Notes sobre les arrels econòmiques del deteriorament ecològic

Aquestes són unes notes sobre la primera part del llibre Raí­ces económicas del deterioro ecológico y social: Más allá de los dogmas de J. M. Naredo.

La segona part del llibre estí  dedicada a intentar explicar peruqè persisteixen alguns “dogmes” econòmics com ara la mitologia del treball, la producció, el creixement i el desenvolupament i els mecanismes que fan que aquests es perpetuïn. L’últim capí­tol el dedica a comentar la insostenibilitat i la incapacitat de generalitzar el desenvolupament de l’estat espanyol. D’aquesta segona part destacaria la dura crí­tica de Naredo al relativisme postmodern que “desactiva” la capacitat de crí­tica i que jo, cada cop més comparteixo. Les notes que venen a continuació es limiten a la primera part bí sicament per un major interès personal en aquesta primera part, tot i que la segona part és totalment recomanable i m’ha semblat profundament interessant.

Como conocer las causas del deterioro ecológico planetario es el primer paso para poder paliarlo, se ha preferido enunciar con crudeza estas causas y apuntar los posibles remedios, llevando el discurso más allá de las propuestas habituales de compromiso y de la desgana de revisión conceptual propias del medioambientalismo banal en boga. (p. 109)

Més informació sobre el llibre i sobre una crí­tica de M. Etxezarreta al meu altre post lectures de juny

Capí­tol 1

  • Les limitacions de l’economia convencional respecte l’ecologia. Economia vs. Ecologia.

    mientras que la ecologí­a -al igual que la economí­a de la naturaleza del siglo XVIII- razona sobre el conjunto de la biosfera y los recursos que componen la tierra, la economí­a suele razonar sobre el conjunto más restringido de objetos que son apropiables, valorables y producibles. (p. 10)

  • L’economia ambiental i l’economia ecològica. Punts en comú i divergències:
    • Economia ambiental: aborda els problemes ecològics mitjançant els instruments analí­tics de l’economia (externalitats, preus, costos, beneficis, etc.).
    • Economia ecològica: considera l’economia com a part integrant de la biosfera i els ecosistemes que la componen.
    • Economia institucional (Nova Economia Institucional): relativitza els “òptims” de l’economia convencional degut a les regles del joc del marc institucional (regulació dels drets de propietat, legislació ambiental, etc.).

Capí­tol 2

  • La creació d’una consciència ecològica i el pas del qüestionament del model cap al “desenvolupament sostenible”. Reconciliació real entre economia i ecologia o reconciliació virtual?
    • 1945-1970: primers estudis alertant del problema ecològic.
    • 1970-1980: amb la crisi econòmica la preocupació ecològica cobra força. Es qüestiona el model, crí­tica al creixement econòmic, al productivisme. S’insta als estats a que es responsabilitzin del problema ecològic.
    • 1980-1990: l’abaratiment del petrol i el rentat d’imatge (i el posterior col·lapse del socialisme real) porten a un context més conformista; no es qüestiona i model i tan sols es substitueix creixement per desenvolupament i s’hi afegeix l’adjectiu sostenible. Es relega la responsabilitat dels estats en ajuntaments (agenda 21), la iniciativa privada (empreses i ONGs) i civil (els ciutadans).
  • A medida que fue ganando terreno la “sensibilidad ambiental” de la población, se observó que resultaba más facil y ventajoso para polí­ticos y empresarios contentarla a base de invertir en “imagen verde” que tratar de reconvertir el metabolismo de la sociedad industrial y de las reglas del juego económico que lo mueven.(p. 41)

Capí­tol 3

  • Cicle de la biosfera vs. cicle industrial.
    • Cicle de la biosfera: basat en la producció de la fotosí­ntesis.
    • Cicle industrial: basat en l’extracció i el deteriorament massiu dels recursos naturals.
    • Actualment l’extracció de recursos supera els productes de la fotosí­ntesis.

