Ilurion – l’anarquisme

Disssabte passat a Ilurion vam parlar sobre l’anarquisme.

Com és habitual a continuació el guió.

L’anarquisme és una ideologia política basada en el principi que les persones són lliures i es poden organitzar millor en societats sense jerarquies ni coaccions que limitin aquesta llibertat. Des del punt de vista anarquista l’estat és una estructura opressora per a justificar l’autoritat d’unes persones sobre les altres. Per aquest mateix motiu la tradició anarquista s’ha oposat radicalment als exèrcits, la propietat privada i les estructures de poder. L’anarquisme no ofereix un cos fix de doctrina sinó que hi ha molts de tipus i tradicions dins l’anarquisme, com no podria ser d’altra amnera en una corrent de pensament que defensa la llibertat per damunt de qualsevol altra causa.

Totes les corrents anarquistes compartixen la idea comuna que una societat pot existir pacíficament sense estructures jeràrquiques, basant-se en la llibertat de l’individu per damunt de les institucions -estatals o privades- i dels seus organismes.
Podem destacar els següents:

  • mutualisme (Proudhon): es basa en satisfer les necessitats a través de la cooperació voluntària i pacífica, l’ajuda mútua i la solidaritat en un model on els productors intercanvien lliurement productes i serveis. Una economia organitzada entorn al mercat lliure entre productors.
  • comunisme llibertari o anarcocomunisme (Malatesta, Koprotkin): defensa un comunisme no autoritari, oposició a la propietat individual, l’eliminació de salaris i l’abolició del valor d’intercanvi i en que cada persona utilitzaria els seus recursos segons les seves necessitats.
  • anarquisme col·lectivista (Bakhunin): Abolició de l’Estat,
    autoritat basada en l’esperit públic i col·lectiu, el respecte humà, la llibertat, igualtat i fraternitat. La destrucció de totes les institucions de la desigualtat, la fundació de la igualtat econòmica i social de tots. La gran diferència amb el comunisme llibertari és que els col·lectivistes proposen una retibució basada en la particiàció en el treball i no en les necessitats.
  • anarquisme individualista o anarcoindividualisme (Stirner): proposa una societat on la persona sigui el seu propi propietari, mitjançant l’associació voluntària i horitzontal, interactuant amb els altres a través de l’associació voluntària. El corrent individualista de l’anarquisme posa l’accent en la llibertat negativa, és a dir, l’oposició al control estatal o social sobre els individus, mentre que els corrents anarquistes amb una visió col·lectivista, subratllen la llibertat positiva per desenvolupar les potencialitats de les persones, argumentant que els humans tenen necessitats que només la vida social pot satisfer, “reconeixent la igualtat de drets”. Una altra diferència és que l’anarquisme socialista defensa la propietat comuna dels mitjans de producció per tal d’eliminar la desigualtat econòmica, mentre que gran part de l’anarquisme individualista tendeix a preferir la propietat privada dels mitjans de producció, i en alguns casos, propugnant l’intercanvi de béns i serveis a través del mercat. A més, molts anarquistes individualistes no s’oposen a la desigual distribució de la riquesa, acceptant-la com una conseqüència de la lliure competència. Una branca en l’anarquisme individualista és el que coneixem com a anarcocapitalisme que aposta per l’eliminació de l’estat en favor de la sobirania individual i el lliure mercat.

Malgrat totes aquestes diferències des de la dècada de 1980 trobem una nova corrent, el que s’anomena “anarquisme sense adjectius” que defensa que les diferents escoles de pensament poden i han de conviure simultàniament.

« […] Creiem que ser anarquista significa ser enemic de tota autoritat i imposició, i per consegüent, siga el que siga el sistema que preconitze, és perquè es considera la millor defensa de l’anarquia, no desitjant imposar als qui no l’accepten. »

— Fernando Tarrida del Mármol, 1890

Dóna pas a la voluntarietat (no-coacció, llibertat negativa) de les persones (sobre els seus cossos, ments i béns) per escollir el tipus d’associació (associació voluntària) que cadascú considere més favorable i proposa la lliure experimentació de models legals i econòmics. Per a aquests anarquistes les preferències econòmiques es consideren de “importància secundària” a l’abolició de tota autoritat involuntària i permanent, i la lliure experimentació és l’única regla d’una societat lliure. En paraules de Rudolf Rocker:

« (Presenten) només diferents mètodes de l’economia, possibilitats pràctiques que encara no s’han provat, i que el primer objectiu és garantir la llibertat personal i social dels homes no importa sobre quina base econòmic s’aconsegueixi. »

— Rudolf Rocker

Però, és possible una economia anarquista?

Per a mi aquesta és una pregunta falaç, perquè propostes com l’anarquisme (o qualsevol altra proposta d’una societat alternativa) es titllen ràpidament d’utopies, d’impossibles, de fer volar coloms… Però és que es tracta precisament d’això, de construir una societat alternativa, i construir una societat alternativa vol dir una cosa diferent al que tenim avui en dia, vol dir alterar, transformar substancialment el que tenim. Si no és així, no podem parlar d’alternativa. Quin tipus d’alternativa seria una que fós possible?

Al segle XIII si a algú li hagués proposat una societat com la nostra, l’haguéssin tractat de foll (o l’haguéssin cremat a la foguera) però la història no s’atura i malgrat personatges com M. tatcher o Fukuyama ens volen fer creure que el capitalisme és la fi de la història, les societats evolucionen i no hi ha res que pugui fer pensar que l’anarquisme no sigui possible. Això no vol dir que no tingui reptes i problemes, tal com s’ha pogut veure en els diferents intents de construir societats anarquistes, però cap societat està lliure de problemes i haurà de ser en el procés de construcció d’aquesta societat alternativa equan s’hauran de superar aquests reptes.