Ilurion 23.11.2013 – La Setmana Tràgica

La setmana passa a Ilurion vam parlar de La Setmana Tràgica.

Abans de començar una recomanació cinematogràfica i una literaria. La cinematogràfica és La ciutat cremada d’Antoni Ribas. La ciutat cremada arrenca l’any 1899, amb la derrota del bàndol espanyol a la guerra d’Independència cubana, i evoca deu anys d’història catalana, fins a la Setmana Tràgica del 1909. I és que que si la pèrdua de Cuba i Filipines fou un punt d’inflexió per a Espanya i la societat espanyola, la Setmana Tràgica signà la defunció política del règim de la Restauració.

I la recomanació litetaria són tres articles que va publicar el poeta Joan Maragall arrel de La Setmana Tràgica. «¡Ah!, Barcelona…» constitueix una lúcida anàlisi de les causes dels esdeveniments. El segon article «La ciutat del perdó», fou censurat per Prat de la Riba, aleshores director de La Veu de Catalunya i posteriorment president de la Mancomunitat. «La ciutat del perdó» és un al·legat —duríssim i altament emotiu— contra la pena de mort en el que Maragall demanava el perdó de Francesc Ferrer i Guàrdia que havia estat detingut i estava a punt de ser afusellat pels fets de la Setmana Tràgica. El darrer «La iglésia cremada» contraposa la fe viva dels incendiaris a la fe morta de la burgesia, i aposta per una Església dels pobres sense la tutela de l’Estat. Joan Maragall va exercir, en aquella avinentesa, el paper incòmode de l’intel·lectual independent que s’enfronta a la duresa repressiva reclamada per la burgesia i denuncia la superficialitat de les pràctiques religioses coetànies.

Un fragemnt de «La ciutat del perdó»:

« “¿Com vos podeu estar axís tranquils a casa vostra i en el vostres quefers sabent que un dia, al bon solet del dematí, allà dalt de Montjuich, treuràn del castell un home lligat y el passaràn per davant del cel y del mon y del mar, y del port que trafiqueja y de la ciutat que s’aixeca indiferent, y poch a poch, ben poch a poch, perque no s’hagi d’esperar, el portarà a un recó del fosso, y allí, quan toqui l’hora, aquell home, aquella obra magna de Deu en cos i ànima, viu, en totes ses potencies y sentits, ab aquest mateix afany de vida que teniu vosaltres, s’ajenollarà de cara al mur, y li ficaràn quatre bales al cap, y ell farà un salt y caurà mort com un conill?”. »

La represió va començar de manera immediata, tant per part del govern de Madrid i les autoritats militars com dels sectors més conservadors de la societat catalana. Com en la història recent, van veure en aquelles circumstàncies, no sols el moment adequat de fer justícia, sinó una magnífica oportunitat per escarmentar els amotinats i per anorrear tant com fos possible les organitzacions obreres i progressistes de la ciutat de Barcelona.

El cas és que, sota un marc legal d’estat de guerra i de suspensió de les garanties constitucionals, el nou governador civil, Evaristo Crespo, va suspendre diaris, va tancar els centres obrers, va expulsar a més de 300 km de Barcelona unes dues-centes persones sospitoses d’anarquisme, va fer tancar 94 escoles laiques i 34 «centres d’idees avançades» de tota la província, i 20 escoles privades més van ser clausurades.

El total de detinguts amb posterioritat als fets va ser de 1.967 persones. Se’ls imputaven dos tipus de delicte: d’una banda, el fet de portar armes i participar en la construcció de barricades, així com els atacs contra serveis públics o transports, va ser considerat com a delicte de rebel·lió militar, és a dir, delicte de sedició, i aquests casos van ser jutjats per tribunals militars. D’altra banda, el saqueig o incendi de convents, així com els atacs al clergat, van ser classificats com a delictes comuns i jutjats pels
tribunals civils.

El cert és que els tribunals civil van ser força benèvols envers els acusats per la crema de convents. En canvi, la justícia militar va ser particularment dràstica. Van ser-hi processats 1.725 individus. Es van sobreseure els càrrecs contra 469 persones, mentre unes altres 584 van ser absoltes. Van haver-hi 17 condemnes a mort, però finalment en van ser executats 5; les sentències dels altres 12 van ser commutades per presó perpètua, junt amb altres 59 individus.

Els 4 primers executats pel delicte de sedició foren Josep Miquel, cap de la revolta de Sant Andreu; Antoni Malet, per disparar i per cremar béns eclesiàstics de l’església de Sant Adrià; Eugenio del Hoyo, un guàrdia de Seguretat que va disparar contra una patrulla de l’exèrcit; Ramon Clemente, un carboner deficient mental que havia ballat amb el cadàver d’una monja jerònima i que va ser acusat d’haver ajudat a construir una barricada. Cap d’ells no havia mort ningú, ni havia estat líder significat de la revolta, amb l’excepció fugaç de Miquel.

Però calia encara un cap de turc ben visible, i aquest no va ser altre que Francesc Ferrer i Guàrdia, el fundador de l’Escola Moderna, un home profundament odiat pels sectors més conservadors de Barcelona pel seu activisme revolucionari i per les seves idees pedagògiques i lliurepensadores. Encara que el seu protagonisme en aquells dies havia estat realment molt petit, de seguida va ser assenyalat interessadament com a culpable. Detingut quan intentava fugir cap a França, se li va formar un procés militar sumaríssim ple d’irregularitats que va
concloure en un consell de guerra celebrat el dia 9 d’octubre, a la presó cellular de Barcelona. La vista es va resoldre només en quatre hores. El defensor de Ferrer, que solament va tenir-ne vint-i-quatre per examinar els 562 folis del sumari, va ser un capità nascut a Vilanova i la Geltrú, Francesc Galceran, que semblava creure sincerament en la innocència de l’acusat i que no va estar-se de posar clarament de manifest les irregularitats del procés i la inconsistència evident dels testimonis i de les proves aportades. I aquell mateix dia, amb gran celeritat, va dictar-se un veredicte que declarava Ferrer «responsable… en concepto de autor y como jefe de la rebelión de julio». En conseqüència, el fundador de l’Escola Moderna va ser executat a Montjuïc a les nou i cinc de la matí del dia 13 d’octubre de 1909. Les seves darreres paraules, davant de l’escamot que havia d’afusellar-lo, van ser «Soy inocente. ¡Viva la Escuela Moderna!»…

Aquests afusellaments ocasionaren una àmplia repulsa cap a Maura a Espanya i a tot Europa, amb una gran campanya a la premsa estrangera, com també manifestacions i assalts a diverses ambaixades fins a l’extrem de convertir un Ferrer i Guardia en una víctima manifesta de la Inquisició monàrquica espanyola i en un màrtir de la nova pedagogia i de la llibertat de pensament i de consciència. El rei Alfons XIII, alarmat per aquestes reaccions tant en l’exterior com en l’interior va destituir Maura i el va substituir pel liberal Segismundo Moret.
Després dels fets de la Setmana Tràgica, la Barcelona anarquista va rebre el sobrenom de la Rosa de foc.

Per saber-ne més: Antoni Dalmau; LA SETMANA TRÀGICA, CENT ANYS DESPRÉS