Les Desamortitzacions de Mendizábal i Madoz (Ilurion 16.03.2013)

Avui a Ilurion, a Mataró Radio, hem tractat la qüestió de les desamortitzacions de Mendizábal i Madoz que tinguéren lloc a meitat del S.XIX a Espanya.

Descarrega i escolta’l!

A continuació us deixo amb el guió preparat.

El tema que avui ens ocupa són les desamortitzacions que tingueren lloc a Espanya a mitjans del S.XIX. Les més conegudes foren les de Mendizábal (1836) i Madoz (1855) anomenades així en honor als ministres d’Hisenda que les dugueren a terme.

En què consisteix una desamortització? Doncs principalment en posar al mercat, previa expropiació forçosa i mitjançant una subhasta pública, terres i béns que s’anomenaven “mans mortes” (és a dir, que no es podien vendre). Principalment aquests béns eren propietats que l’Esglesia i ordres religioses havien acumulat a través de donacions i herències i béns i terrenys estatals i comunals.

Aquestes desamortitzacions són el principal instrument amb el que els liberals van transformar l’estructura de propietat de l’antic règim. Es justificava amb l’argument d’augmentar la riquesa nacional, millorar la productivitat i crear una classe mitja de pagesos propietaris de les terres que cultivaven. El menys conegut però és que amb aquestes vendes l’Estat aconseguia obtenir uns importants ingressos extraordinaris amb els quals amortitzava l’elevat Deute Públic de l’Estat. Es poden comparar també les desamortitzacions dels béns comunals amb les “eclousure acts” que s’iniciaren unes dècades abans al Regne Unit amb la finalitat d’augmentar la producció agrícola i desplaçar mà d’obra del camp cap a la ciutat.

La desamortització de Mendizabal (1936) posà a subhasta béns ecleasiàstics que havien caigut en desús però tingué uns resultats escassos. El procés es va encarregar a les comissions municipals, però aquestes van aprofitar per manipular-ho i fer lots inasequibles per a pagesos i petits propietaris que no pugueren entrar a les subhastes i els béns foren adquirits per nobles i burgesos urbans adinerats (incrementant així les tendències latifundistes existents a bona part d’Espanya i que encara perduren). L’ésglésia no obtingué cap compensació a canvi i per això decidí excomulgar tant als expropiadors com als compradors, cosa que feu que molts no compressin o bé o fessin a través d’intermediaris o testaferros.

La desamortització de Madoz (1855) va posar a subhasta propietats de l’Estat, del clergat, ordres militas, cofraries, santuaris, propietats de l’ex-infant Carles i béns municipals i comunals.

Per fer-nos una millor idea de quins foren els béns desamortitzats anem a veure un exemple real:

a la población de Mira (Cuenca, 806 hab.) es subhastaren cinc propietats comunals i dues propietats del clergat. Els guanyadors de les set subhastes públiques foren:

  • Nicolás Díaz Zafrilla (Vecino de Algarra, labrador acomodado) Compra 1 heredad de 2,47 has. en Moya y una casa en Mira. Inversión 13.050 Reales de Vellón.
  • Isidro Alonso (Vecino de Mira, labrador acomodado) compra 1 horno de pan en Mira. Inversión 4000 Reales de Vellón.
  • Mariano Gómez (Vecino de Mira) Compra 1 batán en Mira, Inversión 6000 Reales de Vellón.
  • Pedro José Pardo (Vecino de Mira) Compra 2 molinos harineros en Mira. Inversión 124.960 Reales de Vellón.
  • Ángel Terrades (Vecino de Mira, mediano labrador) Compra 2 heredades con 3,64 Has. en Mira. Inversión 47.470 Reales de Vellón.

Amb la desamortització de Madoz, també s’eliminà el delme (l’obligació de pagar un impost d’una desena part de la collita a l’esglesia) deixant a l’esglesia sense la seva principal font d’ingressos. En aquest cas però si que hi hagué una compensació per a l’esglesia i es creà una dotació per al culte i el clergat regular que podriem dir que perviu fins avui en dia. Amb la desamortització dels béns eclesiàstics molts edificis quedaren abandonats, foren saquejats i moltes obres d’art foren destruïdes o venudes a l’estranger a preus de saldo.

