ser una minoria, estan arribant a l’edat adulta. El darrer, conseqüència del procés del llibre blanc, estableix objectius comuns pel que fa a les polí­tiques de joventut, particularment en matèria d’educació i ocupació. Sense centrar-nos en matèria de joventut, ja fa més de dos anys que tenim una nova moneda que ha significat un canvi molt important. La font de tots aquests canvis, la construcció europea, resta com una gran desconeguda.

Ja ha passat el referèndum... i ara què?

Tot sembla indicar, però, que el referèndum haurà estat una nova oportunitat perduda per a estimular un debat en profunditat sobre temes europeus. Les campanyes d’informació governamentals han posat l’accent en una versió edulcorada i poc informativa del tractat, amb tot l’èmfasi en les seves dues primeres parts -definició, institucions i objectius generals a la primera, carta de drets fonamentals a la segona-, mentre obviaven el debat sobre la tercera part, la que estableix “les polí­tiques i el funcionament de la Unió”, a base de refondre els tractats existents fins ara i incorporar-hi novetats significatives. Els partits i els moviments socials partidaris del “no”, per contra, s’han centrat en intentar demostrar com les disposicions contingudes a la tercera part es contradiuen amb les de les dues precedents. Hem assistit, doncs, al contrast entre dues interpretacions ben diferents sobre “l’Europa social”: la que diu que el tractat permet mantenir les conquestes en matèria de polí­tica social en el món de la globalització, i la que sosté que el tractat és un instrument privilegiat per a legitimar les privatitzacions i el retall de les polí­tiques socials. Algunes certeses: que qualsevol pas cap a l’harmonització en matèria de polí­tiques socials és enormement complicada des dels punts de vista tècnic i polí­tic, i que la socialdemocràcia europea pateix una profunda crisi d’idees que ha possibilitat un tractat que ofereix molts més dubtes que respostes.

“El referèndum ha de servir perquè els catalans deixem de projectar les nostres aspiracions nacionals a Europa com a mecanisme per defugir la feina que cal fer a Espanya”

Igualment preocupant ha estat el xoc constant entre dues visions de la democràcia. La socialment majoritària -malauradament-, que entén la democràcia com un sistema essencialment de representació, per la qual els polí­tics electes són els (únics) encarregats de decidir sobre els assumptes col·lectius d’acord amb els resultats electorals; i la visible, però minoritària, que entén la democràcia com un procés que no consisteix només en elegir entre opcions, sinó en poder participar en la determinació d’aquestes opcions, i no només fent-ho a través dels partits polí­tics. és aquest espai de participació social l’únic que pot convertir la construcció europea en un procés més democràtic i més proper als ciutadans. Aquesta haurà estat una oportunitat perduda, però la perspectiva de cinquanta anys de construcció europea ens diu que hem de continuar implicats i vigilants. A partir d’ara, seguint de ben a prop el procés de ratificació del tractat i tot el que passi entremig, i un cop s’hagi aprovat, el debat sobre les nombroses lleis marc que se’n poden derivar, així­ com el de les ampliacions que han de venir (Romania, Bulgària, Croàcia, Turquia).
En molts dels seus termes, el tractat és prou ambigu perquè encara es pugui treballar i aprofundir molt en la definició d’Europa com a realitat ciutadana i com a actor internacional.

Des del punt de vista nacional, tot el procés de la constitució -començant per la Convenció que va tenir una versió catalana, on tant JEF-Catalunya com el CNJC van participar, i que es va acabar amb una vuitantena de propostes pensades en clau europea que van acabar en algun calaix del despatx del senyor Prodi- i el referèndum haurien de servir per a quelcom de ben clar: que d’una vegada els catalans deixem de projectar les nostres aspiracions nacionals a Europa com a mecanisme per a defugir la feina que cal fer a Espanya. La UE ha estat i serà una unió d’estats, i aquest tractat consagra el que ja sabí­em: a Europa ens representa Madrid. és allà on hem de defensar la nostra llengua i tot el que calgui. A veure si, d’una vegada, no ens tornem a equivocar.

Ferran J. Lloveras
President de JEF-Catalunya