Del là­mit al col·lapse…

Fa cosa de quatre anys vaig llegir una columna en la qual l’autora explicava que li succeí­ en preguntar a uns amics estrangers que tornaven a Barcelona després d’un temps com havien trobat la ciutat. La sorpresa va ser quan aquests van respondre-li que havien trobat una ciutat al lí­mit. Una ciutat al lí­mit de la població que pot gestionar, un transport públic al lí­mit, incapaç de controlar la contaminació ambiental i acústica, amb un serveis públics al lí­mit, amb una inseguretat creixent i amb una capacitat de recepció de visitants també al lí­mit.

Quatre anys després el col·lapse del servei de rodalies de RENFE dia si i dia també causa greus problemes de mobilitat deixant de banda l’incertesa i l’angoixa que genera no saber l’hora d’arribada a la feina o a casa a l’acabar la jornada laboral amb els problemes de conciliació de la vida familiar i laboral que això suposa. Els greus problemes de capacitat i gestió de l’aeroport fan que cada trajecte en avió en converteixi en una aventura no ja sobre quan i com arribarí s a la destinació sinó si tindrí s la sort que amb tu ho faci també l’equipatge! Els col·lapses a les autopistes i carreteres catalanes com a resultat d’una xarxa de transport públic insuficient i la poca confiança que aquest genera i que han disparat ja totes les alarmes mediambientals arran dels elevats nivells de contaminació que generen. Però fins i tot aquells que tenen la sort de poder-se desplaçar habitualment a peu o en bicicleta poden lliurar-se d’aquesta situació de col·lapse generalitzat. La recent apagada elèctrica a Barcelona ha posat de relleu l’enorme fragilitat de les infraestructures elèctriques del paí­s que es suma a les recurrentment criticades infraestructures de telecomunicacions (telefonia, telefonia mòbil i internet).

Es evident que després de quatre anys s’ha sobrepassat aquest lí­mit. Evidentment les causes immediates d’aquests col·lapses les hem de buscar en la deixadesa i la manca d’inversions en infraestructures (especialment en manteniment) en els últims 15 anys. Però aquesta falta d’inversions en els serveis públics respon d’una banda a la tendència privatitzadora i al model de ciutat i de paí­s que es pretén.

En els últims 15 anys hem estat espectadors del procés de privatització (i liberalització) de bona part dels serveis públics (Repsol, Telefonica, Iberia, Endesa…). L’argument era que aquelles empreses públiques eren ineficients i que la gestió privada proporcionaria un millor servei. A l’hora de la veritat però aquestes empreses s’han dedicat a perseguir el mí xim benefici fixant unes tarifes que en molts casos figuren entre les més altes d’Europa i retallant al mí xim les despeses (les despeses de manteniment s’enten, ja que al mateix temps augmenten enormement les despeses en publicitat fruit de l’aparició de nous competidors i les depeses en compres d’altres empreses especialment de cara a la seva expansió internacional). Però fins i tot aquells serveis públics que no s’han privatitzat (perquè no són rentables) s’han vist influïts per la lògica del mercat i alguns d’ells estan patint processos de privatització encoberta externalitzant i subcontractant a empreses privades el major nombre de tasques possibles (és el cas de la sanitat, per exemple) i altres han interioritzat els criteris de racionalització i gestió privada (com ara RENFE que prioritza l’Alta Velocitat, molt més rendible, enfront dels nuclis de Rodalies).

Per altra banda, no podem separar la situació actual del model de ciutat, i també de paí­s, que es pretén. Des que els Jocs Olí­mpics van situar Barcelona i Catalunya al mapa s’ha perseguit un model de ciutat i de paí­s basat en atreure cada vegada més i més visitants potenciant l’oferta turí­stica però també a base de captar grans esdeveniments, fires i congressos. En conseqüència totes les polí­tiques han perseguit promocionar i connectar Barcelona amb el món posant-la completament al servei del visitant oblidant que Barcelona té també ciutadans i que aquests haurien de tenir també el dret a poder gaudir de la seva ciutat.

Cal recuperar la ciutat per als ciutadans, fer que sigui un lloc d’on no n’hagin de marxar els joves a causa dels problemes d’habitatge i els no tan joves cercant una mica de tranquil·litat i descans. Cal recuperar les inversions públiques que no s’han fet en els últims anys però sobretot cal planificació per a evitar que s’actuï només a batzegades quan hi ha un gran esdeveniment o quan, com ara, la situació es tan insostenible que cal una actuació urgent i per a fer que el sector privat s’adeqüi a les necessitats socials tenint en compte el model de ciutat i de societat que volem. Cal també canviar les prioritats d’aquestes actuacions públiques per tal que aquestes s’orientin a facilitar que els propis ciutadans es puguin desenvolupar plenament. No es tracta de tancar la porta als visitants sinó que en comptes de centrar-se en atraure més i més visitants per a que després els beneficis que reporten aquests es distribueixin per a la societat cal que els ciutadans puguin dur a terme els sues projectes vitals a la ciutat i que els visitants vinguin a contemplar a més dels atractius turí­stics una ciutat en la que vingui de gust viure-hi.

Podeu llegir l’article inspirador aquí­: Miren Etxezarreta – Barcelona al lí­mite