Ilurion 15/02/2014: La Canadenca

El passat dissabte 15 de febrer a Ilurion vam parlar sobre la Canadenca.
A continuació el guió de la secció.

El segle de la llum

1881 es crea la primera societat elèctrica per a la distribució d’electricitat a Catalunya degut al gran èxit de la electricitat en l’exposició universal de París del mateix any. Les primeres industries elèctriques eren molt locals i havien de competir amb la distribució de gas ciutat ja que a principis del S.XX electricitat i gas competien per a la iluminació domèstica. L’electricitat suposa un canvi brutal sobre la vida quotidiana, revoluciona els horaris, els ritmes i les capacitats de treball, però aquesta transformació no es deu només als usos que es fa de l’energia elèctrica, sinó també als canvis que suposa la seva producció.

D’entrada permet separar la producció d’energia del seu consum. Consa inèdita fins aleshores. Ja no cal portar el carbó fins a les fàbriques i per tant ja no cal situar-les prop de les zones mineres o dels ports o de salts d’aigua per aprofitar-ne la seva força. Però tots aquests canvis que en les ciutats ja semblaven cosa de màgia, imagineu-vos que suposen aquests canvis per al Pirineu català quan veueen arribar uns forasters per tal de construir preses i centrals hidroelèctriques en unes valls que havien viscut pràcticament aïllades durant segles i que, a més, per tal de poder construir aquestes centrals caldrà obrir carreteres i es construiran vies de ferrocarril. Això queda molt ben reflexat, per exemple, en la novela de Pep Coll El Segle de la Llum

Tothom volia baixar a Ribera per veure el tren. La gent de la Quera tenia curiositat per contemplar de prop aquella màquina que fins llavors només havien pogut ataüllar des d’allà, mentre avançava a poc a poc pel fons de la vall sota una fumera blanca, amb estrèpit de ferralla i esbufecs de bèstia grossa. Jo hi vaig baixar un diumenge al matí en sortir de missa amb una colla d’homes i de canalla. De casa nostra només hi anava jo, perquè el meu veí i el Mingo ja l’havien vist treballar a la carretera i el padrí no volia ni sentir parlar de màquines. El tren era uns centenars de metres més amunt de Ribera (…)

-Aquesta màquina, tal com la veieu -va pontificar el Jaume- té una potència de dos-cents cavalls.

-I això quants bous són?, va preguntar un vell de Castellet.

El jove expert en màquines va calcular que més de mil. I va posar un exemple.

-Penseu que si la carretera fos recta podria carregar en un sol viatge tot el bestiar de la Vallnegra i portar-lo a la fira de Salàs.

-Mala feina fotríem, llamp de Déu!- va remugar el vell-, amb tantes bèsties per vendre, les hauríem de donar regalades, a preu llençat.

Fet i fet, més que no pas per força de la màquina, el que més admiràvem els tafaners era que la balierna de ferro es pogués moure per ella sola, sense necessitat de ser arrossegada per cap animal. El Jaume s’esforçava per fer-nos entendre que es tractava d’una màquina de vapor i que el seu funcionament era molt senzill: així com una olla d’aigua, bullint als quatre galls, fa aixecar la tapadora, doncs de la mateixa manera aquesta caldera plena de milers de litres d’aigua fa moure la màquina i tot el que se li enganxi al darrere.

Pep Coll, El segle de la LLum

La Canadenca

El 12 de setembre de 1911 a Toronto (Canadà) l’enginyer Fred Stark Pearson funda l’empresa Barcelona Traction, Light and Power Company Limited (“Barcelona Tracció, Llum i Força S.A.”). Per causa del seu origen canadenc, aquesta empresa és coneguda popularment com La canadenca. L’interès de Pearson per la producció d’energia elèctrica a Catalunya neix de la mà de l’enginyer Carles Emili Montañès que convenç Pearson de les grans possibilitats que ofereixen els rius del Pirineu català per a la producció d’electricitat i la zona industrial de Barcelona per consumir-la. Dos mesos més tard, el setembre de 1911, Pearson crea la Barcelona Traction Light and Power Co. i la seva filial Regs i Força de l’Ebre, conegudes com La Canadenca, per executar el projecte. L’any 1912 començaran els treballs de construcció de les grans centrals hidroelèctriques de Talarn, que aprofita les aigües del riu Noguera Pallaresa, i de Seròs, al riu Segre.

