Arxiu mensual: agost de 2005

El efecto Iguazú

El segon documental que he vist aquest cap de setmana és El efecto iguazú, un documental sobre el campament que van establir l’any 2001, i durant 6 mesos, els treballadors de l’ex-filial de Telefònica Sintel (davant la intenció dels propietaris de l’empresa, l’activista anticastrista cubà Mas-Canosa, de desmantellar l’empresa) al cèntric Paseo de la Castellana madrileny. El van anomenar El campamento de la esperanza.

El documental és d’una força increible i hi destaca sobretot com mostra el sentiment de solidaritat d’altres col·lectius de treballadors (per exemple els Treballadors dels Ministeris davant dels quals estaven acampats) envers el miler de treballadors acampats.

A noostros lo que nos está pasando es lo que vimos hace diez años en argentina cuando fuí­mos a visitar las cataratas del rí­o Iiguazú. Subimos a un helicoptero y vimos como el rió en plena selva parecí­a que estaba en calma, pero a medida que nos acercabamos a la garganta observabamos la velocidad de la corriente. Hoy los trabajadores, en las empresas, en este modelo de desarrollo económico de capitalismo globalizador, somos como pescadores en una barca. Los pescadores creen que el rí­o esta en calma, que no corren riesgos y solo nos damos cuenta cuando nuestra barca, tu empresa, se acerca a la garganta. Es cuando percibes la velocidad de la corriente. De esa corriente de capitalismo especulador de tal magnitud que tratas de dar gritos, de hacer señas, para advertir a los demás pescadores que el rí­o no esta en calma que algo habrá que hacer, que algo tienen que hacer, sino quieren que su empresa acabe tragada por las aguas en la propia garganta. Hoy, miles de trabajadores en España, millones de trabajadores en Europa, millones de trabajadores en el mundo estamos afectados por el efecto Iguazú.

Fitxa técnica:
Tí­tol Original: El efeco Iguazú
Director: Pere Joan Ventura
Gènere: Documental
Any: 2002
Paí­s: Espanya
Idioma: Castellà
Duració: 90 min.

The Corporation

Aquest cap de setmana he aprofitat per veure un parell de documentals que feia temps que tenia a les mans i no havia pogut veure. El primer, The Corporation, un documental en tres parts sobre la gènesi, el creixement i l’enorme poder que tenen avui en dia les corporacions empresarials.

Fa uns dies Alvy de Microsiervos publicava un post molt complet sobre el documental: The Corporation.

Em quedo però, sobretot, amb les últimes paraules del documental (Michael Moore reflexiona sobre el fet que siguin grans corporacions les que distribueixen i financen llargmetratges com els que ell realitza):

les corporacions [al finançar pelí­cules que van contra els seus interèssos] són com l’home ric que et ven una corda per penjar-lo pel simple fet que guanyarà diners venent-la.
Michael Moore

ACTUALITZACIÓ: Via l’Oriol m’assabento que aquests dies l’estan emetent al Canal 33.

Fitxa técnica:
Tí­tol Original: The Corporation
Director: Mark Achbar i Jennifer Abbott
Guió: Joel Bakan
Basada en el llibre: THE CORPORATION: The Pathological Pursuit of Profit and Power de Joel Bakan
Gènere: Documental
Any: 2003
Paí­s: Canadà
Idioma: Anglès
Duració: 145 min.
Web oficial: The Corporation

How to Look at Economics Critically: Some Suggestions (Renato Di Ruzza, Joseph Halevi)

Tretzé capí­tol de A guide to what’s wrong in economics a càrrec de Renato Di Ruzza de la University of Sydney (Australia) i Joseph Halevi de la Université Pierre Mendès (França).

L’article s’articula al voltant de dues qüestions bàsiques:

  • La primera, per què la major part de les ecoles econòmiques són tant impermeables a les influències externes (i crí­tiques) que permetrien un millor anàlisi de la realitat?
  • I la segona, és al respecte de la falta de pluralisme que afecta la dimensió ideològica i polí­tica de l’economia i que converteix l’economia en una disciplina “teològica”.

A continuació analitza crí­ticament diferents escoles econòmiques: clàssics, marxistes, walrasians, keynesias i sraffians.

