Elements fonamentals per entendre el funcionament del capitalisme i les crisis

Aquests text ha estat preparat per a formar part dels materials de suport del curs “La crisi en el capitalisme actual” organitzat pel seminari d’economia crí­tica Taifa.

El capitalisme i les crisis

Malgrat sembla que visquem temps extraordinaris això de la crisi no es nou en el capitalisme. De fet, com anirem veient al llarg del curs, les crisis són recurrents en el capitalisme. Es a dir, crisis n’hi ha hagut sempre en la història del capitalisme i n’hi continuarí  havent mentre continuï existint el sistema capitalista. Fent una mica de memòria, tothom ha sentit a palar de la crisi de 1929 (o el crack de 1929) o mes recentment de la crisi del sud-est asií tic (1997) o de l’explosió de la bombolla de les noves tecnologies als EEUU (2000).

Crisis n’hi ha molts tipus. Parlem de crisis borsí ries quan es produeix una caiguda important dels valors cotitzats en borsa; de crisis bancaries quan els bancs són incapaços de retornar els dipòsits als ciutadans; de crisis monetí ries quan els països es queden sense divises per a poder pagar les transaccions internacionals; de crisis financeres quan una crisi borsí ria, bancí ria o monetí ria afecta a tot el sector financer; de crisis econòmiques quan la crisi afecta al que s’anomena l'”economia real”, és a dir, aquelles empreses que produeixen béns i serveis; etc. En funció, a més, de l’abast i la profunditat de la crisi podem parlar també de crisis sectorials, quan la crisi afecta a un sector determinat; crisis d’í mbit nacional, quan afecta al conjunt de l’economia d’un paí­s; crisis regionals, quan aquesta afecta a un conjunt de països d’una mateixa í rea econòmica; o crisis globals, quan aquestes afecten al conjunt de l’economia global.

Cada crisi té elements particulars que la diferencien de les anteriors però, què tenen en comú per tal que les hi assignem la paraula crisi? Això no és quelcom més que el fet de tractar-se de situacions en les que es produeix una interrupció generalitzada del procés econòmic. és evident però que no atorguem a totes les crisis la mateixa transcendència. Per què considerem unes crisis més importants que altres?

En la història del capitalisme hom pot distingir tres grans crisis. La primera, coneguda com la Gran Depressió (1873-1896), fou la primera crisi important del capitalisme, una segona Gran Depressió (1929-1939) encara més gran que la primera i la crisi de la dècada de 1970 (1970-1979), la última gran crisi fins avui. Aquestes tres crisis marquen el final de grans etapes en la història del capitalisme i les mesures adoptades per a sortir de cadascuna d’aquestes crisis definiran la fase següent del capitalisme. Així­ la Gran Depressió del finals del S.XIX marca el final de la fase inicial del capitalisme caracteritzada per un capitalisme naixent de petites empreses i lliure competència entre elles i la construcció dels mercats nacionals. La superació d’aquesta crisi anirí  lligada a una expansió cap a l’exterior. Serí  l’etapa de l’imperialisme i la colonització de la resta del món per part de les potències europees, l’aparició de les grans empreses i una creixent importí ncia de les finances i de la internacionalització de l’economia. Aquesta nova etapa del capitalisme trontollarí  amb la primera guerra mundial i s’acabarí  definitivament amb la crisi borsí ria de 1929 i la Gran Depressió (1929-1939). Aquesta, serí  la crisi més important de la història del capitalisme, tant per la intensitat com per la durada. Tal fou així­ que molts comprengueren que el mercat per si sol no pot evitar les crisis i per tal de sortir-ne el que caldrí  serí  que l’estat intervingui en l’economia per tal de reactivar l’ocupació i la demanda. Serí  el que anomenarem keynesianisme, i que conjuntament amb l’establiment de programes socials (el que posteriorment es coneixerí  com a Estat del benestar) caracteritzarí  la fase del sistema econòmic capitalista fins a la crisi de 1970. Precisament serí  aquesta crisis de la dècada de 1970 la que donarí  inici a la fase actual del capitalisme; aquesta que alguns anomenen globalització o globalització neoliberal.

