Espanya és més rica…

La setmana passada les notí­cies que van centrar l’actualitat econòmica van ser d’una banda la xifra record de beneficis de les empreses cotitzades a l’IBEX-35 i de l’altra la revisió de les xifres de la comptabilitat nacional que eleven el PIB.

Les dues notí­cies ens porten a observar que és cert que Espanya és més rica i creix més del que deien fins ara les xifres oficials. Clar que, de fet, no conec a cap economista a qui hagi sorpres aquesta revisió a l’alça ja que és ben coneguda per tothom la importí ncia de l’economia submergida en aquesta paí­s.

Ha augmentat el PIB, però els espanyols no som més rics, el PIB per cí pita només ha augmentat lleugerament. Això s’explica perque Espanya estí  augmentant en població (de fet és en gran part grí cies a la incorporació d’aquesta immigració a les dades del PIB que s’ha produït aquest augment).

Si desagreguem el PIB observem que la aportació dels salaris a la riquesa nacional ha disminuït, mentre que com veiem en l’altra notí­cia de la setmana, els beneficis empresarials es situen en xifres records. és a dir, que és cert que Espanya és més rica, però ni els espanyols som més rics ni aquesta riquesa és reparteix equitativament i cada cop augmenten més les diferències entre rics i les classes treballadores.

Aquesta disminució de la riquesa aportada pels salaris és en bona part per la incorporació a les dades del PIB dels sous dels immigrants que són més baixos de mitjana que els dels nacionals i fan tirar les estimacions a la baixa. Això també explica la revisió a la baixa dels Costos Laborals Unitaris (CLU), que fins ara no recollien que bona part del treball d’aquest paí­s es fa en sistuacions irregulars i amb salaris molt baixos. Convindria recordar aquests baixos CLU la propera vegada que sentim dir a les empreses transnacionals i a les organitzacions patronals que els costos de producció a Espanya són massa elevats, que els treballadors espanyols no són competitius i que han de traslladar la producció als països de l’est perque sigui rentable.

Potser aquesta falta de competitivitat és causa del poc creixement de la productivitat que ha experimentat Espanya en els últims anys. Segons l’OCDE, Espanya és, després de Mèxic, l’economia dels 30 països més desenvolupats que amb un menor creixement de la productivitat en els últims 10 anys. Espanya no pot vanagloriar-se del creixement experimentat en els últims 25 anys, aspirar a convertir-se en un paí­s important dins de la Unió Europea i al mateix temps voler continuar amb el seu model de desenvolupament basat en sòl i mí  d’obra barat per a les empreses i sol, paella i alcohol barat per als turistes.

Potser seria hora que deixéssim de culpabilitzar els treballadors (el salari mitjí  a Espanya estí  per sota el 70% de la mitjana europea i tot i això han d’aguantar congelacions laborals i allargament de l’horari laboral si volen conservar la feina!) i que les empreses i el sector públic féssin els deures en matèria d’infraestructures i innovació tecnològica que permeti augmentar la productivitat abans no ens quedem sense teixit industrial.