Carta oberta número 1: el futur de les pensions (2003)

Cercant materials per un article he trobat aquesta carta oberta que vam fer des del Seminari Taifa l’any 2003 alertant sobre el futur del sistema de pensions. Lamentablement avui encara és vigent.

En aquests últims anys els mitjans de comunicació, els diferents governs i dirigents sindicals, ens venen dient que els treballadors necessitem fer-nos un pla de pensions privat per tal d’assegurar-nos la nostra jubilació.
¿Per què de sobte els mitjans de comunicació ens parlen tan sovint de plans de pensions privats quan ja tenim un sistema públic de pensions?
Fins i tot el govern i la UE parlen de la “modernització” del nostre pla sistema de pensions públic. De sobte, en molt poc temps, han fet aparèixer dubtes damunt del futur de milions de persones.

Tres preguntes sorgeixen a l’acte:

  • és cert que el nostre sistema de pensions públic ja no funciona?
  • Qui estí  tan interessat a transformar-lo i per què?
  • Per què no hi haurí  diners per les pensions públiques del futur?

A continuació intentarem donar algunes respostes a aquestes preguntes:

és cert que el nostre sistema de pensions públic ja no funciona?

El nostre, és un sistema que s’anomena de repartiment. Això és que mitjançant les aportacions que realitzen els treballadors en actiu durant un any, es paguen les pensions als treballadors passius, ja jubilats, el mateix any.
El canvi que proposen els estudis econòmics, consisteix en transformar el sistema públic de repartiment en un privat de capitalització. O lo que és el mateix, amb els diners de les contribucions de cada treballador, els agents privats que els gestionen els inverteixen en borsa, i amb els rendiments obtinguts pagaran a aquests treballadors quan siguin pensionistes, quan es jubilin.
L’argument principal que es dona per dir que el sistema espanyol serí  insostenible, és l’envelliment de la població. Diuen que hi ha masses vells perquè els joves puguin cobrir les seves pensions. En els últims anys la proporció d’ancians per cada treballador, estí  al voltant de 2 treballadors per 1 pensionista. El problema, diuen, sorgeix quan aquesta proporció disminueix. Això provocarí , segons ells, que els treballadors actius no seran capaços d’aportar els diners suficients per a tots els passius, doncs hi haurí  tants o més passius que actius. Però aquesta disminució no és major de la que hi ha hagut en els últims cinquanta anys.
Si el problema fos el baix nombre de treballadors actius, el que s’hauria de fer és crear llocs de treball. Existeix una reserva de treballadors enorme (hi ha més d’un 10% d’aturats), més una gran quantitat de dones que encara no han entrat al mercat laboral i fins i tot possibles noves incorporacions de treballadores estrangers.
Fins i tot si acceptéssim que pugui existir un problema de població, no podem oblidar que l’important no és el número de treballadors sinó la riquesa que produeixen. Menys treballadors produint més poden sostenir més pensionistes que amb una menor producció encara que hi hagi més treballadors. és més probable, amés, que en el futur cada treballador generi cada cop més riquesa, la qual cosa permetria mantenir a més gent si la riquesa estigués ben repartida.

Qui estí  tan interessat a transformar-lo i per què?

El canvi que proposen els estudis econòmics, consisteix en transformar el sistema públic de repartiment per un de privat de capitalització.
Amb aquest sistema, apareixen organismes que surten molt beneficiats, ja que administraran els fons creats pels estalvis dels treballadors, que podran ser utilitzats pels interessos financers d’Europa per especular amb ells i competir a nivell mundial. “Casualment” són aquestes mateixes organitzacions les que són responsables dels estudis que diuen que el sistema públic no funciona. Aquests organismes com no podia ser d’altra manera, són els bancs, les caixes, les gestores de fons i les asseguradores. ¡Ni més ni menys!
Aquest sistema de capitalització suposa un risc molt alt, ja que els diners dels treballadors serí  invertit en borsa i per tant serí  subjecte a les oscil·lacions tant a l’alça, com a la baixa de les cotitzacions. A l’últim any, cap fons de pensions ha donat beneficis; al contrari, la majoria ha tingut pèrdues de més del 40% del diner invertit, casi la meitat del capital. Aquest sistema de pensions privat sí­ que pot provocar una enorme incertesa i grans pèrdues al conjunt dels treballadors si es continua endavant amb la seva implantació.

Per què no hi haurí  diners per a les pensions públiques del futur?

Actualment el sistema de pensions gaudeix de bona salut financera. No hi ha dèficit sinó superí vit. Per això, els bancs, les caixes i les asseguradores ens diuen que el problema serí  al futur, d’aquí­ a vint o cinquanta anys!!!
Aquest canvi no pot realitzar-se sense la sospitosa col·laboració del govern. Aquest potencia la precarietat de les pensions públiques amb una polí­tica que força als treballadors a contemplar el sistema privat de pensiones com l’única sortida.
Una de les mesures preses últimament pel govern espanyol ha estat la d’allargar els anys de cotització que serveixen per calcular l’import de la pensió. Si els anys a comptabilitzar la pensió s’amplien, el treballador cobrarí  menys perquè la mitjana baixa, ja que la cotització acostuma a ser major els últims anys de treball. No satisfets amb això pretenen que el cí lcul es faci sobre tota la vida laboral cotitzada, amb la problemí tica que comporta pels joves actuals amb treballs precaris i temporals. Les seves aportacions son quantitats petites, donada la seva precarietat, que disminuiran el dia de demí  l’import de les pensions que rebran, que sens dubte seran una misèria. és una manera subtil però poderosa de rebaixar la quantitat de diners que cobrarí  el pensionista. Pretenen també que augmentin els anys que s’han de cotitzar per poder cobrar la pensió í­ntegra al 100%.

Aquest és l’escenari que ens presenten: Un nou servei públic que es vol desmantellar amb l’excusa que no funciona, per després privatizar-lo i treure’n suculents beneficis per al capital privat.

Davant de tot això, només ens queda una opció als treballadors: lluitar pel manteniment del sistema públic en contra del beneficio privat, doncs amb aquest, sens dubte, sortirem perjudicats la majoria i només servirí  per enriquir a uns pocs.

Seminari d’Economia Crí­tica TAIFA. Maig 2003