D’altra banda tenim una sèrie de crisis d’í mbit i/o regional o de durada o profunditat més reduïda (si bé en cap cas es poden considerar menors quan parlem de les conseqüències per a la població afectada) que si bé suposen un estancament de l’activitat econòmica aquesta afecta només un sector, un paí­s o grup de països determinat durant un per iode de temps menor i que no altera el funcionament general del sistema econòmic capitalista. Exemples d’aquests tipus de crisis són la crisi del Deute que s’originí  a Mèxic el 1982 però que afecta a bona part dels països perifèrics (molts dels quals encara no s’han refet i continuen amb un elevat deute extern), la Crisi asií tica de 1997 que afecta nombrosos països del sud-est asií tic l’explosió de la bombolla tecnològica i de la nova economia (2000), sobretot als Estats Units, però també, en menor mesura la resta dels països centrals.
La crisi no és res nou en el capitalisme. De fet hi ha hagut crisis des dels inicis del capitalisme. N’hi ha hagut de més importants i més duradores que han afectat al conjunt de l’economia mundial, com ara la crisi de 1929 o la dels anys setanta del S.XX i altres amb un impacte més local i més breu com les crisis de Mèxic el 1994 o el sud-est asií tic el 1997.

De la recessió a la crisi

En els darrers mesos termes com crisi, recessió, desacceleració, etc. s’ han fet habituals en el dia a dia, tant dels mitjans de comunicació com de les converses de la gent. Què vol dir això que estem en crisi? és el mateix una crisi que una recessió? Anem a veure doncs que volen dir cada un d’aquests conceptes:

  • Desacceleració: es refereix a un proces d’alentiment del ritme de creixement del PIB. No obstant continua produint-se creixement econòmic.
  • Estancament: situació en la qual no es produeix creixement del PIB o es produeix un creixement molt petit. Sovint s’ usa també el terme creixement zero.
  • Recessió: és potser el concepte mes tècnic. S’utilitza per a referir-se a dos trimestres consecutius de creixement negatiu, és a dir, de disminució del PIB.
  • Depressió: es parla de depressió com un perí­ode prolongat de recessió o d’estancament econòmic. és a dir, un llarg perí­ode de temps en el qual no es produeix creixement econòmic.
  • Crisi: es un concepte mes genèric i que s’utilitza en molts contextos diferents. El diccionari defineix crisi com l’estat d’un assumpte o procés quan estí  en dubte la seva continuïtat, modificació o aturada. Extrapolant aquesta definició a l’í mbit econòmic podrí­em establir un primer esbos de definició de crisi com una situació en la qual es produeix una interrupció dels fluxos econòmics i del funcionament general del sistema capitalista.

Malgrat aquests conceptes presenten matisos diferents, generalment s’utilitzen indistintament. és important notar que tret del terme crisi tota la resta fan referència al PIB i al creixement econòmic. Per aquest motiu, nosaltres utilitzarem el concepte de crisi, més genèric i més ampli que no només fa referència al PIB i al creixement econòmic sinó que ens serveix per a referir-nos a tota una diversitat de situacions adverses en les que es pot trobar el sistema capitalista i de les quals l’estancament o la disminució del PIB n’és només un reflex més.

Però les crisis no són tan sols recurrents en el capitalisme sinó que, són intrí­nseques, inherents, al capitalisme. és a dir, les crisis no estan causades per “xocs” o elements externs que pertorben l’equilibri de l’activitat econòmica sinó que és la pròpia diní mica del capitalisme la que duu a la crisi. Això ho veurem amb més detall a la següent sessió. En conseqüència, si les crisis tenen el seu origen en la pròpia diní mica del sistema capitalista, aleshores per entendre l’origen i la diní mica de les crisis el que ens cal és entendre el funcionament essencial del sistema econòmic capitalista.

De les necessitats al mercat

Un dels principals objectius de qualsevol societat, i també de la societat capitalista, és reproduir-se en el temps. Per fer-ho és necessari satisfer les necessitats dels membres que la componen i de la col·lectivitat. Les necessitats poden ser de molts tipus (fisiològiques, materials, afectives, etc.) i varien en cada societat i al llarg del temps i tenen un fort component social. és a dir, no és el mateix reproduir una societat caçadora-recol·lectora que una societat feudal o que una societat capitalista actual.

