El Banc Central Xinès aprecia el Iuan

La noticia econòmica de la setmana passada va ser sense cap mena de dubte l’anunci el passat dia 21 per part del Banc Popular de la Xina (el banc central xinès) d’una reforma en el tipus de canvi del Iuan que posava fi a més d’una dècada de tipus de canvi fix amb el dòlar.

Es va fixar un nou canvi de 8,11 Iuans per dòlar americí  (una apreciació del 2%) i es va substituir el sistema de canvi fix per un de flotació controlada amb una banda de flotació del 0,3% diari respecte una cistella de monedes de la qual es desconeix la composició.

Malgrat s’ha escrit molt sobre aquesta decisió, que alguns no han dubtat a considerar d’històrica, si hi ha una sensació que predomina és la d’incertesa. El banc central xinès estí  jugant molt bé les seves cartes i a hores d’ara ningú sap amb seguretat si aquest augment va ser el primer de tot un seguit de revaluacions camí­ de la lliure flotabilitat del Iuan o si bé es tracta d’una concessió davant les autoritats nordamericanes i europees per tal de guanyar temps.

és evident que amb una revaluació només del 2% a curt termini no canvia res, però serveix per alleujar les pressions que estaven exercint la Unió Europea i els Estats Units sobre el govern xinès per la seva agresiva polí­tica d’exportacions on alguns sectors reclamaven aranzels i traves a les importacions de productes xinesos (especialment del sector tèxil). A més, suposa un cert alleujament sobre el dèficit comercial dels Estats Units (i en menor mesura també de la Unió Europea) però al mateix temps de mantenir i augmentar la revaluació del Iuan aquesta reducció de la demanda de dòlars (implicita en la decisió de revaular el Iuan) farí  que sigui més dificil per als Estats Units vendre els seus bons del Tresor (recordem que el dèficit públic nordamericí  és més del 3,5% del PIB) i per tant la Fed. haurí  d’augmentar els tipus d’interès i això podira posar en perill la bombolla immobiliaria que estí  patint els Estats Units degut als tipus d’interès tant baixos dels quals es beneficien clarament els crèdits hipotecaris.

A més, la decisió de vincular el Iuan a una cistella de divises suposarí  una venda, parcial, dels 711.000 milions de dòlars que poseeix la Xina en reserves. Si bé sens dubte això seria un procés lent i ordenant, implicaria una tendència deflacionaria considerable per al dòlar.

En una clau més interna xinesa, aquesta revaluació suposa un augment de poder adquisitiu i per tant un estimul per a les importacions (exportacions principalment Japoneses, Americanes i Europees), però al mateix serveix per abaratir les importacions denominades en dòlars, com és el cas del petroli. Abaratint la factura del petroli, Xina n’és ja un dels principals importadors i consumidors, el govern xinès preten controlar la inflació i recuperar marge de maniobra sobre els tipus d’interès. Fins ara l’elevat preu de les importacions feia que tant l’inflació com les expectatives d’inflació fóssin elevades i per tant els tipus d’interès nominals havien d’augmentar. Una major autonomia dels tipus d’interès i amb una moneda menys competitiva permetrí  també al govern xinès refredar l’economia que torna a creixer a ritme d’un 9,5% anual.

Cal tenir en compte, però, que econòmicament la Xina és un paí­s molt desigual i que la gran expansió que ha sofert el sector exportador (actualment suposa el 70% del PIB) no guarda relació amb el sector nacional no comercial. De fet això és en última instí ncia la causa del gran supreí vit comercial que ha atesorat. Aquesta expansió s’ha vist principalemt impulsada per la inversió extrangera directa (IED) que es dedica principalment en els sector de fabricació i montatge i es concentra en les regions de la costa est xinesa incrementant unes grans desigualtats regionals i bona part de la població xinesa no podrí  beneficiar-se d’aquest augment de poder adquisitiu. Una situació complexa per a una economia que podria ser que no fos tan bon exemple de creixement orientat a les exportacions com ens pensavem fins ara…

Però clar, tot això només succeiria si l’anunci realitzat la semana passada pel govern xinès fós seguit de més i majors revaluacions a curt o mitjí  termini. Però el governador del banc central xinès ha declarat que no s’han d’esperar nous moviments del Iuan a curt termini (clar que ja sabem que bona part de l’efectivitat de la polí­tica monetí ria es basa en la credibilitat del banc central i en la “sorpresa” de les seves decisions) i això juntament amb el fet que es desconeix la cistella de divises a la qual s’ha vinculat el Iuan i només s’hagi fet públic el canvi bilateral amb el dòlar americí  fa que ara per ara tot segueixi igual i continui l’incertesa sobre que suceeirí  a llarg termini. però com deia Keynes “A llarg termini tots semer morts”.

Vegeu:
Viquipèdia: Iuan
Economist: China lets the yuan rise—but how far?
Paul Krugman: China unpegs itself
Jun Zhang: El rompecabezas de la tasa de cambio china (Project Syndicate)