Ilurion 14.09.2013: Els jocs olímpics moderns

El passat dissabte començà la meva participació a la nova temporada d’Ilurion. Aquesta temporada continuem al segle XIX però hem començat deixant els temes econòmics i polítics una mica de banda per a passejar pels temes culturals i socials. En aquest programa i aprofitnt l’actualitat abordaem el tema de la creació dels jocs olímpic moderns.

Com és habitual a continuació el guió de la meva secció.

Els jocs olimpics més o menys com els coneixem avui en dia, això que anomenem els jocs olímpics moderns, els devem al baró Pierre de Coubertin que el 1894 fundà el Comitè Olímpic Internacional (COI) amb la voluntat de recuperar l’antiga tradició grega dels jocs olímpics.

De fet, ja en el segle XVII s’han trobat documents que fan referència al terme “olímpic” per a refereir-se a competicions atlètiques. El pimer ús documentat de l’epoca moderna el trobem als Cotswold Olimpick Games, una trobada anual celebrada prop de Chipping Campden a Anglaterra (per cert, una zona molt bucòlica i molt recomanable com a destí turístic) entre 1612 i 1642. Malgrat estigueren interromputs durant molts anys es continuen celebrant avui en dia tot i qwue amb molta menys notorietat que els organitzats pel COI.

També a la França revolucionaria, de 1796 a i 1798 es celebrà l’Olympiade de la République. Cal destacar que ens aquests jocs s’introduí per primera vegada el sistema mètric en l’esport. (recordem com la temporada pasada el Dr. Ulinstein ens va parlar precisament de l’establiment del sistema mètric internacional, basat no en les tradicions locals sinó en la ciència).

A principis del Segle XIX, arran de la guerra d’indepenència de Grècia respecte l’Imperi Otomà (1821) s’inicià un procés de reivindicació del passat clàssic de Grècia, i evidentment tambè dels jocs olímpics. El 1856 Evangelos Zappas, un ric filàntrop grecoromanès, escrigué al rei Otó I de Grècia per oferir-li finançar la recuperació permanent dels Jocs Olímpics. De fet, Zappas patrocinà els primers Jocs Olímpics al 1859, coneguts precisament com els «Jocs Olímpics de Zappas». Els jocs foren celebrats a la plaça de la ciutat d’Atenes i els atletes provenien de Grècia i de l’Imperi Otomà. Arran de l’èxit inicial Zappas finançà la restauració de l’antic estadi Panathinaikó per tal que pogués acollir els futurs Jocs Olímpics. Per a que us feu una idea de l’èxit inmediat que suposaren, el 1870 hi assistiren 30.000 espectadors.

Però no només a grècia hi havia un fervor per tal de rememorar i recuperar el passat. El segle XIX serà un segle en el que per una o altra raó molts moviments mirarran al passat. Alguns, com el cas de Grècia, Itàlia, Catalunya, entre anltres recordant un passat més gloriós que els ajudi en el procés de construcció de l’estat nació. Amb la il·lustració es despertarà també un interès per investigar i recuperar el llegat de la cultura de les civilitzacions clàsiques (Grècia, Roma, Egipte…) i fins i tot al Segle XIX veurà l’emergència d’un moviment com el romanticisme que cercant tot el contrari i com a reacció al procés liberal també mirarà cap al passat.

Així doncs, paral·lament al que succeïa a Grècia, el 1850, el Dr. William Penny Brookes inicià una Classe Olímpica a Much Wenlock, Shropshire, Anglaterra. El 1859, Brookes li canvià el nom a Wenlock Olympian Games (Jocs Olímpics de Wenlock). Aquest festival esportiu anual, com els Cotswold Olimpick Games mencionats abans, encara es celebra avui en dia. La passió olímpica s’estengué ràpidament per anglaterra i entre el 1862 i el 1867, Liverpool acollí anualment el Grand Olympic Festival (Gran Festival Olímpic) Aquests jocs foren els primers de naturalesa totalment amateur, només hi podien competir «cavallers amateurs» (gentlemen amateurs) i foren també els primers de perspectiva internacional. El 1866 s’organitzaren uns Jocs Olímpics nacionals a la Gran Bretanya i el 1890, després d’assistir als Jocs Olímpics de Wenlock, el baró Pierre de Coubertin fundà el Comitè Olímpic Internacional (COI) amb l’objectiu d’establir uns Jocs Olímpics rotatius internacionals que tinguessin lloc cada quatre anys. Al primer congrés olímpic del COI es decidí que els primers Jocs Olímpics –sota els auspicis del COI– es celebrarien a Atenes el 1896. Aquests primers jocs reuniren 14 nacions i 241 atletes que competiren en 43 esdeveniments.

Els funcionaris grecs i el públic estaven entusiasmats davant l’experiència d’acollir uns Jocs Olímpics. Aquest sentiment era compartit per molts dels atletes, els quals fins i tot demanaren que Atenes fos la ciutat amfitriona permanent dels Jocs. El COI, però, tenia previst celebrar els següents Jocs en diferents ciutats del món i els segons Jocs Olímpics foren celebrats a París.

