Arxiu mensual: abril de 2007

Reforma del FRSS

Entre dilluns i ahir dimarts el Ministerio de Trabajo y Asuntos Sociales, el Ministerio de Economí­a y Hacienda, els sindicats UGT y CC.OO i les organitzacions patronals CEOE i CEPYME han arribat a un acord per a la reforma de la llei reguladora del Fons de Reserva de la Seguretat Social amb uns resultats molt semblants a la proposta inicial de l’executiu.

El Fons de Reserva de la Seguretat Social és un Fons creat l’any 2001 que es nodreix de l’excedent procedent de l’í mbit contributiu de la Seguretat Social, és a dir, de l’excedent entre les cotitzacions per a pensions i les prestacions pagades en concepte de pensions contributives. La seva finalitat no és altra que servir de coixí­ de cara al futur quan (segons alguns estudis) la Seguretat Social presenti dèficit.

La reforma actual, malgrat falten molts detalls per concretar, té la finalitat de diversificar les inversions per tal d’augmentar-ne la rendibilitat. Actualment el fons s’inverteix en la prí ctica totalitat en tí­tols de renda fixa tant nacional com estrangera i es pretén permetre invertir part del Fons en renta variable, (principalment accions i derivats però també divises o inversions immobilií ries). Segons el que es coneix fins ara la nova llei permetria invertir en els següents actius:

  • Valors de Renda Fixa emesos per entitats de dret públic (deute públic nacional o internacional).
  • Valors de Renda Fixa emesos per entitats de dret privat (obligacions).
  • Accions i altres instruments financers de renda variable (accions, opcions, futurs…).
  • Divises.
  • Participacions d’institucions d’inversió col·lectiva (fons d’inversió).

Cal recordar però que en economia no hi ha res gratuït i que aquesta cerca de una major rendibilitat només pot aconseguir-se a costa d’augmentar el risc de les inversions. Analitzem doncs el risc dels nous actius en els que podria invertir el fons.

En el cas de les obligacions són tí­tols de renda fixa emeses per entitats privades. En aquest cas no hi ha risc en el rendiment però evidentment en cap cas poden comparar-se les garanties que pot presentar una empresa amb les d’un estat. En el cas de les accions i derivats el rendiment és variable i per tant poden haver-hi pèrdues. és cert que “la borsa” des de fa dècades creix quasi de forma ininterrompuda, però res en garanteix els guanys. Cal tenir en compte també que els í­ndex borsaris només reflexen les principals accions negociades i noves empreses substitueixen a altres tot donant una falsa impressió de creixement global menysvalorant les pèrdues i no podem ignorar tampoc el risc de fallida empresarial (ex: cas ENRON, moltes accions de la qual estaven en mans de fons de pensions per considerar-se una empresa “segura”). A més, en tant que mercat secundari, els guanys obtinguts a la borsa són purament especulatius basats en comprar barat i vendre car. Aquest component especulatiu que molt més de relleu en el cas de productes derivats com ara opcions i futurs. Les divises són un altre exemple car d’inversió especulativa no exempta de risc com es demostrí  en les crisis financeres que sacsejaren el món durant la dècada passada.

Menció especial mereixen les participacions en fons d’inversió col·lectius ja que aquesta opció obre la porta a qualsevol tipus d’inversió ja que a través d’institucions d’inversió col·lectiva aquestes poden invertir en qualsevol cosa seguint criteris que s’escapen de la lògica que hauria de perseguir el sector públic, tot ofuscant la transparència que hauria de guiar la gestió del fons de reserva dels treballadors espanyols.

Evidentment hi haurí  qui pugui pensar que la major rendibilitat compensa els riscos, però cal tenir en compte que els benefeicis de la inversió en renda fixa d’entitats públiques (és a dir, deute públic) van molt més enllí  del tipus d’interès del cupó ja que aquests serveixen per a finançar actuacions de carí cter públic que reverteixen en el benestar de tota la societat.

També cal destacar la intenció d'”externalitzar” la gestió del fons tot traient a concurs públic diferents lots per a que les gestores de fons (principalment formades per bancs, caixes d’estalvis i asseguradores) se’n facin cí rrec. Aquesta decisió de donar entrada a “agents privats” ja es duu a terme en alguns països com ara França però no hi ha cap raó per la qual l’entrada de gestió privada en el fons dugui a una millor rendibilitat del fons sinó que clarament es pretén, un cop més, generar benefici privat mitjançant fons públics. Recordem que els fons de pensions poden tenir uns costos de gestió (aquests inclouen els beneficis de la gestora) de fins a un 2% del volum del fons.