En el marc del sistema capitalista l’obtenció dels elements que esdevenen satisfactors de les necessitats no és directa. Així­ per exemple, el fet de que una persona tingui la necessitat d’alimentar-se no pressuposa que la societat capitalista li proporcioni els aliments necessaris per cobrir aquesta necessitat, o bé el fet de que una persona tingui la necessitat de disposar d’un habitatge per protegir-se del fred, la calor, la pluja i desenvolupar un espai de sociabilitat propi no significa, sota cap concepte, que el capitalisme proporcionarí  a tothom que ho necessiti aquest habitatge. En el capitalisme, un gran nombre d’elements que satisfan les nostres necessitats, s’ obtenen a través del mercat, és a dir, a través de comprar-los mitjançant diners. Certament, existeix un important ventall de necessitats (per exemple les vinculades als afectes) que sovint es cobreixen en l’í mbit familiar o comunitari, però fins i tot en aquests cassos cada cop és més evident la mercantilització creixent en la cobertura d’aquestes necessitats.

En la societat capitalista esdevé fonamental que la part de la població útil per al procés productiu pugui cobrir les seves necessitat bí siques per així­ poder assegurar la reproducció permanent de la força de treball. En aquest sentit, totes aquelles esferes, d’oci, cura etc. que serveixen per millorar la condició fí­sica i psicològica dels treballadors i treballadores o que els ajuden a convertir-se en éssers integrats en la diní mica productiva i cultural capitalista (educació, comunicació etc) esdevenen indispensables per la reposició en condicions aptes per a la reproducció de la força de treball.

Podem resumir dient que malgrat totes les persones tinguem necessitats per cobrir, la satisfacció d’aquestes majorití riament estí  vinculada a la possessió dels diners adequats per poder comprar en el mercat els elements necessaris per poder-les satisfer.

Per tal d’accedir al mercat és necessari tenir quelcom que intercanviar; en els mercats moderns, generalment diners. d’on surten aquests diners necessaris per accedir al mercat? Essencialment hi ha dues vies. d’una banda una petita part de la població disposa, ja d’entrada, de diners que els permeten accedir directament al mercat. Malgrat això, la riquesa d’aquesta part de la població generalment no estí  dipositada només en diners sinó que a més són propietaris del capital, del mitjans de producció, (per això l’anomenarem classe capitalista). d’altra banda, la immensa majoria de la població no té diners i per tal d’aconseguir-ne es veurí  obligada a passar pel mercat laboral a vendre l’única cosa que té, la seva força de treball, a canvi d’un salari. Amb aquest salari, podrí  accedir al mercat i adquirir aquells béns i serveis necessaris per a satisfer les seves necessitats. Si no es té una feina que proporcioni els ingressos necessaris, no es podran comprar aquells productes necessaris que permetin satisfer les seves necessitats.

La centralitat del mercat de treball en la societat capitalista

Una caracterí­stica fonamental del sistema capitalista és la gran divisió que s’ estableix en el conjunt de la població entre els propietaris i els no propietaris dels mitjans de producció. Com hem dit, per a la gran majoria de la població, no propietí ria dels mitjans de producció, l’únic mecanisme existent per sobreviure, o sigui, de poder obtenir els diners necessaris per a poder anar al mercat a cercar els satisfactors de les seves necessitats, és vendre la seva força de treball. Per a la majoria de les persones, les nostres possibilitats d’existència passen pel fet de posar-nos en venda al mercat laboral, convertir-nos en un individu-mercaderia desitjable per a algun empresari. Si això es produeix, l’empresari en qüestió estarí  disposat a pagar-nos un sou, sota el compromí­s que nosaltres dediquem una certa quantitat d’hores del nostre temps de vida i de les nostres aptituds a produir sota les seves ordres, en el marc del seu procés productiu. Aquest element d’intercanvi de la força de treball entre els treballadors i l’empresari esdevé un dels elements centrals del sistema capitalista, donat que serí  en el procés productiu on es produirí  efectivament el procés d’explotació del treball a mans del capital, tal i com s’ analitzarí  posteriorment.

