Ilurion 11/05/2013 – Marx (II)

Aquesta setmana a Ilurion hem continuat parlant de Marx i d’alguns conceptes importants introduïts a El Capital. Descarrega’l. A continuació el text de la meva secció.

Marx comença El Capital parlant de la Mercaderia. Això no és causal, ja que la producció de mercaderies no és una forma natural i universal de producció. En el capitalisme, la producció és producció de mercaderies, producció oritentada al mercat. És a dir, no es produeix per a satisfer una o altra necessitat sino que es produeix amb la finalitat de portar aquestes mercaderies al mercat i obtenir un guany amb la seva venta.

La producció de mercaderies fa que el valor d’ús d’una mercaderia (la necessitat que satisfà una determinada mercaderia) no sigui important. En el capitalisme el valor que importa és el valor de canvi, el valor per el qual s’intercanvien aquestes mercaderies. Però no ens podem fixar només en les relacions entre mercaderies. En el capitalisme les relacions socials s’enmascaren sota la forma d’intercanvi de mercaderies, per això es parla del fetitxisme de la mercaderia. Marx ho il·lustra clarament dient “L’atribució de poder a les coses enlloc és més clara que en la tradicional divisió de factors productius en terra, treball i capital, cadascun dels quals produeix una renda per als seus propietaris”.

Donat que el que importa és el valor de canvi de les mercaderies, Marx es pregunta per què una mercaderia té un valor determinat i cerca establir una teoria objectiva del valor. És a dir, hi ha d’haver un element objectiu que determini el valor (per contra de la teoria subjectiva del valor que utilitza el liberalisme econòmic i que diu que el valor depèn de les preferències dels individus). Marx es pregunta, per exemple, perquè una casa té un valor diferent al d’un full de paper i arriba a la conclusió que, en el capitalisme, el valor és un reflex del treball humà (en abstracte) incorporat en aquestes mercaderies. P. ex: el valor que te un litre de benzina és un reflex de tot el treball que hi ha incorporat per muntar una plataforma submarina i extreure el petroli del fons del Mar del Nord, portar-lo fins a una refineria, convertir-lo en benzina i portar-lo fins a la benzinera. En això Marx és heureu de Smith i Ricardo (tradició després abandonada per la corrent liberal) i podriem dir que la completa la teoria del valor-treball al incorporar-hi una dimensió social. No tot el temps de treball genera valor sino que només ho farà aquell temps de treball socialment necessari donades les condicions de producció existents.

En el capitalisme però hi ha una mercaderia, particular, diferent a la resta que no és altra que la força de treball. El seu valor d’ús no és altre que la seva capacitat de generar valor i el seu valor de canvi no és altre que el treball socialment necessari per a la seva producció (o reproducció). La mercaderia força de treball té però dues particularitats que la fan diferent a la resta de mercaderies: la primera és que el treballador és capaç de continuar produint valor més enllà del valor consumit en la seva reproducció, és a dir que en el treball és capaç de generar més valor que aquell necessari per a que la força de treball es pugui reproduir en les mateixes condicions previa al seu ús. Això és el que s’anomena la capacitat de generar plusvalor (o plusvàlua), és a dir la capacitat de generar un increment de la riquesa de la societat. La plusvàlua és el valor del treball excedent més enllà del necessari per a reproduir la força de treball. També se’l sol anomenar treball no pagat i és la font del benefici empresarial. L’existència d’aquest treball no pagat és el que ens permet parlar d’explotació en el treball ja que hi ha una part del valor generat en la jornada laboral que és apropiat per al capitalista. I és precisament aquí, dirà Marx, on es visualitza més calarament el conflicte de classes. En el capitalisme la societat està dividida principalment en dues classes socials, aquells que poseeisen la propietat dels mitjans de producció (fet que els permet apropiar-se de la plusvàlua generada en el procés productiu) i aquells que només poseeixen la seva força de treball. La segona particularitat de la força de treball és que aquesta no es pot separar del treballador en sí. Això ens porta al concepte d’alienació, el fet que el fruit del treball no li pertany al treballador. De fet, aquest no té cap mena de control ni sobre el producte ni sobre el procés productiu (què, com, quant o on es produeix?) si no que simpelement rebem un salari a canvi de consumir la nostra capacitat de treball. Això que tenim profundament interioritzat i que ni tan sols qüestionem no és una qüestió “natural” sino que és una característica de la societat capitalista.