Sembla ser que un dels requisits serí  que les empreses actuïn d’acord amb uns principis de responsabilitat social, econòmica i ambiental. Caldrí  veure quins són aquests criteris i com s’exerceixen tot i que molt em temo que en aquest aspecte estarem encara a anys llum de països com Noruega que el 2006 van retirar les inversions del seus fons de pensions públic a EADS, empresa participada per el govern espanyol, per motius ètics. En tot cas si s’estableix un comitè ètic que realment controli aquestes inversions estaria bé que aquests mateixos criteris s’estenguessin a tota l’actuació del sector públic.

A més el govern ja ha anunciat, per a tranquil·litzar el capital, que no exercirí  drets polí­tics sobre les inversions. és a dir que no intervindrí  en la gestió de les empreses participades. és a dir que posem els diners dels treballadors espanyols a mans del capital i ni tan sols podrem utilitzar aquest poder per a garantir el compliment dels principis de responsabilitat social, econòmica i ambiental esmentats. Es podria arribar a donar fins i tot el cas que el Fons de Reserva invertí­s en accions d’una empresa X i que aquesta empresa decidí­s deslocalitzar-se tot acomiadant centenars o milers de treballadors sense que el govern pogués fer-hi res.

La reforma també preveu que part dels excedents de la Seguretat Social es puguin dedicar a millorar les pensions actuals. Cal aplaudir aquesta mesura tot i que caldrí  esperar al redactat final de la llei perquè les organitzacions patronals han esta fet una pressió important perquè aquests excedents es puguin destinar a reduir les quotes empresarials i seria un greu error que s’obris la porta a aquesta possibilitat.

ACTUALITZACIÓ: El Consell de Ministres ha aprovat aquest migdia l’informe del Ministeri de Treball i han anunciat l’inici dels trí mits previs a la seva presentació al Congrés.

Més informació:

Apunts sobre el model espanyol de creixement (1995-2007)

Aquestes notes estan basades en la presentació Reflexiones sobre el “modelo” español de crecimiento 1996-2002, realitzada per Miguel Sebastián en el marc de l’assignatura Temes d’Economia Aplicada l’any 2003.

He decidit recuperar aquestes notes perquè crec que eren força encertades i malauradament encara avui són ben actuals.

  • Espanya creix (des del 1995) més que la UE.
  • Aquest creixement estí  basat en el consum i la construcció
  • Es tracta d’un creixement de poca qualitat
    • Escí s creixement de la productivitat
    • Creixement degut a l’augment de l’ocupació (principalment per l’augment de la població activa)
    • Treball precari
    • Moderació salarial
    • Inversió (creació d’stock de capital) insuficient
    • Elevat endeutament de les empreses (i de les families)
  • Aquest és un model de creixement no sostenible a llarg termini
  • Causes d’aquest creixement:
    • Tipus d’interès baixos
    • Reforma de l’IRPF
    • Bombolla immobiliaria

Font: Miguel Sebastian, UPF, 2003

Passatges a Amèrica: la vida desmesurada de cinc catalans a ultramar

A mig camí­ entre la biografí­a i el llibre de viatges, aquest llibre ens descobreix les vides de cinc catalans que també van descobrir Amèrica: Facundo Bacardí­, fundador de Rom Bacardí­; Fèlix Cardona, el Livingstone de l’Orinoco; Manuel Amat,reformador de Lima; Pepe Figueres, responsable de la supressió de l’exèrcit a Costa Rica i Ramon Mercader, assassí­ de Trotski.

Passatges a Amèrica: la vida desmesurada de cinc catalans a ultramar

Fitxí  tècnica

Passatges a Amèrica narra la vida de cinc catalans que van fer fortuna (o infortuni) al nou continent. Facundo Bacardí­ va emigrar de Sitges per establir-se a Cuba i acabar fundant la que esdevindria una de les empreses de begudes alcohòliques més importants del món. Fèlix Cardona, maresmenc de naixement, passarí  mitja vida recorrent la sabana i la selva veneçolanes fins al punt de ser-li atorgada la nacionalitat veneçolana i encarregar-li la delimitació de les fronteres del paí­s. Manuel Amat, nasqué a Vacarisses i esdevingué Virrei del Perú. El seu virregnat va ser ple d’ombres, i amb la riquesa acumulada al perú va fer construir-se un palau ple de luxes a una nova zona de Barcelona, les rambles! Paradoxalment, el temps farí  que el palau es conegui popularment com el Palau de la Virreina. Ramon Mercader va ní ixer a Badalona, arran de les seves facilitats pels idiomes i mitjançant els bons contactes de la seva mare, desapareixerí  durant la guerra civil espanyola per a convertir-se en agent dels serveis secrets soviètics. La seva identitat real no ressorgirí  fins molts anys després d’assassinar Trotski per ordres d’Stalin. Per últim, Pepe Figueres, fill d’immigrants catalans, nasqué a Costa Rica i tot d’una passí  de ser un complet desconegut a encapçalar una revolta que el va portar a ser president de la república. La seva primera mesura fou eliminar l’exèrcit.