Per tant, arribats a aquest punt, el que tenim és que la via reeixida d’inserció social, que el capitalisme programa per a la població no propietí ria, passa per que les persones es converteixen en una mercaderia desitjable pels empresaris. Si aquest procés es realitza de forma positiva l’obtenció del sou permetrí  poder consumir en el mercat i obtenir allò que es consideri necessari per viure. Hem de tenir molt present que de totes les nostres qualitats, aptituds i caracterí­stiques, les úniques rellevants per al capitalisme seran aquelles que li permetin desenvolupar els diferents processos productius. Per tant, considerar, tal i com és fa en el marc de la societat capitalista, el mercat de treball com l’única via d’inserció social, passa per
consagrar aquesta instrumentalització de les persones humanes. A la prí ctica aquesta concepció de la inserció social i del procés productiu, suposa la mutil·lació efectiva de les diferents aptituds i capacitats humanes potenciant només aquelles aptes per continuar assegurant la reproducció de la producció capitalista en les seves distintes vessants.

Per diferents motius, ja sigui per raons del mercat de treball, organització social o causes psicosomí tiques, existeix un important nombre de persones entre la població no-propietí ria de capital que no podran vendre la seva força de treball, que no podran, per tant, transformar-se en mercaderia tal i com pressuposa la seva condició potencial. Així­ doncs, una part important de les persones queda exclosa de l’aparell productiu i es produeix per tant la seva marginació de la producció. Com a conseqüència d’aquesta marginació primera es produeix una segona marginació que és la que es deriva de l’impossibilitat d’aquestes persones de poder participar de l’esfera del consum donat que no han tingut la “sort” de convertir-se en mercaderia desitjada per a algun empresari i per tant no reben cap salari derivat del procés productiu. En el passat, la població marginada de l’esfera productiva, es composava d’aquells grups socials, la força de treball dels quals, no estava en disposició de respondre a les exigències del intercanvi que la regla de la competència capitalista imposava en el mercat: “mestresses de casa”, persones grans, nens i joves, incapacitats, disminuïts, malats, aturats, etc. eren persones marginades de la producció, i per tant, també del consum. La producció capitalista exigia una mí  d’obra jove, qualificada, rí pida, forta, capaç, sana i adaptable, exigències que les persones mencionades freqüentment no podien aportar.
Actualment, no obstant, degut a les noves tecnologies, la concentració de la producció i la distribució geogrí fica d’aquesta, moltes persones joves, altament qualificades, capaces de treballar molt i bé es troben també sense feina. El problema d’accedir als ingressos necessaris s’agreuja per a capes cada cop més í mplies de la població, i en conseqüència, també el problema de la marginació social.

Les persones marginades que composen tots aquests grups presentats anteriorment es veuen obligades a oblidar-se de la seva condició “d’individus autònoms” i situar-se en la condició de “membres de”, posició subordinada des de la qual tindran accés a l’esfera del consum per estar en relació de dependència amb la població-mercaderia, ja sigui mitjançant el suport de la famí­lia, l’estat o les organitzacions caritatives. Aquesta condició de subordinació que moltes persones es veuen forçades a acceptar per sobreviure esdevé una veritable bomba psicològica que, en molts casos, es converteix en una font de frustració i tristesa vital, agreujada per la concepció social que tendeix a menystenir tots aquells que no treballen en les condicions que el capitalisme ha dissenyat o ha de dependre dels programes d’atenció social o de la caritat per a poder subsistir.

L’Estat juga un paper clau en l’organització superestructural del capitalisme. A grans trets podem dir que el seu paper fonamental es basa en assegurar el desenvolupament reeixit del procés d’acumulació capitalista. Aquest paper de suport al procés d’acumulació l’Estat el garanteix fonamentalment a través de la seva intervenció en l’economia, donant suport directe o indirecte (via infraestructures, per exemple) als processos productius, a través de la legislació i a través del control i la repressió de tot allò que pugui pertorbar el bon funcionament de la societat capitalista.

