Ilurion 22/06/2013 – Les guerres de l’opi

El passat dia 22, vam parlar a Ilurion sobre les guerres de l’opi entre la Xina i el Regne Unit de la Gran Bretanya. Com és habitual a continuació les meves notes.

Les Guerres de l’Opi, també conegudes com Guerres anglo-xineses, foren un conflicte armat entre la Gran Bretanya i la Xina que tingueren lloc a mitjans del segle XIX.

La Gran Bretanya volia fer negocis amb el gegant asiàtic. Els seus 400 milions d’habitants eren un mercat ampli i lucratiu per a les mercaderies britàniques i la nova classe mitjana industrial britànica estava desitjosa de comprar béns de luxe procedents de la xina (espècies, seda, porcellana…). Només hi havia un problema… Des de feia més de 300 anys, la Xina havia estat tancada al comerç exterior. Era autosuficient, no necessitava les mercaderies britàniques. Només hi havia un lloc a la Xina on es permetia el comerç exterior, era al port de Guangdong (sovint pronunciat Kwangtung o Canton).

El que més cercaven els comerciants britànics era te. El te s’havia convertit ja en la seva beguda nacional, però no només això. Una desena part dels ingressos de l’estat venien dels impostos sobre el te (això sol pagava la meitat el pressupost de la Royal Navy, l’armada britànica!). És a dir, tenim una nació d’addictes al te i un govern addicte als impostos sobre el te. D’altra banda, però, els xinesos no volien cap de les mercaderies dels britànics i i l’únic que acceptaven a canvi era plata.

Així, la Gran Bretanya sofria un dèficit comercial i mica a mica les reserves de plata anaven passant de la Gran Bretanya cap a la Xina de la dinastia Qing. Però… hi havia d’haver alguna cosa que els britànics poguessin intercanviar a canvi del te. Hi era. L’opi. Els xinesos havien desenvolupat cert gust per aquesta substància il·legal i altament addictiva i els britànics començaren a cultivar-la a l’Índia (1817). La idea era la següent, els britànics podien passar de contraban la perillosa droga de l’opi i fer-la servir per pagar la seva droga benigne preferida, el te.

El govern xinès inicialment tolerà la importació d’opi ja que li permitia doblar les exportacions de te cap a Europa, de les quals la família imperial en tenia el monopoli. Cap a la dècada de 1820 això canvià quan els britànics aconseguiren començar a cultivar te a la Índia i colònies africanes i al mateix temps s’incrementà el consum i l’addicció dels xinesos a l’opi. A la dècada de 1830, els principals narcotraficants del món no eren colombians, ni mexicans ni els senyors de la guerra afganesos… eren els britànics. S’estima que al 1839 hi havia uns 12 milions d’addictes a l’opi a la Xina. L’emperador, preocupat per aquest fet (sobretot pel fet que s’havia invertit el flux de la plata!) envià a Guangdong un dels oficials més prestigiosos i amb fama d’incorruptible, l’Alt Comissari Lin Zexu. En qüestió de mesos arrestà més de 1.700 traficants xinesos i incautà més de 70.000 pipes d’opi. Finalment, dugué a terme un escorcoll del districte comercial, que era per on els comerciants britànics introduïen l’opi (recordem que el port de Guangdong era l’únic on es podia comerciar amb l’exterior). Tots els narcotraficants foren condemnats a mort, els estrangers decapitats i els xinesos per estrangulació. Lin demandà als britànics que entreguessin tots els stocks d’opi. Al negar-s’hi, Lin tancà el districte comercial. S’impedí l’entrada de menjar, 500 soldats guardaven setge i es feren sonar grans gongs durant tota la nit. Després de 24 hores de privació de son (segons algunes fonts el setge no fou tant ràpid) els britànics es rendiren i entregaren 20.000 caixes d’opi (valorades en uns 190 milions d’euros d’avui en dia). Lin les destruí completament i l’emperador xinès estava exultant, però havien subestimat fatalment el seu enemic. No tenien ni idea de com d’important era aquest comerç per als britànics. La venda d’opi indi a canvi de te xinès era un dels intercanvis més lucratius dels comerciants de l’imperi britànic i no estaven disposats a que se’ls escapés de les mans. Dos imperis estaven a punt d’entrar en guerra oberta, la primera guerra de l’Opi (1839-1842), i la flota xinesa no pogué competir amb la darrera aplicació militar de la revolució industrial, el Nemesis, el primer vaixell de guerra amb casc de ferro i que fou usat per primera vegada el 1840. Els britànics bloquejaren el delta del riu Perla i atacaren i bombardejaren les ciutats costaneres. L’exercit xinès que s’esperava a terra ferma armat amb arcs, fletxes, llances i mosquetons fou escombrat. Després de dos anys de setge naval i un cop capturada la ciutat de Shanghai per part dels britànics el govern xinès fou obligat a sotmetre’s. Després de la derrota militar, l’emperador usà Lin Zexu com a boc expiatori i aquest caigué en desgràcia.

