Arxiu mensual: setembre de 2009

Un 63% dels treballadors espanyols són mileuristes

En les darreres setmanes s’ha fet públic el darrer informe dels tècnics del Ministerio de Hacienda (Gestha).

Tots els mitjans de comunicació en destaquen que el 63% dels treballadors espanyols (16,7 milions d’assalariats i 1,6 milions de treballadors per compte pròpi) són mileuristes.

Caldria matitzar que més que un 63% dels treballadors espanyols siguin mileuristes, el que diu l’informe és que aquest 63% DECLARA guanyar menys de mil euros mensuals. En el cas dels treballadors assalariats aquest matí­s no té massa importí ncia però en el cas de treballadors per compte propi la cosa canvia. Resulta sorprenent que un 75% dels empresaris espanyols declarin tenir uns ingressos mileuristes. El 1993 declaraven de mitjana més de 10.000 euros i des d’aleshores la diferència entre les rentes salarials i les rentes del treball no han parat de créixer!

Llavors només pot haver-hi tres explicacions possibles (o totes a la vegada):

  • Donat que la major part de les empreses son petites i mitjanes empreses i que aquestes són les que han patit més la restricció del crèdit fruit de la crisi financera, en un moment de crisi com l’actual els empresaris estiguin sacrificant les seves rentes en favor de donar auxili a les seves empreses.
  • El nivell de frau o evasió fiscal és el evadí­ssim i estí  molt més estès del que tradicionalment es considerava (s’estimava aproximadament un 20%) i no parlo només de paraisos fiscals sinó de tot tipus d’instruments d’inversió que permeten mantenir les rentes en dipòsit a l’espera del moment en que siguin necessí ries podent decidir en cada periode quant es vol pagar d’impostos
  • Hi ha un important volum de treballadors per compte propi que en realitat estan en una situació tant o més precí ria que els treballadors assalariats. Són el que s’anomena falsos autònoms o autònoms dependents ja que malgrat que jurí­dicament se’ls considera empresaris individuals no tenen cap (o molt poc) control sobre què, quant, quan, com i per a quí­ produeixen.

Tot això però no és res sorprenent. De fet a principis del 2007, el l’informe del Seminari Taifa Hay pobres porque hay muy, muy ricos ja estivamen que la precarietat (un fenòmen més í mpli i qualitatiu que no l’adjectiu de mileurista) ja afectava fins a un 60% de la població espanyola i en aquells moments encara no havia esclatat la crisi financera i encara viviem sota els efectes de la bombolla immobiliaria i financera que expandia l’ocupació i la creació de riquesa!

s’ha acabat la tempesta financera?

Sembla que la tempesta financera internacional ja s’ha apaivagat, La banca recupera los niveles previos a la quiebra de Lehman. Las ayudas públicas permiten a las 15 mayores entidades financieras del mundo volver a la capitalización bursátil que tení­an en septiembre de 2008. és evident però que ni el valor borsari ha estat mai un bon indicador de res i que sense aquestes ajudes públiques la major part d’aquests bancs ja no existirien.

Malgrat aquesta aparent calma; només als Estats Units hi ha més de 400 bancs amb problemes sota la vigilí ncia del FDIC i en el que va d’any 84 bancs més han fet fallida.

Mentrestant a l’Estat Espanyol les caixes d’estalvi s’afanyen a últimar fusions que els permetin fer front al seu elevat endeutament exterior. El temps però sembla que s’acaba…

No es poden resumir millor les bases teòriques de les escoles de pensament macroeconòmic més influents en els nostres dies (els nous macroeconomistes primer i l’escola dels cicles econòmics reals més darrerament).

Yet recessions do happen. Why? In the 1970s the leading freshwater macroeconomist, the Nobel laureate Robert Lucas, argued that recessions were caused by temporary confusion: workers and companies had trouble distinguishing overall changes in the level of prices because of inflation or deflation from changes in their own particular business situation. And Lucas warned that any attempt to fight the business cycle would be counterproductive: activist policies, he argued, would just add to the confusion.

By the 1980s, however, even this severely limited acceptance of the idea that recessions are bad things had been rejected by many freshwater economists. Instead, the new leaders of the movement, especially Edward Prescott, who was then at the University of Minnesota (you can see where the freshwater moniker comes from), argued that price fluctuations and changes in demand actually had nothing to do with the business cycle. Rather, the business cycle reflects fluctuations in the rate of technological progress, which are amplified by the rational response of workers, who voluntarily work more when the environment is favorable and less when it’s unfavorable. Unemployment is a deliberate decision by workers to take time off.

Put baldly like that, this theory sounds foolish. Was the Great Depression really the Great Vacation? And to be honest, I think it really is silly. But the basic premise of Prescott’s “real business cycle” theory was embedded in ingeniously constructed mathematical models, which were mapped onto real data using sophisticated statistical techniques, and the theory came to dominate the teaching of macroeconomics in many university departments. In 2004, reflecting the theory’s influence, Prescott shared a Nobel with Finn Kydland of Carnegie Mellon University.

via G. Mankiw

P. Krugman (NY Times)