Ilurion 22/02/2014: El positivisme i el cercle de Viena

El passat dissabte 22 a Ilurion vam parlar sobre el cercle de Viena i l’irrupció del positivisme.

A continuació, el guió de la meva secció sobre el positivisme jurídic de Hans Kelsen.

La qüestió del positivisme s’associa tradicionalment amb el món de la ciència, però té una gran importància tambè en l’àmbit de les ciències socials.

Avui però, parlarem de Iuspositivisme. El iuspositivisme o positivisme jurídic és una corrent de pensament jurídic, la principal tesi de la qual és la separació entre el dret i la moral. El Dret existeix independentment de la moral. És a dir, les institucions jurídiques no són més que un tipus particular d’institucions socials. Aquesta separació entre Dret i moral pot afectar l’eficacia o la legitimitat del del dret, però això és un altre tema. És a dir, una llei injusta no deixa de ser llei pel fet de ser-ho.

El iuspositivisme interpreta les normes evitant qualsevol tipus d’interpretació moral o de valors. És igual si una norma és justa o no, el jurista només ha d’acatar el que diu la norma.

El iuspositivisme neix en contraposició al iusnaturalisme. El dret natural (o iusnaturalisme) es caracteritza pel dualisme jurídic (reconeix l’existència d’un dret natural i un dret positiu, però amb la supremacia del primer sobre el segon) i la seva fonamentació es troba (segons el context històric) en un ens abstracte “natural” i “superior” a la voluntat de les persones – ja sigui la physis grega, Déu o la raó humana.

I perquè parlem de iuspositivisme avui, doncs perquè el pare del iuspositivisme és Han Kelsen, austíac i tot i que no formà part de l’anomenat del cercle de Viena és coetani i està fortament influenciat per la discusió positivista que té lloc en l’àmbit de la filosofia de la ciència.

Kelsen va defensar una visió positivista (o iuspositivista) que va anomenar teoria pura del Dret: una anàlisi del Dret com un fenomen autònom de consideracions ideològiques o morals, del que va excloure qualsevol idea de dret natural. Analitzant les condicions de possibilitat dels sistemes jurídics, Kelsen va concloure que tota norma emana d’altra norma, remetent el seu origen últim a una norma hipotètica fonamental que es per a Kelsen una hipòtesi o pressuposició transcendental, necessària per a poder postular la validesa del Dret. No obstant això mai va aconseguir enunciar una norma jurídica completa basada solament en el seu model. Més tard, Kelsen va situar aquesta norma en el Dret internacional, per aquest motiu defensés la primacia d’aquest sobre els ordenaments nacionals.
Kelsen considerava a la moral com a part de la justícia, però no exclusivament, sinó com un element annex interconnectat amb la Justícia (que és un dels fins del Dret); així, en la seva “teoria pura del Dret” va dir “en tant la justícia és una exigència de la moral, la relació entre moral i dret queda compresa en la relació entre justícia i Dret.”

En aquesta voluntat de fugir del iusnaturalisme Kelsen va fer una altra contribució encara al definir una jerarquia entre les fierents normes, que s’ha anomenat “la priamide de Kelsen” en la qual a dalt de tot i trobem la Constitució, després les lleis orgàniques i especials, més avall les lleis i els decrets llei, els reglaments les ordenançes i les sentències. Aquesta piràmide suposa un dels pilar conceptuals de la organització jurídica i política de la nostra societat.

I encara hi ha un altre element fonamental del Dret que devem a Kelsen, el Tribunal Constitucional. Encara que molt denostat a casa nostra Kelsen ideà el concepte de revisió constitucional i l’introduí a Austria i Txecoslovàquia el 1920 en forma d’una cort separada que només tingués com a finalitat dirimir les disputes constitucionals que apareixen en el sistema judicial.

Hi ha qui diu però que el iuspositivisme està en crisi. Bàsicament es critica la seva incapacitat per a donar resposta als cada cop més complicats problemes ètics-jurídics de la societat. De fet cada cop que apelem a conceptes com els Drets Humans, la dignitat de la persona, parlem de drets universals i inalienables (i això ha anat creixent en el darrer mig segle!) estem recuperant una posició iusnaturalista. En la teoria del dret natural, tota persona adquireix els seus drets naturals en néixer, aquests serien per tant inherents, drets que una societat jurídicament organitzada haurà de sempre respectar en el funcionament de l’Estat social i democràtic de Dret. Veiem per tant, que la discusió entre iusnaturalisme i iuspositivisme que intentava superar Kelsen a principis del segle XX no és resolta encara, si és que mai pot ser-ho…