Els termes del tractat de Nanjing foren humiliants: els xinesos van haver d’obrir-se al comerç britànic, acabar amb el monopoli del port de Guangdong, obrir cinc ports al comerç amb unes tarifes acordades entre xinesos i britànics. S’acordà també la extraterritorialitat dels cònsols i mercaders britànics. És a dir, només podien ser jutjats per britànics i sota jurisdicció britànica i s’instituí fins i tot una clàusula de “nació més afavorida” per la qual cap altre país podia tenir unes condicions comercials millors que les britàniques i en cas que així fos, els britànics automàticament tindrien dret a aquestes noves condicions avantatjoses. La dinastia Qing va haver d’indemnitzar també al govern britànic amb 6 milions de dòlars de plata en concepte de compensació per l’Opi confiscat i destruït, 3 milions de dòlars de deutes impagats de comerciants xinesos i més de 12 milions en concepte de cost de la guerra. En total 21 milions de dòlars (2,3 bilions d’euros d’avui en dia) a pagar en 3 anys amb un tipus d’interès del 5% anual en cas d’impagament. En darrer lloc, la Xina va haver de cedir la illa de Hong Kong, una colònia de la corona britànica a les portes de la Xina. Curiosament, en el tractat no es menciona l’Opi per res.

La Xina fou forçada a punta de pistola a obrir-se al comerç mundial modern. Però hi havia un missatge addicional, la industrialització transformà un petit país com la Gran Bretanya en un imperi. La Guerra de l’Opi és un exemple més de com el Segle XIX és una lluita constant entre el capitalisme i les societats no capitalistes.

Fixeu-vos, a més, que la situació que originà la primera guerra de l’opi té moltes similituds amb l’actualitat, ja que en l’actualitat la Xina, convertida en fàbrica del món en els darrers 30 anys, té un elevat superàvit comercial i atresora grans quantitats de divises de la resta del món, mentre que països com els EEUU i la major part dels europeus presenten dèficits comercials, és a dir, comprés més a l’exterior del que venen. És precisament aquest desequilibri comercial de les darreres dècades entre Orient i Occident el que subjau darrera la crisi actual que malgrat sovint se’ns mostra només la cara financera.

El tractat de Nanjing fou precisament el primer dels anomenats tractats desiguals que les potències imperials europees obligaren a signar a la dinastia Qing xinesa i a la dinastia Tokugawa japonesa durant el segle XIX, amb condicions sempre molt favorables a les potències europees. I la clàusula de nació més afavorida fou precisament el que provocà una dècada més tard la segona guerra de l’Opi. El 1854 els britànic demanaren als xinesos renegociar el tractat de Nanjing ja que dos tractats posteriors amb França i els Estats Units d’Amèrica incloïen una clàusula que en permetia la renegociació al cap de 12 anys. Les demandes britàniques contemplaven l’obertura de tota la Xina als comerciants britànics, legalitzar el comerç d’opi, exempció d’aranzels interns per a les importacions estrangeres, supressió de la pirateria, que l’ambaixador britànic residís a Beijing (fins aleshores ciutat prohibida), permetre els missioners cristians, la regulació del comerç de “coolies”, una mena de contractes per als qual xinesos eren transportats cap a Amèrica i havien de treballar 8 o 10 anys en règims d’esclavatge o semi-esclavatge per tal de pagar els seus deutes. Després d’aquest període eren completament lliures. I per últim, que les versions angleses dels tractats tinguessin preferència per damunt de les versions xineses.

L’abordatge per part de les autoritats xineses d’un vaixell amb bandera britànica acusat de pirateria fou el detonant per a un nou conflicte obert (1856-1860). Els britànics, amb el suport de francesos, russos i nord-amercicans arribaren fins a les portes de Beijing i forçaren a l’emperador a acceptar noves concessions en els tractats de Tientsin (inicialment rebutjat pels xinesos), Aigun i la Convenció de Peking. Les concessions consistien en les ja comentades d’establir embaixades del Regne Unit, Rússia, França i els EEUU a Beijing, l’obertura de deu ports més al comerç exterior, permetre als vaixells forasters la navegació pel riu Iang-Tsé, permetre la lliure circulació d’estrangers per l’interior de la Xina, pagar el cost de la guerra al Regne Unit i França, cedir una sortida al Pacífic a Rússia on es fundà la ciutat de Vladivostok (1860), establir la llibertat de culte a la Xina, permetre el comerç de “coolies” (contractes de servitud) per part de vaixells britànics en direcció a Amèrica i legalització del comerç d’opi.

Molts xinesos es van sentir humiliats amb aquests acords i es considera que van contribuir fortament a la Rebel·lió Taiping (1850-1864), a la Rebel·lió Boxer (1899-1901), i la caiguda de la Dinastia Qing el 1912, posant fi a les dinasties xineses.

Una anècdota final, el Hongkong and Shanghai Banking Corporation (HSBC), un dels grups bancaris més importants del món en l’actualitat, fou fundat el 1865 després de les guerres de l’Opi per mercaders britànics per tal de gestionar els beneficis del comerç amb la Xina (incloent el comerç d’Opi).