La veritat és que tot l’article és bastant confós i no queda molt clar on volen anar a parar els autors. I més després d’un ‘últim paràgraf en el qual s’afirma que malgrat totes les escoles són criticables per la seva incapacitat de conectar amb el seu ‘context històric’, la crí­tica polí­tica i democràtica ha de centrar-se en l’economia neoclàssica (mainstream economics).

The ‘Natural’ rate of unemployment (James G. Devine)

Dotzé capí­tol de A guide to what’s wrong in economics a càrrec de James G. Devine, Loyola Marymount University (EE.UU.).

La situació d’estagflació dels anys 70 del segle XX, va posar contra les cordes la corba de Phillips. és a dir no existia possibilitat d’intercanvi entre atur i inflació. Això portía molts economistes a adoptar la teoria de la Taxa Natural d’Atur (NRU en les seves sigles en anglès) desenvolupada per Milton Friedman i Edmund Phelps. D’acord amb aquesta teoria, si la taxa d’atur està per sota de la NRU la inflació tendeix a aumentar mentre que si la taxa d’atur es troba per sobre la NRU la inflació tendeix a disminuir. Si la taxa d’atur coincideix amb la taxa natural d’atur llavors la inflació es manté estable.

Aquest concepte de ‘Taxa Natural d’Atur’ té una importància clau ja que és el responsable de la desaparició de l’objectiu de plena ocupació de l’agenda econòmica i un determinat nivell d’atur es converteix en una cosa bona i desitjable.

Crí­tica a la teoria de la Taxa ‘Natural’ d’atur.

  • Persistència inflacionaria: donat que la inflació es basa en les perspectives futures d’inflació, aquesta presenta un marcat component d’inèrcia i és molt persistent en el temps.
  • NRU única: per a Friedman la NRU correspon al nivell d’ocupació d’equilibri segons el model d'”Equilibri General” Walrasià. Implicitament hi ha l’assumpció que aquesta NRU és única però nombrosos estudis apunten a l’existència de 2 NRU d’equilibri, un equilibri amb alt atur i un equilibri amb baix atur.
  • NRU canviant: evidentment la NRU no és constant i pot variar al llarg del temps. Metodològicament però, el fet que les estimacions de la NRU es basin en les estadí­stiques d’atur registrat, fan que la teoria de la NRU sigui molt poc útil a l’hora de pendre decisions ja que aquesta exs veu distorsionada per la taxa d’atur actual.

La història viscuda en els últims 30 anys contradiu la teoria de la NRU i suggereix la aparició d’una nova teoria. No obstant davant l’inexistència de consens la NRU continua present als manuals d’economia.

Una nova teoria sobre inflació/atur hauria d’incloure els segúents 3 elements:

  • 1. Inflació de demanda deguda a un nivell baix d’atur. (Corba de Phillips)
  • 2. Inflació d’oferta deguda a augments grans, sobtats i persistents del cost dels mitjans de producció (matèries primeres, salaris…) i/o productes importats.
  • 3. Inèrcia inflacionaria la qual pot ser deguda a una situació persistent de baix atur o a xocs d’oferta.

low unemployment threatens to undermine worker discipline in the workplace and to offend financiers by causing inflation.
Michael Kalecki, 1971

Si això és cert, això explica perquè la teoria de la NRU ha esdevingut tant popular i intenta acabar amb el debat polí­tic invocant una explicació ‘natural’!

Clerks

Seguint amb una setmana força cinematogr� fica, ahir vaig veure Clerks (1994). El primer llargmetratge de Kevin Smith, amb un pressupost més que modest, narra un dia de feina, un dissabte, de dos caixers, el d’un videoclub i el d’un quick-stop amb dues maneres de veure i afrontar la vida molt diferents. En principi era el dia de festa d’en Dante (la pel·lí­cula, sobretot en quant a estructura, és un tribut a la Divina Comèdia) i quan accepta anar a treballar no pot ni imaginar-se tot el que li acabar� passant (i ell ni tan sols hauria de ser all� !). Els di� legs entre els dos caixers i amics no tenen pèrdua.