L’objectiu d’aquesta empresa era la producció elèctrica i la seva distribució, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona, per la seva utilització en l’enllumenat públic, subministrament domèstic i el funcionament dels tramvies i la xarxa de ferrocarrils metropolitans. Els primers moviments empresarials seran precisament l’adquisició de la societat “Tramvies de Barcelona” i de la Companyia Barcelonesa d’Electricitat. Un cop aconseguit el mercat i per tal d’obtenir l’energia elèctrica que necessitava per subministrar a les seves empreses, va iniciar un ambiciós projecte d’aprofitament hidroelèctric a la zona del Prepirineu. Dins d’aquest projecte es troba el Canal Industrial de Seròs, que s’acabaria completant amb la construcció de dues grans preses (Camarasa i Sant Antoni), que a part de produir també energia, li garantirien un cabal més o menys constant al llarg de l’any. Amb aquestes infraestructures finalitzades es va constituir el primer sistema integrat d’embasaments i centrals construïts a Espanya. De fet, a l’any 1914 aquesta empresa era la setena productora d’electricitat al món i la primera d’Europa

Coincidint amb l’inici de la Primera Guerra Mundial, l’empresa va començar a patir molts problemes econòmics per finançar els interessos de les grans obres que havia de realitzar. A aquest fet cal afegir-hi la mort el 2 de maig de 1915, de Pearson, en l’enfonsament del vaixell Lusitania davant les costes d’Irlanda, torpedinat per un submarí alemany. L’enginyer tornava de Nova York per assistir a una reunió a Londres per refinançar l’empresa després de les dificultats causades per l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Un grup de financers principalment belgues es van fer amb el control accionarial de la companyia.

La seva estratègia va ser diferent del seu competidor de l’època, l’empresa Energía Eléctrica de Cataluña, ja que la forma de producció d’aquesta consistia en la construcció de grans salts en la zona del Pirineu i no va invertir en empreses consumidores com ho va fer Barcelona Traction. Finalment el 1923 l’empresa Barcelona Traction va adquirir Elèctrica de Catalunya, acabant així amb la competidora més important i obtenint una posició pràcticament monopolista.

La Canadenca i les seves filials van realitzar les obres més importants realitzades fins aleshores a Catalunya i, perquè no dir-ho, a la resta d’Europa. Utilitzaven tecnologies molt punteres i va canviar totalment l’estructura energètica de Catalunya. De fet, la major part de les infraestructures encara continuen en funcionament, quasi cent anys després de la seva construcció. Les més importants son els embassaments de Sant Antoni, Camarasa i Terradets o el Canal de Seròs.

Empreses adquirides per “La Canadenca”:

  • Tramvies de Barcelona (1912)
  • Ferrocarrils de Catalunya S.A. (Ferrocarril de Barcelona a Sabadell, Terrassa i Vallvidrera) (1911-1913)
  • Compañía Barcelonesa de Electricidad (1912)
  • Saltos del Segre (1912)
  • Energía Eléctrica de Catalunya (1923)
  • Sociedad Española Hidráulica del Freser (1923)
  • Compañía General de Electricidad SA
  • Electricista Catalana SA
  • Saltos del Ebro SA (1930)
  • Hidroeléctrica del Segre (1933)
  • Saltos de Catalunya SA (1935)
  • Sociedad Productora de Fuerzas Motrices (1941)

La vaga del 1919

La companyia també és coneguda històricament famosa per la vaga que es va originar entre febrer i març del 1919, i que constituí tota una fita en el moviment obrer català. El conflicte va començar els darrers dies de gener a l’empresa Riegos y Fuerzas del Ebro SA (avantpassada de la FECSA/ENDESA), quan l’empresa introduí canvis en les condicions de treball del personal de facturació. Els treballadors van demanar l’assessorament i suport del Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT, que s’estava reorganitzant després del Congrés de Sants. La direcció de l’Empresa respongué amb l’acomiadament de 8 dels treballadors afectats. El dia 5 de febrer la resta del personal de Facturació es va declarar en vaga de braços caiguts, en solidaritat amb els seus companys. La nova resposta de la direcció de l’empresa fou l’acomiadament de 140 treballadors de la secció de facturació, substituint-los per personal d’altres seccions, amb el rerafons de no reconèixer com interlocutor el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT (amb el que havia mantingut un greu i llarg conflicte a les obres de la central hidràulica de Camarasa -novembre-desembre de 1918- i que havia portat a la CNT a declarar primer la vaga a Camarasa i després a les comarques de Lleida el 19-12-18). Llavors els treballadors del departament de Producció i Distribució es va solidaritzar amb els acomiadats i el dia 8 de febrer la vaga era gairebé total a la Riegos. El dia 10 de febrer la direcció de “la Canadenca” va llençar un ultimàtum als vaguistes. La tensió augmentà encara més en ser assassinat un cobrador de la companyia. El dia 21 el Sindicat Únic d’Aigua, Gas i Electricitat de la CNT declarava la vaga a tot el sector i a les empreses participades per “la Canadenca” (Catalana de Gas, Ferrocarrils de Sarria i Societat General d’Aigües) i els treballadors abandonaren els llocs de treball. Barcelona quedà a les fosques, deixaren de publicar-se els diaris, van quedar paralitzats els tramvies així com moltes fàbriques de Barcelona i també de les rodalies. El 1er de març les companyies d’aigua, gas i electricitat publicaren un ultimàtum declarant que els treballadors que no es presentessin a la feina abans del dia 6 podien de considerar-se acomiadats. Llavors el Sindicat Únic d’Arts Gràfiques implantà el que s’anomenà la “censura roja”, sobre les notícies periodístiques contràries als interessos dels vaguistes. El dia 9 el capità general de Catalunya, Milans del Bosch, publicava un Ban ordenant la militarització dels empleats de les empreses d’aigua gas i electricitat majors de 21 anys i menors de 31 (sota pena de 4 anys de presó als que no es presentessin als llocs de reclutament). La mesura no tingué efecte, ja que els vaguistes que es presentaven a la feina es negaven a treballar i eren empresonats al Castell de Montjuïc (fins a 3000 obrers foren empresonats). La CNT respongué convocant una la vaga general a Catalunya. El govern decretà l’estat de guerra, però al mateix temps enviava a Barcelona el subsecretari de la Presidència per pactar amb el Comitè de Vaga. Allò que començà com una vaga de protesta local, es convertí en una vaga general que reivindicava al govern:

  1. L’obertura de tots els sindicats clausurats.
  2. la llibertat dels treballadors empresonats
  3. l’establiment de la jornada de treball de 8 hores.

Els dies 15 i 16 de març en presència de l’emissari del govern, José Morote, es van reunir els representants de “La Canadenca” i del Comitè de Vaga. El dia 17 s’arribà a un acord:

  1. Es posaria en llibertat als treballadors empresonats.
  2. Les empreses readmetrien els vaguistes sense represàlies.
  3. Es pagaria la meitat dels dies que havia durat la vaga.
  4. S’establiria la jornada de 8 hores
  5. Després de l’acord definitiu s’aixecaria l’estat de guerra.

Per subscriure l’acord la CNT convocà per al dia 19 de març una gran assemblea a la plaça de toros “Les Arenas”. A l’acte hi van assistir més de 20000 treballadors. Hi van intervenir Simó Piera, Josep Díaz, Rafael Gironés, Francisco Miranda i Salvador Seguí, que tancà el míting. L’assemblea aprovà l’acord i va donar un termini de 72 hores perquè el govern alliberés tots els empresonats.

Quaranta quatre dies de vaga pacífica, amb les reivindicacions aconseguides, donava als sindicats un crèdit davant el proletariat i una autoritat davant la societat, que no s’havia aconseguit en cap moment precedent. L’organització de la CRT de Catalunya, amb l’estructura dels Sindicats Únics, havia establert les noves pautes per a la lluita obrera. El dia 3 d’abril un decret del govern estatal establia la jornada de treball de 8 hores, per a tots els oficis.

La companyia va continuar amb la seva expansió fins a la Guerra Civil Espanyola on va ser col·lectivitzada, un cop finalitzada la guerra va ser retornada als seus antics propietaris. Però els problemes només van fer que començar. Com era lògic l’empresa energètica més important del país no podia estar controlada per capital estranger, concretament belga, i es va dissenyar un pla político-judicial per controlar-la. El 12 de febrer de 1948 tres accionistes van presentar davant dels Jutjats de Reus una demanda del fallida de l’empresa que va prosperar i el 1952 els bens de l’empresa van ser subhastats i adquirits per l’empresa “Fuerzas Electricas de Catalunya SA” (FECSA), gestionada pel financer mallorquí Joan March i Ordinas, que va ser fundada poc abans de la subhasta adquirint l’empresa per un valor del 1 per 1000 del valor real de la companyia. Aquest procés no es va tancar dins la jurisdicció espanyola, ja que el govern belga va iniciar un procediment judicial finalitzat al Tribunal de La Haia, que va dictaminar, en una votació de 15 contra 1, que el govern belga no tenia capacitat de plantejar cap defensa dels accionistes belgues ja que la companyia encara tenia la seu al Canadà i havia de ser aquest govern qui plantegés la demanda.
D’aquesta manera el 5 de febrer de 1970 la resolució va ser ferma i el procés judicial va finalitzar. Per tot el que va envoltar el procés, així com pels personatges implicats en la trama, i pel resultat final, amb la subhasta de l’empresa i la seva posterior adquisició per la companyia FECSA, controlada per Joan March, que cal no oblidar que va ser un dels grans avaladors del general Franco, en molts sectors el final del procés va estar considerat com un botí de la Guerra Civil.

Per saber-ne més: