Òrgans i Funcionament de la UE

L’organització institucional de la UE no respon a l’esquema clí ssic de la divisió de poders. La funció legislativa la comparteixen el Consell de la Unió Europa (també anomenat Consell de Ministres o Consell i format per un ministre de cada estat membre en funció dels temes a tractar) i el Parlament Europeu (és l’únic òrgan electe i representant “democrí tic” dels ciutadans). La funció executiva la ostenta la Comissió Europea (formada per el president i un comissari de cada estat membre), òrgan que te quasi en exclusiva també el dret d’iniciativa parlamentaria.

Cal no confondre el Consell de la Unió Europea o Consell de Ministres amb el Consell Europeu. Aquest estí  format pels caps de govern i primers ministres dels estats membres més el president de la Comissió Europea i és el mí xim òrgan polí­tic. és l’encarregat de tractar i decidir, a porta tancada, els grans temes de la Unió, les reformes, nous tractats, ampliacions, la polí­tica exterior i de seguretat i parlar amb una sola veu en afers internacionals. També te com a missió solucionar les situacions de bloqueig que es puguin produir en els Consells de Ministres.

Estructura de la UE

Així­, el Consell aprova les directives proposades per la Comissió i el Parlament queda relegat, en la majoria de casos, a un òrgan consultiu. Són competència del Parlament l’elecció del president de la Comissió i a l’aprovació del pressupost de la UE proposat per la Comissió.

La funció judicial l’exerceixen els tribunals de justí­cia i de primera instí ncia. Existeix també un Tribunal de Comptes que fiscalitza el pressupost de la Unió (representa un escí s 1’27% de PIB comunitari). Paral·lelament existeixen un gran nombre d’òrgans consultius i administratius que donen feina a milers de funcionaris.

Menció especial mereix el Banc Central Europeu (BCE), que estableix i aplica la polí­tica monetí ria de l’eurozona. és un òrgan totalment independent (no ha de donar explicacions ni davant del Parlament ni dels estats) i el seu únic objectiu és controlar la inflació i assegurar l’estabilitat de preus.

Malgrat no formar part de l’estructura oficial de la Unió Europa cal prestar atenció especial al paper dels lobbys. Són autèntics governs a l’ombra i les seves opinions i consells són tinguts molt en compte. La situació es tal que la UE s’ha vist obligada a aprovar un reglament que doti d’una mica de transparència a les seves accions i en limiti la seva influència. Actualment només al Parlament Europeu hi ha més de 4.000 lobistes acreditats (6 per a cada parlamentari!) dels quals només un 10% pertanyen a ONGs, sindicats o moviments socials; la resta es tracta principalment de les grans empreses europees i transnacionals agrupades per sectors o interessos particulars (la ERT, la AmCham o UNICE en són bons exemples).

NOTA: Aquests materials foren preparats per al Curs d’Aní lisi Econòmica de la Societat Actual (2006-2007) del Seminari Taifa.