Ilurion 31/05/2014 – La generació del 27

Ilurion 31/05/2014 – La generació del 27 (Ivoox)

Literatura universal 1920-1936

La literatura del anomenats feliços anys vint, com la resta de les arts, està marcada pel desig d’oblidar els horrors de la guerra. Per això l’art es torna frívol, hedonista i tracta de recuperar l’optimisme fugint de la realitat, fixant-se només en els detalls i no en el marc històric. La influència de la música i el cinema comença a fer-se palesa en els escrits, que adopten un ritme més ràpid. En aquest context sorgeix amb força el surrealisme, agafant les troballes de la psicoanàlisi com a punt de partida per explorar el món dels somnis i de les associacions d’imatges.

André Breton fou el pare d’aquest moviment, recollint l’herència pionera dels francesos avantguardistes i exportant el concepte a la pintura i el cinema a part de quallar en la literatura. El monòleg interior, present per exemple a les obres de Virginia Woolf, és una de les tècniques per fer brollar l’inconscient. En aquestes obres apareixen éssers fantàstics, que entronquen amb la ciència-ficció, com els robots de R.U.R. (Robots Universals de Rossum). La personalitat ja no és monolítica, com demostren els heterònims de Fernando Pessoa, perquè la ment tampoc no ho és. Això fa que es multipliquin els punts de vista. La poesia de Joan Salvat-Papasseit s’inscriu, per exemple, en aquesta tradició.

En castellà, la Generació del 27 va combinar les influències surrealistes i avantguardistes amb la tradició lírica (reben el seu nom de Góngora), amb els versos de Pedro Salinas, Gerardo Diego, Jorge Guillén o Vicente Aleixandre. Jorge Luis Borges inicia la publicació de les seves obres farcides de referències intel·lectuals que fan de pont entre Europa i Amèrica Llatina, on escriu Pablo Neruda.

Un grup d’ex-combatents i autors es resistien a adoptar l’optimisme sensualista o burlesc generalitzat. Es tracta del que s’anomena la generació perduda nord-americana, amb figures com William Faulkner, Ernest Hemingway o Ezra Pound. Les seves obres continuen el pessimisme existencial dels anys anteriors, agreujat per una experiència directa en el conflicte o bé per la constatació de la vacuïtat dels seus conciutadans, que obliden la memòria dels que han patit i no volen enfrontar-se al món.

Una altra excepció és Alemanya. A la República de Weimar sorgeix la Nova Objectivitat, que justament pretén retratar la realitat tal qual és, basant-se en les tècniques del reportatge periodístic o en un teatre renovat. Els autors més importants són Bertolt Brecht, Alfred Döblin i Hermann Hesse. La literatura holandesa seguiria tambè aquest camí.

Itàlia tampoc no segueix els corrents predominants, ja que l’auge del feixisme modifica tot l’art, que es converteix en un instrument de propaganda o de resistència. Només la poesia hermètica, hereva de la futurista, s’aparta de la influència política i s’emmiralla en els autors continentals.

En aquesta època cal constatar el naixement d’un nou grup d’autors, els afroamericans protagonistes del Harlem Renaissance. Amb els seus relats qüestionen el cànon occidental, eurocèntric i basat en homes blancs, i reivindiquen la multiculturalitat. Són els precursors de la World literature, el moviment que vol incorporar les tradicions de tots els continents als estudis universitaris. En una línia ideològica oposada (per tractar-se d’un moviment de caràcter romàntic i ancorat en la literatura popular), va aparèixer el Chhayavaad, grup d’autors en hindi que conrearen una poesia de gran acceptació.

Als anys 30 torna la literatura més reflexiva, que analitza el context històric i preludia l’existencialisme, com per exemple l’obra d’André Malraux o Louis-Ferdinand Céline. Els autors de cada país estan marcat per la situació política, amb canvis de règim i l’auge el totalitarisme.