I’m not even suposed to be here today!
– Dante –

Fitxa técnica:
Tí­tol Original: Clerks
Director: Kevin Smith
Gènere: Comèdia/Drama
Any: 1994
Paí­s: Estats Units
Idioma: Anglès
Duració: 92 min.
Color: Blanc i Negre
Guió: Kevin Smith
WWW: Clerks

Why Do We Have Separate Courses in ‘Micro’ and ‘Macro’ Economics? (Ozgur Gun)

Onzé capí­tol de A guide to what’s wrong in economics a càrrec de Ozgur Gun de la Université de Reims Champagne Ardenne (França).

Per què tenim cursos separats de microeconomia i macroeconomia? En general es diu que la microeconomia s’ocupa de l’estudi de les decisions dels individus i dels preus relatius i que la macroeconomia per altra banda s’ocupa dels agregats econòmics (nivells de producció, consum, preus…). No obstant, des dels anys 70 i 80 del Segle XX nombrosos economistes (els anomenats Nous macroeconomistes) intenten dotar a la macroeconomia d’uns fonaments microeconòmics. Però si realment la macroeconomia estigués basada en la microeconomia i es pogués establir un pont entre les dues branques de l’economia, llavors tot seria microeconomia i no tindria sentit aquesta diferenciació.

Però hi ha una altra diferència fonamental entre la ‘micro’ i la ‘macro’. I és que, mentre que la microeconomia es basa en un mon fictici amb individus i empreses ficticies que intenten maximitzar les seves utilitats, la macroeconomia s’ocupa de recollir dades del món real i intentar establir relacions simples i aproximades que puguin servir de guia per a la presa de decisions i per a valorar la polí­tica econòmica.

La segona part de l’article és una dura crí­tica a l’escola dels Nous Macroeconomistes (Barro, Lucas, Sala-i-Martin…) que pretenen bastir una nova macroeconomia a partir de fonaments microeconòmics. L’element central d’aquesta nova macroeconomia és la figura de l'”individu representatiu”, del Robinson Crusoe, de l’economia d’un sol individu. Aquest únic individu és alhora consumidor i productor. Per a producir crea una empresa de la qual és únic propietari, gerent i únic treballador, com a tal rep un salari (i com a propietari els beneficis). Amb les rendes que obté se’n va al “mercat” i compra els productes que ven la seva propia empresa al preu que dicta el mercat (en una curiosa competència perfecta amb un sol venedor i un sol comprador!). Imaginem ara un munt d’individus idèntics a aquest i a partir d’aquí­ podem extrapolar el model Robinsonià a una economia amb múltiples individus.

Evidentment és bastant absurd pensar en economies d’un sol individu, però més absurd és pensar amb economies d’individus iguals que permetin extrapolar el model de l'”individu representatiu” al global de l’economia”. Si tots els individus són idèntics no hi hauria intercanvi ja que l’intercanvi es basa precisament en la diferència.

però el més curiós de tot és que al final és igual si l’economia està formada per un sol individu, si són múltiples individus representatius o si tot ho decideix un planificador central “benevolent”. El resultat final serà el mateix i serà òptim ja que en el fons tot es redeueix a un problema de maximització! és a dir, que en en fons tot es tracta del mateix model; model que, per cert, poc s’ajusta a la realitat.

L’article conclou que és necessari estudiar, i ensenyar, macroeconomia ja que aquesta té una relació directa amb la vida real i serveix de guia per a les actuacions econòmiques. Però adverteix que no podem, ni necessitem, buscar fonaments microeconòmics en un món fictici d’individus representatius.

Managerial Economics: Economics of Management or Economics for Managers (Sahsi Sivramkrishna)

Desé capí­tol de A guide to what’s wrong in economics a càrrec de Sahsi Sivramkrishna de la Fundation to Aid Industrial Recovery (India).

Tal com deixa clar a la primera frase, aquest article és més sobre que està malament en l'”economia d’empresa” (en anglès managerial economics) que no pas sobre que està malament en l’economia.

L’autora es pregunta que és el que volem ensenyar en aquests cursos/assignatures: managerial economics (economia per a la gestió, és a dir, una sèrie d’eines útils per a pendre decisions)? economics of management (teoria econòmica de la gestió empresarial)? o bé economics for managers (economia per a empresaris)?