No obstant, per tal que la població accepti el capitalisme com a mode de producció hegemònic l’Estat es veu obligat a dedicar una part dels seus recursos al que es coneix com a “legitimació”, això suposa sufragar certes despeses de contingut social (pensions, despesa sanití ria, educativa, etc). és el que es coneix com l’Estat del Benestar. A través del mecanisme de legitimació molta població que es rebutjada del procés productiu aconseguirí  els recursos necessaris per poder comprar en el mercat allò necessari per a satisfer les seves necessitats (si bé sempre en nivells mí­nims). Cal tenir en compte que, en la majoria de processos propis de la funció legitimadora de l’Estat, també és present la centralitat del mercat de treball pel fet que molts del subsidis oferts per l’Estat estan subjectes al fet d’haver passat prèviament pel mercat de treball. Així­ per exemple, els subsidis d’atur, les baixes per malaltia o les pensions de jubilació depenen del fet d’haver estat durant un temps determinat, individu-mercaderia. Fins i tot, els anomenats subsidis no contributius, en principi desvinculats de l’esfera laboral, també estan plenament vinculats amb el treball assalariat donat que, en molts casos, s’ exigeix una “prova” de que cap empresa estí  disposada a contractar aquesta persona, o, també, sovint el fet de que una persona beneficiaria del subsidi rebutgi una oferta de feina pot significar la pèrdua d’aquest. Per a totes aquelles persones que per diferents raons tenen negada la via de inserció al consum a través del mecanisme de l’Estat del Benestar, sovint pel fet que mai han pogut convertir-se en individus-mercaderia, només els queden les institucions caritatives com a darrer recurs per obtenir alguns diners que els permetin poder convertir-se en consumidors. Veiem doncs com la marginació i la pobresa no són circumstí ncies naturals ni fruit de l’atzar sinó que són conseqüència directa del propi funcionament del sistema capitalista que, en la seva diní mica productiva, s’ encarrega de crivellar a la població usant només per a ser explotada aquella part que ofereix les garanties d’utilitat productiva. Per a la població totalment rebutjada només queda com a mecanisme de subsistència la voluntat caritativa de les “bones persones”.

La circulació capitalista de mercaderies

Així­ doncs trobem dos circuits principals en el funcionament de la societat capitalista. En primer lloc trobem el circuit que s’ inicia quan els treballadors venen la seva força de treball a canvi d’un salari que els permetrí  accedir al mercat i comprar aquells béns i serveis necessaris per a satisfer les seves necessitats. Esquemí ticament podrí­em caracteritzar aquest circuit com a un circuit Mercaderia (M) – Diner (D) – Mercaderia (M) ja que el treballador intercanvia una mercaderia (la seva força de treball) a canvi de diners (el salari) per tal de comprar noves mercaderies (béns i serveis necessaris per a viure). és important destacar que l’intercanvi és produeix entre mercaderies d’igual valor, és a dir, el valor de la força de treball intercanviada és igual al valor dels béns i serveis que s’ adquiriran en el mercat i que en aquest cas el diner actua simplement com a mitjí  d’intercanvi i la finalitat no és altra que el consum final del valor d’ús de les mercaderies adquirides en el mercat. Un altre punt important és adonar-se que en aquest circuit no es produeix enriquiment ni acumulacióPot donar-se el cas, que el treballador no consumeixi tot el seu salari en béns i serveis i que en destini una part a l’estalvi, però aquest estalvi en el fons no és més que el consum del demí  i per tant no altera significativament l’aní lisi..