    NOTA: Detecto en Naredo una certa enyorança preindustrial. No tinc molt clar, però, que el ritme preindustrial d’extracció de recursos fons inferior al de reposició dels mateixos (i per tant tècnicament sostenible).

  • La “desmaterialització” que no arriba.
    • Els esforços per millorar l’eficiència dels processos no s’han traduït en una reducció de les extraccions, sinó que, en el millor dels casos, han suposat només una moderació del creixement en les extraccions.

      la creencia en la desmaterialización, sugiere el avance normal e inequí­voco hacia un tipo de sociedad “postindustrial” cada vez menos dependiente de los recursos naturales (Carpintero, 2003). Pues esta creencia ha favorecido la despreocupación por conocer y mejorar el funcionamiento material de la sociedad (…) y ha contribuí­do a eclipsar las preocupaciones que deberí­an contribuir a que tal desmaterialización se produzca realmente. (p. 56)

    • Els baixos preus de les matèries primeres tampoc n’han desincentivat l’ús.
      • La situació alcista actual sembla que amenaça el model actual, però, segons Naredo, aquesta seria conjuntural.
  • Desigualtats territorials.

    Los mapas de los flujos mundiales de pretóleo y de gas natural incluidos en Nareo y Valero 1999 son reveladores de la situación actual, al reflejar los principales núcleos utilizadores del “capital mineral” de la tierra: Estados Unidos, Japón y la Unión Europea. El mapa referido al petróleo añade a los principales centros receptores netos que acabamos de mencionar el de los “dragones” del sureste asiático, denotando que su “emergencia” económica no es ajena a la implantación de indústrias muy exigentes en energí­a y contaminación, que los convirtió en la tercera zona receptora neta de petróleo a escala planetaria. Sin embargo, en el mapa del gas natural estos “dragones” no figuran ya entre los grandes centros receptores ya que se trata de un combustible más “lí­mpio” cuyo consumo está reservado a los paí­ses más ricos y más preocupados por cuidar su calidad ambiental.

  • El problema del residus.
    • No preocupa la causa (la portada massiva de recursos d’arreu del món i el dany que suposa per als països d’orí­gen) sinó els efectes (els residus i el deteriorament dels països receptors).
    • La lliure circulació de residus: “prohibir que los paí­ses ricos exporten residuos al resto del planeta resulta incoherente con la lógica dominante: una vez que el comercio ha puesto los recursos planetarios a disposición de los paí­ses ricos, se pide ahora que la “polí­tica ambiental” establezca las reglas del juego econmómico necesárias para que el comercio pueda poner también a su disposición los sumideros plantearios (p. 63)

      Como apunta Margalef (2000) resulta altamente previsible que la polí­tica ambiental acabe regulando la utilización de esas zonas (los grandes fondos marinos) como sumidero común, para garantizar legalmente, mediante el pago de ciertas tasas, el derecho a contaminar de los paí­ses ricos. (p. 64)

    Capí­tol 4

    • Regles del joc econòmic imperant:
      • Raonament monetari com a guia suprema.
      • S’entén el procés econòmic com a producció de riquesa (encara que sigui només adquisició de riquesa preexistent).
      • El mite del creixement econòmic.
      • Es valoren els recursos a partir del cost d’extracció i no del cost de reposició.
      • L’asimetria creixent entre el valor monetari i el cost fí­sic de reposició fa que les fases finals de comercialització i venda s’enduguin la major part del valor creat davant l’extracció i el tractament de les matèries primeres.
      • Polarització social i territorial.
        • Acceptació social d’uns drets de propietat desigualment repartits.
        • Acceptació social de “relacions laborals dependents”. (o relacions de poder desequilibrades).
        • El diner i les finances amplifiquen aquesta polarització social i territorial.
    • El diner i la globalització financera.
      • Evolució des de la creació del diner bancari fins a la bombolla financera dels nostres dies (pp. 69-90).
    • Diferències entre el model de dominació actual i el model colonial:
      • La situació privilegiada dels països rics no es basa en l’intercanvi comercial sinó en l’hegemonia financera (captadora de l’estalvi del món).
      • No calen administracions colonials sinó països “oberts” a la inversió extrangera.
      • La creació de paradisos fiscals.
      • L’apalancament militar.
      • La globalització de l’extracció i el comerç implica també la globalització dels recursos.

