Ilurion 08/03/2014: la revolució mexicana

El dissabte 08 de març a Ilurion vam parlar sobre Pacho Villa, la revolució mexicana i la Constitució mexicana de 1917. A continuació el guió de la meva secció.

La Revolució Mexicana (1910-1917) ens ha deixat grans referents per a les esquerres, com els pintors iego Rivera i Frida Kahlo o els rebels Emiliano Zapata i Pancho Villa. Però, sobretot, ens va deixar una a constitució que fou la primera del món que va reconèixer les garanties socials i els drets laborals col·lectius.

A principis del segle XX Mèxic era governat per Porfirio Díaz. Va fomentar la inversió estrangera però malgrat el creixement macroeconòmic del país, la pau i el progrés relatius es van assolir a costa de la sobreexplotació de les classes camperola i obrera, concentrant la riquesa, el poder polític i l’accés a l’educació en un grapat de famílies posseïdores de grans latifundis. Per a eleccions de 1910, Porfirio Díaz va decidir postular-se com a candidat per cinquena ocasió, però el seu adversari va ser Francisco Ignacio Madero González, un popular i acabalat empresari educat a l’estranger que simpatitzava amb les reformes socials i els ideals socialistes i liberals. Díaz va ordenar l’arrest de Madero durant la campanya electorar, i va poder reelegir-se una vegada més a la Presidència de la República. Madero va aconseguir fugir i exiliar-se en San Antonio, Texas, on va redactar el Pla de San Luis en el qual convocava a un aixecament armat que havia d’iniciar el 20 de novembre, 1910. Addicionalment, el pla declarava nul·les les eleccions, desconeixia al govern de Díaz, nomenava a Madero president provisional, restituïa als indígenes les terres que se’ls havia confiscat i establia el principi de no reelecció (encara vigent a Mèxic). Molts intel·lectuals es van unir al moviment, així com els indígenes encapçalats per Emiliano Zapata al sud, i Pancho Villa i Pascual Orozco al nord. El 10 de maig de 1911 els revolucionaris prenen Ciudad Juárez, i Madero entra triunfant i nomena el seu primer gabinet.

No obstant això, dos anys després Madero seria víctima d’un cop d’estat encapçalat pel general Victoriano Huerta, amb el suport dels EEUU, que el va fer matar i es proclamaria president, ja que les reformes socials i laborals promogudes per Madero afectaven els interessos dels nord-americans i britànics que controlaven les empreses petrolieres del país.

Els diversos cabdills van iniciar una llarga lluita en contra del nou govern de Huerta. Entre ells, estaquen dos noms per sorbre de tot:

  • Emiliano Zapata, al sud, i els seus seguidos, anomenats zapatistes. Una recomanació cinematogràfica. ¡Viva Zapata! es una película estadounidenca de 1952 dirigida per Elia Kazan, amb Marlon Brando en el paper principal que narra la història del líder rebel Emiliano Zapata, des dels seus origen humils fins a la victòria de la revolució i la mort. La película descriu fidelment el Mèxic de principi de segle XX i val tant la pena per la questió argumental com per a l’estètica.
  • Pacho Villa al nord. El 1911, Villa va derrotar l’exèrcit de Porfirio Díaz. Després de la caiguda de Madero, el general Huerta va sentenciar a mort Villa per insubordinació. Villa va escapar a la frontera estatunidenca i poc després es va rebel·lar en contra del seus antics aliats, primer contra Victoriano Huerta, i després contra Venustiano Carranza. Carranza, que volia restablir la pau al país, va oferir grans extensions de terreny a Villa i a Emiliano Zapata. Villa va acceptar la proposta, però Zapata la va refusar. Per això, la reputació de Villa com a heroi popular ha estat atacada en diverses ocasions. Una curiositat. Villa sempre era acompanyat per corresponsals, com ara el nord-americà John Reed. Realitzava entrevistes i fins i tot va signar un contracte amb Hollywood pet tal que les seves batalles fossin filmades; les seves tropes van rebre nous uniformes per a la realització d’algunes escenes. També va mantenir una bona relació amb periòdics estrangers importants. Per això, va ser molt conegut arreu del món (més que altres herois revolucionaris).

Venustiano Carranza, governador de l’estat de Coahuila va assolir plasmar la major part de les demandes socials esgrimides pels rebels en el text de la Constitució de 1917. Amb aquesta va acabar oficialment la Revolució, encara que no pas la violència, que continuaria per alguns anys més.

Adelitas

En noveles, murals, films i corridos referents a la revolcuió uan figura frequent és la del las «Adelitas» o soldaderas. Les dones tingueren uan participació important en el camp de batalla tant en l’exèrcit federal com en les tropes de revolucionaris com Villa o Zapata.

Oficialment les adelitas no tenien dueres militars i s’ocupaven de qüestions d’intendència, tot iq que també combatien i algunes obtingueren els graus de coronel, tinents o capitanes. Entre elles destaquen Margarita Neri a Guerrero, Rosa Bobadilla a Morelos o Juana Ramona viuda de Flores a Sinaloa o María de Jesús de la Rosa “la Coronela” a Tamaulipas.

Tomasa García, una veterana de la Revolució, comentà en una entrevista el 1979: «A todas nos decían ‘Adelitas’ porque éramos revolucionarias, éramos de tropa, pero la mera Adelita era de Ciudad Juárez. La mera Adelita esa[…] era muy valiente». Adela Velarde Pérez, infermera oriunda de Ciudad Juárez, el 1914 atengué al soldat ferit Antonio del Río Armenta, qui va composar la famosa cançó.

Si Adelita se fuera con otro

le seguiría por tierra y por mar

si es por mar en un buque de guerra

si es por tierra en un tren militar.

Si Adelita quisiera ser mi esposa,

y si Adelita ya fuera mi mujer,

le compraría un vestido de seda

para llevarla a bailar al cuartel.

Constitució Mexicana 1917

Com hem comentat, el més gran assoliment de la Revolució va ser la creació de la Constitució de 1917, la primera constitució progressista i social del món, que va reconèixer els drets dels treballadors, dels camperols, i sobretot dels indígenes. Continuant amb el caràcter nacionalista i socialista de la Revolució, els presidents post-revolucionaris van a realitzar l’expropiació petroliera, el repartiment de terres als camperols i indígenes, es va promoure l’educació gratuïta bilingüe a les comunitats indígenes i es va crear l’Institut Mexicà de l’Assegurança Social. El país va ser impulsat de manera important davant la nova Revolució Industrial, els costums, la fesomia de les ciutats, els transports i la producció de béns materials van canviar radicalment. Amb aquests i altres canvis, Mèxic va assolir un impressionant creixement econòmic que va ser anomenat pels economistes nacionals i estrangers com al “Miracle Mexicà”. En aquest període molts immigrants sud-americans i europeus, principalment espanyols i catalans exiliats de la Guerra Civil Espanyola, es van establir al país. No obstant això, o precisament gràcies a això, el Partit Revolucionari Institucional (PRI) es convertiria en el partit més poderós de la política mexicana, pràcticament el partit de l’Estat, guanyant gairebé totes les eleccions fins als anys vuitanta, i va ser acusat en moltes ocasions de frau electoral i corrupció.