L’altre circuit d’integració en la societat capitalista és el que s’ inicia quan el diner funciona com a capital, d’aquí­ que aquest circuit també rebi el nom de circuit del capital, i amb aquest capital es compri maquiní ria, instal·lacions, matèries primeres, força de treball, es combinin aquests elements per tal de produir una determinada mercaderia que després serí  posada a la venda al mercat a canvi d’uns diners; aquests diners serviran al propietari o propietaris del capital inicial per a recuperar el cost dels factors productius comprats més un excedent, un benefici. Si el circuit anterior el caracteritzí vem com a Mercaderia – Diner – Mercaderia, aquest el podrí­em definir com un circuit Diner (D) – Mercaderia (M) – Diner (D). Tenim un diner inicial (el capital inicial) que s’ utilitzarí  per a comprar una sèrie de mercaderies (matèries primeres, força de treball, maquinaria, etc.) obtenir una altra mercaderia (com a resultat d’un procés productiu) amb la qual obtenir diners (al vendre les mercaderies produïdes al mercat). Tenim doncs un circuit D – M – D, però quin sentit té tot aquest circuit si el resultat final és exactament igual que el producte inicial (Diner = Diner)? Això no es altra cosa que el fet que el diner que s’ obté al final del circuit (D’) és major que el Diner inicial (D), D < D'; reflexant la mí xima capitalista que el motor de l'activitat econòmica no es altre que la cerca del benefici. En aquest circuit D - M - D' es produeix per tant enriquiment. Aquest circuit D - M - D' es repeteix en el temps, reinvertint-se D' (D' - M' - D'') i així­ repetidament de manera indefinida generant un capital cada cop més gran. és per això que aquest procés es coneix també com a procés d'acumulació. El procés d'acumulació és central en el capitalisme i aquest no podria entendre sense l'acumulació. Tal és així­ que fins i tot el propi sistema s' encarrega, a través del mecanisme de la competència, d'eliminar aquells capitalistes que no son prou competitius, que no realitzen amb prou èxit el procés d'acumulació essent absorbit pels capitalistes més eficients. Hem dit, però, que en l'intercanvi no hi ha possibilitat d'acumulació, de guany. On és produeix doncs aquest nou valor? Aquesta producció de nou valor, i en conseqüència el guany, es duu a terme en la fase de producció. Per entendre com es produeix aquest increment de valor en la producció cal entendre que la font del valor no és altra que el treball. La força de treball té una consideració dual en tant que no es possible separar-la completament del treballador, de la persona, que la posseeix Per tant, la remuneració de la força de treball (el salari), com en el cas de qualsevol altra mercaderia, no és altra cosa que el cost de reproducció del treballador com a tal. és a dir, el mí­nim necessari per tal de que pugui continuar treballant dia rere dia i perquè d'altra banda puguin produir-se els treballadors del demí , els seus fills que els substituiran com a treballadors en el futurAixò no treu que en alguns casos, especialment en els països centrals, el salari estigui per sobre d’aquest cost de reproducció de la força de treball. Això permet augmentar el nivell de vida de la classe treballadora i al mateix temps permet generar una major demanda de mercaderies.. Però, la força de treball té una segona particularitat important, i és que grí cies al augment de la productivitat del treball permet produir més béns i serveis dels que necessita el treballador per a reproduir-se com a tal. En altres paraules, permet produir més valor del que s’empra en la seva reproducció.

Tenim doncs que el treballador produeix més valor del que costa. Això vol dir que podrí­em dividir la seva jornada laboral entre treball que necessita per a mantenir-se ell i la seva famí­lia i el treball excedent (és a dir, el que realitza per sobre del seu cost de reproducció. Aquesta divisió es converteix en el capitalisme en treball pagat (aquella part de la jornada laboral fins a produir mercaderies per valor del seu salari) i treball no pagat (el valor de les mercaderies produïdes fins a la finalització de la jornada laboral). Aquest excedent, al qual anomenem plusví lua o plusvalor, serí  apropiat per els propietaris del capital i és la font del guany capitalista.

La circulació vs. la producció

Hem vist doncs que la font de la plusví lua, i per tant del guany, es troba en la producció. Això no vol dir però que la fase de circulació del capital no sigui important. Encara que en la circulació, l’intercanvi, no hi hagi possibilitat per al guany, per a la producció de plusví lua, la circulació és imprescindible per al capital ja que és la que s’ encarregarí  de materialitzar aquesta plusví lua de nou en diners i fer aflorar per tant el benefici. Fins al moment de la venda final, aquesta plusví lua estí  materialitzada en mercaderies, però les mercaderies no són útils per al capitalista, que el que cerca és diner i per tant el procés de circulació esdevé crucial per al capital. Al mateix temps però la circulació del capital és un procés enormement frí gil i el capital pot trobar-se obstacles o dificultats alhora de passar d’una forma a una altra. Precisament quan el capital no pot passar d’una forma a una altra, o bé te moltes dificultats per fer-ho és quan parlem de crisi.

Hem arribat doncs, a una nova definició de crisi. Si abans definí­em la crisi com la interrupció del fluxos econòmics, ara, utilitzant els conceptes que hem après podem definir la crisi com una situació en la que es produeix una interrupció, o obstaculització, del procés de circulació del capital. és a dir, el capital no pot avançar entre els seves diferents formes diner, mitjans de producció (fí briques, maquinaria, matèries primeres), mercaderies, etc. fins a arribar de nou a la fase diner.

Per saber-ne més

  • J.K. Galbraith; El crack del 29
  • J.K. Galbraith; Breve historia de la euforia financiera
  • P. Sweezy; Teorí­a del desarrollo capitalista
  • http://seminaritaifa.org/