Ilurion 19.10.2013 – La restauració borbònica

Dissabte passat a Ilurion vam parlar de la restauració borbònica.

A continuació el guió de la secció.

Quan parlem de la restauració borbònica ho fem per fer referència al periode que va des del final de la Primera República (1874) fins a la Segona República (1931). Però no parlem només de restauració borbònica perquè es tracti del retorn de la dinastia borbònica després del breu regnat d’Amadeu de Savoia i de la també breu Primera República. Parlem de la restuaració com un intent de refundació de l’Estat Espanyol. Durant tota la passada temporada d’Ilurion vam estar parlant del conflicte que es dugué a terme a l’Estat Espanyol al llarg del S.XIX entre partidaris d’establir un estat liberal i partidaris de de la tradició, entre liberals i consersavadors.

La restauració suposa un pacte entre la burgesia emergent i les èlits dominants tradicionals. Aquest pacte no és casual. D’una banda, mica a mica, els poders tradicionals han anat introduïnt-se en les activitats “industrials” i adoptant una mentalitat més burgesa i d’altra banda la burgesia esdevindrà més conservadora degut a les posicions de poder que anirà obtenint.

A partir d’aquest moment, malgrat continuarà havent-hi algunes diferències entre liberals i conservadors, aquestes diferències seran més formals que no pas de fons. Aquesta síntesi entre burgesia emergent i noblesa tradicional li donarà unes característiques molt particulars a la burgesia i a l’empresariat espanyol que encara es noten avui en dia.

Un parèntesi, per tornar a l’actualitat: avui en dia es parla molt de la poca productivitat dels treballadors espanyols i en canvi no es parla mai de la qualitat de les empreses i els empresaris espanyols! Però resulta que la productivitat dels treballadors no depen només de les seves característiques i de la seva formació, motivació, adpatabilitat, etc. sinó que depèn, en bona mesura, del seu entorn, de l’organització de les empreses i els instruments que aquestes posen a disposició dels seus treballadors. Veient les característiques del gran empresariat espanyol (i català), fent beneficis a cop de BOE i de “sobres” que ara resulta que ningú cobra i ningú paga, i amb empresaris com el fins fa poc president de la patronal espanyola CEOE que al mateix temps que predicava que els treballadors haviem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que s’havien de reduir els nostres salaris, es dedicava a evadir impostos i portar les seves empreses a la fallida deixant abans milers de treballadors sense cobrar els seus salaris durant mesos. Amb empresaris així, quina productivitat poden tenir els treballadors espanyols?

Doncs bé, com deia, aquest tipus d’empresariat que tenim avui en dia en bona mesura és el fruit d’aquesta síntesi que comentavem abans i que no és altra cosa que el fruit del fracàs de l’establiment d’un règim liberal al S.XIX i de la substitució completa de la noblesa per part de la burgesia.

I Catalunya no viurà al marge d’aquest procés. De fet, fa unes setmanes parlavem de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. Aquesta exposició universal fou el fruit d’un acord entre la burgesia catalana i la clase dominant de la capital del regne en el qual la burgesia catalana renunciava a les reivindicacions d’identitat cultural o nacional i acceptava el regim bipartidista liberal-conservador a canvi d’una estabilitat política que permetés la properitat dels seus negocis.

I això fou així pàcticament amb l’única excepció de la Guerra de Cuba, que també en vam parlar fa unes setmanes, ja que evidentment la pèrdua de les colònies suposa un maldecap imporant per a la burgesia catalana, que s’havia bolcat en el comerç amb el Carib per donar sortida als seus productes.

Des d’un punt de vista estrictament polític, el sistema de la restauració fou una monarquia parlamentaria (com ara). Malgrat això, aviat s’establiren mecanismes per corregir els “perills” de la democràcia que anaren des de l’anomenat caciquisme, que bàsicament consistia en un control social del vot a través de la cooptació de persones locals influents o directament amenaces per part d’empresaris i polítics, o quan això falli directament per la via del “pucherazo” manipulant el cens i/o substituint butlletes electorals per a que els resultats siguin “els que Déu mana”.

Aquestes pràctiques portaran a un model bipartidista en el qual s’estableix una alternança tàcita entre el partit liberal i el partit conservador, liderats per Cánovas del Castillo Práxedes Mateo Sagasta i .

Aquest model bipartidista monocolor, això que avui en dia alguns anomenen PPSOE, sofrirà un fort impacte amb la pèrdua de les colònies d’ultramar i a mesura que entrarà al S.XX entrarà en decadència, perdent força en els seus mecanismes de control i partits minoritaris de tipus regionalista o socialista s’aniran fent presents en l’esfera política. Però d’aquesta decadència i desintegració del règim de la restauració borbònica ja tindrem ocasió de parlar-ne en propers programes quan parlem dels fets de la Setmana Tràgica, de la Mancomunitat o de la Dictadura de Primo de Rivera.