Molts clergues i frares exclaustrats així com pagesos expulsats de les terres comunals passaran a engruixir les files carlistes que reivindicaven la pervivència d’elements de l’antic règim com ara els béns comunals, els furs, usos i costums locals i regionals que els liberals intentaven “harmonitzar” en pro de la propietat privada i la unitat de mercat.

Com hem comentat, les desamortitzacions suposaren una important transformació de l’estructura de propietat de la societat espanyola. De fet, tot el S XIX és un intent (“incomplet” en molts aspectes) de construir un estat i una societat liberal a Espanya. Els referents, com arreu del món, seran tant les revolucions burgeses francesa i nord-americana com l’expansió de la revolució industrial i les “idees econòmiques” nascudes a la Gran Bretanya. Com ja s’ha comentat en programes anteriors bona part del S.XIX a Espanya és una constat alternança de periodes de “progressos” (governs liberals) i periodes de “retrocesos” (governs conservadors).

L’establiment d’una societat liberal reposa sobre dues potes:

  • Liberalisme social (J. Locke): abolició de l’absolutisme i les estructures de l’antic règim. L’establiment d’un estat de dret i la limitació de la intromissió de l’Estat i les institucions en la vida privada.
  • Liberalisme econòmic (A. Smith): el major nombre de decisions s’han de pendre a nivell individual. Per això és crucial el dret a la propietat i el lliure mercat, la lliure iniciativa econòmica. Així els individus s’han de limitar a perseguir el seu propi benefici (“self-interest”) i els mercats a través de la “mà invisible” s’encarregarà d’arribar al punt òptim des d’un punt de vista social.

L’ús del terme liberalisme l’hem d’entedre pels seus advocats com una voluntat d’alliberar-se i deixar enrera el feudalisme (o l’antic règim). Avui en dia les societats en les que aquestes idees han triomfat, les anomenem “societats capiatalistes” (o democràcies capitalistes). Això és degut a que des del punt de vista econòmic, això és, des del punt de vista de l’organització material de la societat, l’element fonamental de la vida social esdevé això que s’anomena “capital”. El l’antic règim el que determinava la major part de la vida social era l’Estatment social. Amb les revolucions “liberals”, serà la posessió de capital, d’uns recursos, d’uns mitjans de producció. Posseir o no capital, mitjans de producció, determinarà les dues noves classes classes socials: la burgesia i el proletariat. I és que en paraules de T. Jefferson “no hi ha res més desigual que tractat de manera igual als desiguals”.

Com aconsegueix però inicialment el capital la burgesia? D’una banda tenim una certa acumulació pre-capitalista a través de les manufactures i comerç (nacional i amb les colònies). Però sobretot, la gran major part del capital s’acumula en això que s’anomena “Acumulació primitiva o originaria”. En paraules de K. Marx:

“Esta acumulación originaria desempeña en la economía política aproximadamente el mismo papel que el pecado original en la teología. Adán mordió la manzana, y con ello el pecado se posesionó del género humano. Se nos explica su origen contándolo como una anécdota del pasado. En tiempos muy remotos había, por un lado, una elite diligente, y por el otro una pandilla de vagos y holgazanes. Ocurrió así que los primeros acumularon riqueza y los últimos terminaron por no tener nada que vender excepto su pellejo. Y de este pecado original arranca la pobreza de la gran masa que aun hoy, pese a todo su trabajo, no tiene nada que vender salvo sus propias personas y la riqueza de unos pocos, que crece continuamente aunque sus poseedores hayan dejado de trabajar hace mucho tiempo.”