En l’actualitat, davant la inexistència d’un seguit d’eines econòmiques que puguin ser últils per als empresaris, la majoria de cursos d’economia d’empresa es basen exclusivament en explicar la teoria econòmica de la gestió empresarial la qual cosa provoca una gran sensació d’insatisfacció entre els alumnes ja que aquesta teoria es basa en múltiples elements que no són observables en la vida real (ex: les corbes de demanda) i que per tant els empresaris no podran aplicar el que han après.

La autora suggereix doncs que hauriem de transformar aquests cursos/assignatures en cursos d’economia per a empresaris i l’economia que s’ensenyés no hauria de ser només la microeconomia neoclàssica sinó que caldria obrir aquests cursos a la macroeconomia (de ben segur als futurs empresaris els agradaria entendre fenomens com la crisi financera del sud-est asiàtic o els efectes del dèficit públic en l’economia) així­ com també a altres corrrents econòmique s. De ben segur veure com diferents linies de pensament han intentat/intenten compendre el capitalisme els ajudaria també a ells a entendrel millor.

Charlie y la fábrica de chocolate (2005)

Ahir a la nit vaig veure Charlie y la fábrica de chocolate, dirigida per Tim Burton i basada en el llibre de Roald Dahl del mateix nom. La veritat és que m’ha decepcionat bastant i penso que és molt millor la versió de 1971 (Willy Wonka & the Chocolate Factory) amb el Gene Wilder en el paper de Willy Wonka.

No m’agrada el gir fosc que ha fet el Willy Wonka (interpretat pel Johnny Depp) i el despreci obert que mostra pels nens consentits que era molt més subtil en la versió de 1971, ni tampoc el final (s’allarga uns 10 minuts més que la versió de 1971) per tal de transmetre el missatge de la importí ncia de la famí­lia (missatge molt més sutil també en la versió de 1971).

Una altra cosa que tampoc m’ha agradat és aquesta barreja d’elements actuals amb elements més “retro”. A veure si m’explico, que d’una banda hi ha una escena d’un dels nenes jugant amb videojocs d’última generació, i de l’altra les escenes de casa d’en Charlie són gairebé noucentistes. I són una llí stima aquestes inconsistències perquè els primers minuts de pel·lí­cula, dedicats al Charlie i a la seva humil familia, són fantí stics.

Els números musicals dels “Ompa lompa” (o “Gronka Lonka”, segons com es transcrigui) si bé estan més adaptats als gustos musicals actuals, es veuen forçats i quedavem molt més integrats dins la història en la versió de 1971.

No obstant totes aquestes crí­tiques he de reconèixer que té alguns moments molt bons com ara els interiors de la fí brica (la visita amb ascensor, la sala de les nous…) i alguns dií legs ingeniosos.

How Mainstream Economists Model Choice, versus How We Behave, and Why it Matters

Nové capí­tol de A guide to what’s wrong in economics a càrrec de Peter E. Earl de la University of Queensland (Australia).

Aquest article preten mostrar com la teoria econcòmica neoclàssica d’elecció del consumidor (a l’article anomenada mainstream economics) divergeix de com els consumidors realment es comporten. Per exemplificar-ho compara en 4 punts clau com divergeixen la corrent principal de l’economia i l’anomenada economia del comportament (en anglès behavioural economics) que en l’actualitat es desenvolupa fonamentalment a les facultats de marketing.

1. Intercanvis i el supermercat.

  • Mainstream economics: els comsumidors valoren els pros i els contres de consumir una mica més d’un producte i una mica menys d’un altre. Això ho fan per a totes les combinacions de productes que es poden permetre comprar i eligeixen aquella cistella de bens que els proporciona una major utilitat.
  • Behavioural economics: la gent té una capacitat de càlcul limitada i només poden tenir al cap entre 5 i 10 coses a la vegada.

2. Elecció entre productes rivals.

  • Mainstream economics: la gent escull analitzant els pros i els contres de cada producte per tal d’obtenir el valor total que té per a ells aquell producte i comparant-lo amb els altres escull aquell que li proporciona major utilitat.
  • Behavioural economics: sovint els consumidors són intolerants i escullen en funció d’un rànking de prioritats i a vegades refusen completament productes que no ofereixen totes les caracterí­stiques que es demanen.