    Capí­tol 5

    • Sobre les possibles alternatives
      • Donat que gairebé tot ja ha estat apropiat el que cal fer és establir unes regles de joc que facilitin la conservació ambiental.

        Cuando la práctica totalidad del planeta ha sido ya apropiado, el problema ecológico no estriba tanto en socializar, redistribuir o privatizar esa propiedad como en establecer unas reglas de juego que faciliten la conservación del patrimonio natural cualquiera que sea su titularidad. (p. 99)

      • NOTA: Naredo fa aquí­ una crí­tica a l’economia ambiental i la Nova Economia Institucional que tan ènfasi sovint posen en la necessí ria clarificació dels drets de propietat. Aquest però és un argument perillós ja que no tota la societat és responsable per igual de la situació actual i cal tenir molt en compte les causes que ens han dut fins aquí­. A més aquesta és una posició incomprensiblement conservadora venint d’algú amb una trajectòria com la de Naredo ja que d’acord amb aquest argument no cal alterar res del sistema econòmic (que ell mateix ha responsabilitzat del deteriorament ecològic) i només preocupar-nos per conservar el medi ambient que ens queda.
      • Reconèixer la divergència entre el sistema econòmic i el sistema ecològic seria el primer pas per a avançar cap a un “enfoc ecointegrador”.
        Amb major o menor fortuna especialitats com l’economia ecològica i ambiental, l’ecologia industrial, l’agroecologia o l’ecologia urbana intenten fer “evolucionar” la ciència econòmica cap a aquest “enfoc ecointegrador”.
      • Per a reconvertir el metabolisme de la societat actual cal replantejar el model de gestió imperant prioritzant els circuits d’informació fí­sica i social.

        hoy se invierten más recursos en mantener taponados estos circuitos, mediante campañas de “imagen verde”, que en suplir tales carencias de información: más que de solucionar los problemas ecológico-ambientales se trata de conseguir que la población conviva con ellos como si de algo normal o inevitable se tratara. (p. 100)

      • Pero hoy por hoy, en la era de la “globalización” financiera, las entidades encargadas de velar por un sistema monetario internacional que se revela incompatible con la estabilidad, no sólo ecológica sino financiera, no piensan en cambiarlo. (p. 101)

    • Conclusions i recomanacions
      • Si es vol avançar cap a un món ecològicament més equilibrat cal qüestionar el sistema actual.

        La pretensión de avanzar hacia un mundo social y ecológicamente más equilibrado y estable sin cuestionar las actuales tendencias expansivas de los activos financieros, los agregados monetarios y la mercantilización de la vida en general es algo tan ingenuo y desinformado que raya en la estupidez. El objetivo de hacer social y ecológicamente sostenible el desarrollo de estas tendencias es así­ profundamente irrealistay sólo cobra sentido como instrumento engañoso para esterilizar las crí­ticas. (p. 106)

      • Cal modificar les regles del joc que orienten el comerç i les finances mundials
        . No seria dificil dissenyar un marc financer internacional més coherent amb els interèssos de la humanitat. Els crí­tics a més de protestar haurien de fer propostes per a replantejar el sistema financer mundial.
      • Cal canviar els principis de valoració en el comerç per tal d’incloure els costos de reposició dels recursos naturals. Caldria avançar cap a la creació d’un sistema sistema de comptabilitat energètica global.
      • NOTA: segons Naredo aquesta és condició necessí ria però no suficient. Això és una crí­tica l’economia ambiental i la Nova Economia Institucional. Conceptes relacionats: National Green Accounting i Shadow costs