El Capital – K. Marx. Llibre 1 Cap. 24

“La expoliación de los bienes eclesiásticos, la enajenación fraudulenta de las tierras fiscales, el robo de la propiedad comunal, la transformación usurpatoria, practicada con el terrorismo más despiadado, de la propiedad feudal y clánica en propiedad privada moderna, fueron otros [918] tantos métodos idílicos de la acumulación originaria. Esos métodos conquistaron el campo para la agricultura capitalista, incorporaron el suelo al capital y crearon para la industria urbana la necesaria oferta de un proletariado enteramente libre.”

El Capital – K. Marx. Llibre 1 Cap. 24

Però l’acumulació primitiva no és una cosa que va passar al final de l’època feudal si no que és un procés que es duu a terme de manera constant i ininterrompuda en el capitalisme. R. Luxemburg va introduir ja a principis del S XX que el capitalisme té una necesitat constant d’alimentar-se d’àrees no-capitalistes per al seu creixement i la seva expansió. David Harvey més recentment ha popularitzat el terme acumulació per desposessió per referir-se a tot un seguit de pràctiques que s’estan duent a terme constantment en els nostres dies i que no són altra cosa que una “acumulació primitiva de forma continuada”: les privatitzacions, l’extracció mitjançant la finançarització (p.ex: desnonaments), la gestió i manipulació de les crisis (ex: destrucció i concentració de capitals per fusions i abosrcions) i les redistribucions estatals de la renta favorables al capital (via impostos o via deute públic).

Com hem comentat, una de les principals conseqüències socials de les desamortitzacions fou l’expulsió de pagesos pobres del camp cap a la ciutat i que acabaran constituïnt mà d’obra barata per a la naixent indústria. Aquesta desposessió de les formes de vida “antigues” és un requisit indispensable per a la creació del proletariat i del treball assalariat. Von Humboldt explica com una flota de pesca oferí contractes de treball als habitants d’una illa del pacífic. Aquests no mostren cap interès, doncs tenien les seves formes de vida. Així, la flota pesquera assaltà l’illa, cremà els plataners dels quals recollien la fruita lliurement i desprovistos dels seus mitjans de subsistència els habitants de l’illa passaren a ser voluntaris treballadors de la flota pesquera. Als EEUU, un dels pares del liberalisme, Alexander Hamilton, en el seu Informe sobre les Manufactures solicitava al Congrés dificultar l’accés a les terres de frontera i afavorir la immigració que migrés per treballar a la indústria. K. Marx, recull una cita de Wakefield molt ilustrativa en aquest aspecte.

“Wakefield descubrió en las colonias que la propiedad de dinero, de medios de subsistencia, máquinas y otros medios de producción no confieren a un hombre la condición de capitalista si le falta el complemento: el asalariado, el otro hombre forzado a venderse voluntariamente a sí mismo. Descubrió que el capital no es una cosa, sino una relación social entre personas mediada por cosas. El señor Peel nos relata Wakefield en tono lastimero llevó consigo de Inglaterra al río Swan, en Nueva Holanda, medios de subsistencia y de producción por un importe de 50.000 libras. El señor Peel era tan previsor que trasladó además 3.000 personas pertenecientes a la clase obrera: hombres, mujeres y niños. Una vez que hubieron arribado al lugar de destino, sin embargo, “el señor Peel se quedó sin un sirviente que le tendiera la cama o que le trajera agua del río”. exclamo infortunado señor Peel, que todo lo había previsto, menos la exportación de las relaciones de producción inglesas al río Swan!”

El Capital – K. Marx. Llibre 1 Cap. 24

Bibliografia per saber-ne més:

  • Seminari d’economia crítica Taifa, La estrategia del capital. Informes de economía crítica, 8.
  • K. Marx, El Capital.
  • D. Harvey, El nuevo imperialismo.
  • D. harvey, A companion to Marx’s capital.
  • S. Federici, El calibán y la bruja
  • Carlos Fernández Liria, Santiago Alba Rico, Volver a pensar: una propuesta socrática a los intelectuales españoles.
  • Alexander Hamilton, Report on manufactures
  • http://lahistoriademira.blogspot.com.es/
  • http://www.recursosacademicos.net/web/2011/10/23/una-desamortizacion-permanente/