Mas abraà§a Friedman

Ahir a la nit Artur Mas feu una conferència davant de més de3.000 persones a Barcelona sota el tí­tol de Catalunya sense lí­mits II: el paí­s que volem, el paí­s que farem. Aquest acte fou sense cap mena de dubte la presentació en societat del seu ideari polí­tic. A meitat de legislatura i ja sense els lligams tant estrets amb l’etapa de govern pujolista, Mas va poder ahir presentar davant la societat catalana les seves idees de futur per Catalunya.

Mas va parlar de molts temes però el que més em va “sorpendre” va ser quan va parlar del seu ideari econòmic. Mas va apostar per una redefinició del paper de l’estat, per un estat garantista però no intervencionista, una entrega absoluta al liberalisme econòmic i en especial va fer una intensa defensa de l’anomenat xec escolar (i per a la resta de serveis públics). Ahir Mas va abraçar Friedman.

(…) creiem en els governs forts, però no en els governs omnipresents.
El pitjor govern que pot tenir un paí­s és aquell que ho vol controlar tot però que no decideix res. I el millor és un govern que decideix en allò que només a ell li correspon i que confia en la iniciativa i la responsabilitat de la societat a la que serveix.
(…) quan més autogovern aconseguim per Catalunya, més la Generalitat haurà de promoure la cultura de la responsabilitat compartida entre poders públics i societat. I posar-la en pràctica.
Sóc conscient que aquesta manera d’entendre el paí­s pot resultar incòmode per a alguns i, tanmateix, atractiva per a molts d’altres. Així­ ho espero. En qualsevol cas, no vull que Catalunya es transformi en un paí­s de súbdits obedients que ho esperen tot de les seves institucions, sinó que es mantingui com un paí­s de persones madures i responsables. Que es comporten com a tals, i que són tractades com a tals.
(…)
Hi afegeixo ara una quarta actitud que ha de presidir, a parer nostre, la societat del futur i que afecta de ple a l’àmbit social i al benestar. Em refereixo al dret a triar, també en el camp dels serveis bàsics que conformen la societat del benestar. El dret a triar, i tot el que se’n deriva, apunta directament al cor de la pròpia condició de l’ésser humà: la llibertat individual; la llibertat de la persona.
El dret a triar ha d’impregnar prestacions i drets tan fonamentals com l’educació, la salut, l’assistència social i els ajuts a la famí­lia.
Els governs socialdemòcrates que millors èxits tenen a Europa aposten clarament per aquesta via. Regne Unit i Suècia apareixen com exemples reeixits. Estan canviant els seus models amb el noble objectiu de preservar i eixamplar el seu benestar, sobre bases noves. I estan guanyant la batalla.
Governs no socialdemòcrates, sinó liberals, també han emprés aquest camí­ i se’n surten bé. Dinamarca i Finlàndia en serien bons exemples.
(…)
El dret a triar no apel·la exclusivament a la llibertat de la persona, sinó també a la seva maduresa. Els poders públics han de saber tractar a la societat com a gent adulta; han d’oferir serveis i distribuir equitativament els recursos de tots, però no substituir a la persona en el seu legí­tim dret a triar. Quan tries et pots equivocar, però és quan realment exerceixes la teva responsabilitat i fas ús de la teva llibertat.
Si la gent, en totes les seves pautes de consum i d’inversió, poden escollir entre opcions diferents, perquè no ho han de poder fer en els serveis d’interès públic que tant afecten la qualitat de les seves vides i la dels seus familiars?
La majoria de la societat reclama serveis de qualitat, i li és bastant indiferent qui presta aquests serveis.
El debat de fons no descansa en la dicotomia entre prestació pública o privada. Aquest és un debat segrestat i contaminat per apriorismes ideològics que adulteren l’arrel de la qüestió.
(…)
De fet, el model que pretenem implantar, comporta anar progressivament cap al xec escolar. L’Administració aporta els diners, la famí­lia tria l’escola sense més limitacions que l’oferta i els serveis disponibles.
El mateix que comento per a l’educació sobre el dret a triar, serveix per a molts altres serveis d’interès públic: els ajuts a les famí­lies per tenir cura dels infants en edat pre-escolar; els ajuts a les famí­lies amb persones grans que necessitin atenció, sigui a casa o en una residència; els ajuts a les famí­lies amb persones discapacitades; les persones amb risc d’exclusió social; les persones amb dificultats d’inserció laboral. I un llarg etcètera.
L’única excepció parcial la constituiria la sanitat, que per raons d’urgència i d’immediatesa requereix un tractament especí­fic. Tanmateix, una bona part de les consideracions que he fet i d’altres que faré a partir d’ara valen també per a la sanitat.
(…)
L’Administració ha de planificar, recaptar els diners, distribuir-los i garantir la prestació, la qualitat i l’equitat del servei.
I si ho creu oportú, ha de poder prestar directament el servei, fent escoles, hospitals, residències o llars d’infants.
Ara bé, qui pot negar a la iniciativa privada o al teixit associatiu que faci també escoles, hospitals, residències o llars d’infants? Ningú.
Si de debò volem un paí­s de qualitat, amb un creixent nivell de benestar universal per a tota la població, cap energia o iniciativa de la societat ha de ser ignorada o desaprofitada. Ans al contrari, ha de ser tinguda en compte i integrada.
El dret a triar aplicat sense reserves és, deixeu-m’ho dir, socialment just i èticament obligat. Primer, perquè aposta pel binomi llibertat-responsabilitat de la persona; segon, molt important, perquè hi ha gent que aquest dret l’ha pogut exercir sempre: les persones amb més possibilitats econòmiques. I nosaltres volem garantir de totes totes que d’aquest dret en gaudeixi tothom,
independentment del seu nivell de riquesa. També la gent amb menys possibilitats.
(…)
El dret a escollir requereix una àmplia oferta de serveis. I per tant, competència. La competència no ha de fer por. Estimula iniciatives, fa més racional l’ús dels recursos econòmics i reporta beneficis a l’usuari, destinatari final de les polí­tiques de benestar. Competència significa que en la prestació de serveis educatius, sanitaris, socials, familiars i d’altre mena hi pot haver
iniciativa pública, iniciativa associativa sense ànim de lucre, i també iniciativa privada estricta. Aquest ventall, lluny de combatre’s, s’ha d’estimular per part del Govern.
(…)
Estem parlant de serveis bàsics d’interès públic, que conformen l’essència d’una societat del benestar. Amb això, com comprendran, no s’hi juga. Aquí­ és on necessitem uns poders públics que es facin responsables que les garanties funcionen a la perfecció. L’Administració és l’única legitimada per a dur a terme aquesta tasca. No necessitem una Administració controladora fins l’últim detall, però si una Administració garantista del que és essencial.
(…)
¿Algú es pensa que en un món on cauen les barreres de tota mena el proteccionisme té algun futur en comparació amb un món obert i un mercat lliure? La resposta és que no.

M. Friedman; Education: Free to choose Wall Street Journal, 09/06/2005. (en anglès)
Transcripció de la conferència d’Artur Mas: Catalunya sense lí­mits II: el paí­s que volem, el paí­s que farem (*.pdf)