La seguridad social alemana suma 3.300 millones de déficit (nova ofensiva de El Paà­s contra les pensions públiques)

Per tercera vegada en dues setmanes, El Paí­s pública notí­cies prí cticament idèntiques en les que anuncia que govern, patronal i sindicats han arribat a un pacte per a la reforma de la Seguretat Social. En cap de les tres ocasions hi ha hagut confirmació oficial per part de les parts tot i que en aquesta ocasió es fan ressò de la notí­cia altres diaris també. Tant interès te la notí­cia fins al punt de precipitar-se fins a tres vegades?

La notí­cia, avui, va acompanyada d’aquesta altra, La seguridad social alemana suma 3.300 millones de déficit. La idea? Transmetre que com que nosaltres som previsors no ens passarí  el que li passa a Alemanya i, amb aquest argument, fer callar les crí­tiques que pugui generar la reforma.

El mayor problema lo sigue constituyendo la caja de pensiones, cuyos gastos se mantuvieron estables en 232.700 millones, por lo que no pudieron compensar el descenso de los ingresos. La caja de pensiones recibió el año pasado 228.500 millones, 2.200 millones menos que en 2004, debido al alto desempleo y a la contención salarial.
No sólo no crece la cotización de los que tienen empleos regulares porque sus sueldos están estancados, sino que se ha reducido enormemente el número de personas con empleos regulares y el empleo que se ha creado en los últimos años en Alemania es mayoritariamente precario. Esto contribuyó a aumentar 2.900 millones el déficit de la caja de pensiones hasta los 4.300 millones de euros, una situación preocupante.

és a dir, que en el mateix article, es reconeix que el principal problema no és la despesa en pensions sinó la mala situació del mercat laboral alemany, amb més de 5 milions d’aturats i una elevada i creixent precarització dels llocs de treball. Així­, 2.900 milions dels 3.300 (no 4.300 com erròniament posa el cos de l’article) són com a conseqüència de la recessió econòmica que atravessa Alemanya (i no de problemes estructurals en el sistema de Seguretat Social com indueix a pensar el titular).

3.300 – 2.900 = 400

En cuanto al seguro de dependencia, el déficit de 800 millones que registró en 2004 se redujo el año pasado a la mitad. La inyección anual que el Estado dedica por ley a la Agencia Federal de Empleo para compensar su déficit se limitó en 2005 a 400 millones, después de ascender en 2004 a 4.200 millones.

és a dir, que aquests 400 milions d’euros de dèficit són deguts a que l’estat va fer una aportació insuficient. Com a Espanya, a Alemanya, les prestacions per dependència, malgrat les gestiona la Seguretat Social, es financen amb cí rrec als Pressupostos Generals. Ens trobem doncs davant del fet que l’Estat alemany no ha pagat 400 milions d’euros que li corresponien, mentre que la Seguretat Social alemanya ha mantingut les prestacions per dependència i el resultat final és que la Seguretat Social Social té 400 milions d’euros de dèficit addicional!

Hagués estat curiós veure que hauria passat, si la Seguretat Social alemanya hagués suspès les prestacions per dependència al esgotar els fons destinats per l’Estat per a aquestes contingències i hagués fet pública una nota en la que digués que l’estat nol li paga el que li correspon. M’atreveixo a pensar que l’escí ndol polí­tic hagués estat considerable. En canvi ningú s’escandalitza perquè els treballadors alemanys hagin d’assumir una despesa extra de 400 milions d’euros que pertocaria a l’Estat.

Las cajas públicas sufren anualmente el abandono masivo de 200.000 jóvenes con altos ingresos que se van a los seguros privados. La salud pública alemana es una de las mejores del mundo, pero también de las más caras, dado que la carga no se reparte entre todos los hombros disponibles al desertar precisamente los más fuertes.

Vet aquí­, el problema de les privatitzacions. La gent de major renda es mou al sector privat mentre que la Seguretat Social Pública va debilitant-se i reduint-se en prestacions i qualitat mica a mica en una mena de cercle viciós fins que tothom que pot pagar-se una assegurança privada ha abandonat el sistema i el sistema públic queda com el recurs marginal per a les capes més baixes de la població.