3. Elegeix bé la gent?

  • Mainstream economics: la gent escull de manera consistent amb les seves preferències.
  • Behavioural economics: s’observa un patró freqüent de biaxios comuns respecte l’elecció racional.

4. Què determina la felicitat?

  • Mainstream economics: el benestar d’un individu depen de quant pot gastar en béns i serveis. A major consum més felicitat.
  • Behavioural economics: molta gent no pensa que “més és millor” sinó que prefereixen consumir menys béns i serveis dels que podrien permetre’s.

Irònicament, Earl conclou que malgrat el creixent ressò que estan obtenint els treballs en el camp de la psicologia econòmica i els premis Nòbel otorgats a gent com Kahneman o Smith, el millor lloc per a dur a terme recerca en materia d’economia del comportament i reconciliar la teoria econòmica amb la realitat són els departaments de marketing, molt més oberts (“open minded“) a influències d’altres camps com la psicologia o la sociologia.

Control Room: Different Channels, Different Truths

Avui he vist Control Room i m’ha semblat un documental fantí stic. El documental és sobre la guerra d’Iraq, però sobretot com es veu la guerra d’Iraq amb els ulls d’Al-Jazeera. El primer que sorpren és la visió que en tenen els seus companys de professió occidentals de la CNN, BCC, MSNBC, etc.. Els dirigents nordamericans (i així­ ho expressen públicaments als cí rrecs de l’Aministració Bush) veuen a Al-jazeera com uns mentiders que manipulen la informació, que emeten propaganda, fomenten l’odi cap als EE.UU i gairebé se’ls acusa de complicitat amb l’enemic. En canvi, els seus companys de professió tenen una opinió més ambivalent amb un gran respecte per l’independència de l’emisora i la tasca que realitza, però al mateix temps amb un cert recel perquè a part de ser periodistes són í rabs que tenen la seva vida i la seva familia allí  mateix on s’estí  duent a terme la guerra i el seu públic és el que estí  sofrint la guerra a casa i per als periodistes occidentals (i per als militars encarregats d’informar a la premsa) hi ha moltes reticències a l’hora de proporcionar-los-hi informació.

Una frase que m’ha impactat molt és una discussió a la redacció d’Al-jazeera en la qual un dels mí xims responsables diu: “Estem (totes les cadenes) utilitzant informes de l’Exercit dels Estats Units com a material informatiu. Això és propaganda!”

Capí­tol apart mereix la polèmica sobre les imatges de civils iraquins morts (especialment dones i nens) i també de cadí vers de soldats nordamericans que emet la cadena de Qatar i que no es poden veure als Estats Units. Em quedo sobretot amb les paraules d’un soldat americí  després de veure les primeres imatges de soldats aliats morts i que només aleshores és capaç de relacionar el dolor que sent ell amb el que senten la gent d’Al-jazeera quan veuen imatges de civils (que podrien ser familiars i amics) victimes desl danys col·laterals del conflicte i s’adona que ahir ell va veure aquestes imatges de civils morts i ferits i que no li van causar el mateix impacte que les que estí  veient ara mateix de soldats nordamericans la qual cosa el fa sentir malament amb ell mateix pel fet de no haver tingut els mateixos sentiments cap a les imatges dels civils iraquians…

The night they showed the POWs and dead soldiers… it was powerful, because Americans won’t show those kinds of images. It made me sick to my stomach.
[the previous night Al Jazeera had shown the same images, “equally if not more horrifying”, but they hadn’t affecting Rushing as much. Now he compares his reaction to the two… ]
[…] I just saw people on the other side, and those people in the Al Jazeera offices must have felt the way I was feeling that night, and it upset me on a profound level that I wasn’t bothered as much the night before. It makes me hate war. It makes me hate war, but it doesn’t make me believe that we’re in a world that can live without war yet.
Lt. Josh Rushing

Fitxa técnica:
Tí­tol Original: Control Room
Directora: Jehane Noujaim
Gènere: Documental
Any: 2004
Paí­s: Estats Units
Idioma: Anglès i í rab
Duració: 84 min.
WWW: Control Room