Passatges a Amèrica és, però, molt més que un llibre de biografies de cinc catalans sorprenents. A través de la història de Facundo Bacardí­ s’explica la història dels catalans que van emigrar a Cuba per a fer fortuna i la història de l’illa des de la independència fins a la revolució cubana. A través de Fèlix Cardona s’explica també la història de Jimmy Angel, però també com va ser el procés d’exploració de la selva amazònica, com es cartografiava i es traçaven les fronteres abans de l’aparició dels satèl·lits i sobretot com vivien aquells primers exploradors que s’endinsaven continent endins. A través de Manuel Amat, més conegut com a Virrei Amat, descobrim la vida al virregnat del Perú, la corrupció, la apropiació indeguda i els excessos del virrei, però també el procés de reurbanització de la Rambla de Barcelona i la construcció del palau conegut com el Palau de la Virreina. A través de Ramon Mercader, l’assassí­ de Trotski, descobrim els serveis secrets soviètics i la complexitat de l’entramat organitzat per Stalin per acabar amb el seu mí xim rival polí­tic. Finalment, a través de Pepe Figueres, coneixem la història recent de Costa Rica, però també la seva rivalitat amb Nicaragua, el periode de dicatura Somozista a Nicaragua, la lluita entre democrí cia i dictadura a l’Amèrica Central durant els anys 50 i 60 del Segle XX i els intents d’unir, primer per ferrocarril i després amb un canal marí­tim els oceans atlí ntic i pací­fic a través de l’Amèrica Central.

Reformes recents en els sistemes públics de pensions a Europa

Selección de reformas recientes en los sistemas de pensiones públicas de jubilación en Europa
Reformas Paí­s y año Descripción
Paramétricas
Elevación de la edad legal de jubilación Italia, 1992 De 55 mujeres y 60 hombres a 60/65 años
Alemania, 2004 De 65 a 67 años, gradualmente entre 2012 y 2029
Reino Unido, 2006 De 60 a 65 años para las mujeres, gradualmente entre 2010 y 2020
De 65 a 68 años, gradualmente entre 2024 y 2046
Bonificación por prolongación Francia, 1993 Desde 2003, 3% por año cotizado sobre los 60 años con 40 cotizados
España, 2002 2% por año cotizado sobre los 65 años con 35 cotizados
España, 2006 2% por año cotizado sobre los 65 años con 15 cotizados
3% por año cotizado sobre los 65 años con 40 cotizados
Definición de la base de la pensión Italia, 1992 De 5 años a toda la vida laboral, para los afiliados desde 1992
Francia, 1993 De los mejores 10 a los mejores 25 años, gradualmente desde 2008 para nacidos después de 1948
Suecia, 1994 De 15 años a toda la vida laboral, gradualmente con cuentas nocionales
Italia, 1996 De 5 años a toda la vida laboral, gradualmente con cuentas nocionales
España, 1997 De 8 a 15 años, gradualmente hasta 2002
Indexación de las pensiones Italia, 1992 De salarios a precios
Francia, 1993 De salarios a precios excluido el tabaco
Alemania, 2004 A salarios, con “factor de sostenibilidad” (ocupados/pensionistas)
Reino Unido, 2006 Pensión asistencial (Pension credit), de precios a salarios desde 2012
Estructurales
Cuentas nocionales Suecia, 1994 16 puntos de cotización, capitalizados según salario Gradual (parcial para nacidos entre 1938 y 1953, plena posteriormente)
Plenamente vigente desde 2015 (aprox.)
Italia, 1996 32,7 puntos de cotización, capitalizados según PIB de cinco años previos Gradual (parcial para a liados con <18 años de cotización en 1996, plena para afiliados desde 1996)
Plenamente vigente desde 2035 (aprox.)
Cuentas de capitalización individual Suecia, 1994 Desde 1999, 2,5 puntos de cotización, gestionados por Agencia Pública
Reino Unido, 2006 Desde 2012, apertura de cuenta individual por defecto 4 puntos por el trabajador, 3 puntos el empleador y 1 punto el Estado
Nota: Se refieren exclusivamente a reformas de los sistemas de pensiones de los trabajadores del sector privado.
Fuente: Comisión Europea, OCDE y Oficina Económica de la Presidencia.

Quadre extret de l’Informe Econòmic del President del Govern 2007.

Informe complet: Informe Económico del Presidente del Gobierno 2007
Nota de premsa: El Presidente afirma que 2006 ha sido el mejor año económico de la democracia

El capitalisme s’està allunyant el màxim possible de la producció buscant l’esquema D-D’ cercant beneficis tot prescindint de l’esfera productiva. Això és l’apogeu del capitalisme.

— Josep Manel Busqueta (2005)