Alemanya, amb l’ascens del nazisme comença a conrear-se una literatura d’exaltació nacional, fortament política i influïda pels autors feixistes italians que continuen publicant en aquestes dates. El règim propugna que s’ha de lligar l’art a la terra i la sang (Blut und Boden) i per tant els autors afins recuperen les tradicions populars, amb un retorn al romanticisme que conviu amb l’exaltació del futur gloriós imperial.

El realisme socialista s’imposa a la literatura russa en un moviment que combina l’adoctrinament polític amb un realisme costumista, on el proletariat és el principal protagonista. Els autors d’èxit es pleguen a les exigències del govern, com Maksim Gorki i els disidents han d’escriure en secret, exiliar-se o fer desaparèixer els seus llibres. Diversos autors europeus simpatitzen amb aquesta línia, mentre que d’altres alerten sobre el perill del control estatal: apareix aleshores la distòpia, com a Un món feliç d’Aldous Hulxey (1932).

La literatura anglesa continua explorant el modernisme, noms com Graham Greene o Dylan Thomas inicien la seva obra. Als Estats Units, la Gran depressió marca el tema de la majoria de novel·les, amb autors com John Steinbeck o Henry Miller. Cal destacar la figura d’Agatha Christie. Malgrat ser una autora de gènere, i per tant poc apreciada per la crítica, la seva obra Deu negrets es pot considerar el primer supervendes del segle (porta més de 100 milions de còpies venudes). Les intrigues de detectius ocupen un lloc preeminent en les preferències lectores del període.

A l’Àfrica comença a emergir un teatre polític, que s’apropia dels codis occidentals per denunciar la situació de sotmetiment dels països colonitzats. La qüestió racial juga un paper rellevant en aquestes obres, que s’escriuen majoritàriament en anglès i francès. Apareixen simultàniament novel·les en els idiomes nadius, com el ioruba, però sense gran penetració social.

La guerra civil espanyola i la immediatament posterior segona guerra mundial suposa un autèntic tall en totes aquestes corrents literàries. Per a la literatura espanyola la mort de Federico García Lorca simbolitza la fi de les experimentacions literàries i es dóna inici a un període més autàrquic i intimista, combinat amb un art de propaganda política. El conflicte com a tema marcarà bona part de la literatura posterior, com la de Mercè Rodoreda i Gurguí.

BONUS TRACK: R.U.R. – Rossum’s Universal Robots, l’inici de la ciència ficció

R.U.R. – Rossum’s Universal Robots és el títol d’un drama de ciència-ficció escrit per l’escriptor txec Karel Čapek el 1921. L’obra ha passat sobretot a la història per introduir per primer cop la paraula robot.

L’obra teatral tracta sobre una empresa que construeix humans artificials orgànics per tal d’alleugerir la feina als homes. Encara que en l’obra aquest humans artificials són anomenats robots en realitat tenen més a veure amb el concepte modern d’androide o clon. És a dir, criatures que poden fer-se passar per humans i que tenen el do de poder pensar. Malgrat haver sigut ideats per ajudar als homes, més endavant aquestes màquines es confronten amb la societat iniciant una revolta que acabarà destruint la humanitat.

Més endavant Čapek tornaria a abraçar el mateix tema, des d’una òptica diferent, amb la publicació de La guerra de les salamandres, on una raça de salamandres esdevé una classe servil de la humanitat que finalment també s’acaba revoltant contra l’opressor, amb conseqüències pernicioses pels humans.

El nom de l’obra R.U.R fa referència a Rossumovi univerzální roboti (Robots Universals de Rossum), el nom de la companyia que construeix les màquines. El nom Rossum és un joc de paraules de l’autor, ja que el mot rozum, en txec, significa seny, raó.

La paraula robot ben aviat va passar a formar part del llenguatge quotidià de molts països gràcies a aquesta obra. No obstant, l’autor original de la paraula va ser de fet el seu germà Josef, qui ja el 1917 va utilitzar també per primer cop el mot Autòmat.