Aquests segons jocs (París, 1900) i els tercers (St. Louis, 1904), celebrats ambdòs dins del context de l’exposició universal (un dia hem de decidar el programa a les expensicions universals un altre fenòmen que sorgeix amb força en aquesta època i que com els jocs olímpics continua fins avui en dia), foren un fracàs de public. Cal destacar que als jocs de París hi pogueren participar per primera vegada les dones tot i que semba ser que el baró de Coubertin no n’era favorable i competint només en dos esports: tennis i golf. Actualment, competeixen en tots els esports del programa olímpic, tret de dos: boxa i beisbol.

Això portà el COI a establir el que s’anomenaren jocs intercalats que es celebrarien cada quatre anys a Atenes, de forma intercalada amb els itinerants. Els primers, el 1906 foren un èxit de públic i per a molts salvaren els jocs olímpics moderns. Fou en aquests jocs on per primera vegada els atletes competiren a través dels respectius comités nacionals, foren els primers on es dugué a terme una cerimonia d’obertura amb la desfilada tal i com la coneixem avui en dia i una de cloenda així com l’alçament de les banderes dels guanyadors en l’entrega de medalles. Malgrat l’èxit, degut al conflicte als balcans primer i a la Primerga Guerra Mundial, els jocs intercalats no es tornaren a celebrar mai més i posteriorment el mateix COI els degradà considerant-los no oficials, tot i que els havia organitzat el mateix COI. Coma curiositat, en aquests jocs, els primers on “competien” estats, l’irlandès Peter O’Connor que participava com a britànic, guanyà la medalla d’or en triple salt i la de plata en salt d’allargada i en senyal de protesta escalà el pal de la bandera i hi posà l’irlandesa.

Durant el Segle XX els jocs augmentaren molt la seva popularitat, s’expandiren, incorporant els Jocs d’Hivern a la dècada de 1920 i ja molt més recentment els jocs paralímpics (1948). Els jocs s’han allunyat del pur amateurisme permetent la participació d’atletes professionals, amb una importància creixent dels mitjans de comunicació de masses que ha comportat la comercialització i patrocini empresarial de l’esdeveniment. Originalment els jocs olímpics tenien un pressupost molt modest i el COI es resistia a obtenir finançament de patrocinadors ja que es creia que el lobby dels interessos comercials tindria un impacte excessiu sobre els processos de decisió del COI. Això començà a canviar als anys 70 del Segle XX i sobretot sota el mandat de Samaranch. De fet, els jocs de Los Angeles de 1984, marcaren un punt d’inflexió ja que el comité organitzador local obtingué un superàvit (benefici) de 225 milions de dòlars gràcies a la venta de drets de patrocini exclusiu a empreses. Ràpidament el COI reaccionà per recuperar el control dels patrocinis. Tant és així que actualment els jocs són finançats per les ciutats amfitriones i els governs nacionals; el COI no assumeix cap part del cost i, tanmateix, controla tots els drets i beneficis obtinguts gràcies als símbols olímpics. El COI també es queda amb un percentatge de tots els ingressos de patrocini i de drets d’emissió. Malgrat això les ciutats amfitriones segueixen competint fervorosament per aconseguir el dret d’acollir els Jocs tot i que no tinguin cap certesa que les seves inversions retornaran. Alguns estudis sostenen que el comerç dels països que han acollit uns Jocs Olímpics és al voltant d’un 30% major que el de la resta però la rentabilitat d’uns jocs no està assegurada i molts d’ells acaben amb pèrdues. Com a mostra, s’estima que els jocs olímpics de Barcelona 1992 tingueren un superàvit de 7,5 milions d’euros tot i que sense comptar els més de 7.000 milions d’euros invertits en infraestructures. Però potser l’exemple paradigmàtic de com no s’han de fer les coses és Montreal 1976 amb un estadi olímpic que no s’acabà fins força anys després dels jocs i que multiplicà ampliament el seu cost. De fet el govern del Quebec va introduir un impost sobre el tabac per finançar-ne el cost i tot just s’ha acabat de pagar el deute recentment. Tal és així que els quebequesos anomenen a l’estadi “el gran deute”.

Pel que fa a les traves polítiques, les guerres mundials causaren la cancel·lació dels Jocs del 1916, 1940 i 1944, i també es produiren grans boicots durant la Guerra Freda que afectaren els Jocs del 1980 i 1984. Si bé els jocs olímpics són un esdeveniment esportiu, no per això han deixat de reflectir conflictes d’abast polític i ideològic. Als de Berlín (1936), guanyà l’elecció davant de Barcelona, per exemple, uns quants esportistes no van acudir-hi en senyal de protesta contra el règim nazi. Els jocs de Berlín foren els primers que foren televisats, amb una clara voluntat propagandística del règim nazi, però contrariament a l’esperat veieren com Jesse Owens, ut atleta nord-americà negre es convertia en la gran estrella al guanyar 4 ors; a Ciutat de Mèxic (1968) dos atletes nord-americans negres van manifestar, en el moment de rebre les medalles olímpiques, l’oposició a la discriminació racial dels Estats Units; quatre anys més tard, a Munic, el grup guerriller palestí Setembre Negre va assassinar onze atletes israelians (cinc dels guerrillers i un policia també van perdre la vida); i el 1980, quan encara era vigent la Guerra Freda, els Estats Units i una colla d’estats més van boicotar els Jocs Olímpics de Moscou, cosa que també van fer la Unió Soviètica i els països de l’òrbita comunista a les Olimpíades següents, tingudes a Los Angeles.