Ilurion 21/06/2014 – La Segona República (II)

Ilurion 21/06/2014 – La Segona República (II)

La revolució d’octubre del 1934

Després de les eleccions de 1933 el partir radical de Lerroux formà govern en minoria amb el suport parlamentari de la CEDA (Confederación Española de Derechas Autónomas) de caràcter conservador i clerical. Davant d’una mobilització obrera creixent la CEDA reclamà a l’executiu una acció més contundent en matèria d’ordre públic i exigí participar directament en el govern amb l’amenaça de retirar el suport parlamentari. Lerroux va accedir-hi i el 5 d’octubre del 1934 va atorgar tres carteres ministerials al partit de Gil Robles. L’esquerra va interpretar l’entrada de la CEDA al govern com una deriva cap al feixisme.

L’endemà de la formació del nou govern, per iniciativa de la UGT i amb una escassa participació de la CNT, es va dur a terme una vaga general. El moviment va fracassar per la manca de coordinació i per la resposta contundent del govern, que va decretar l’Estat de guerra, però els esdeveniments van assolir un relleu especialment greu a Astúries i a Catalunya.

Cal dir que el líder de la CEDA, José María Gil Robles, no deixava  dubtes en la campanya electoral sobre la seva escassa simpatía per la democràcia: “La democracia no es para nosotros un fin, sino un medio para ir a la conquista de un Estado. Llegado el momento, el Parlamento se somete o le hacemos desaparecer”, declaró Gil Robles en un mitin, añadiendo: “Si vamos a labrar un mundo nuevo no es mucho pedir que se desangre esta sociedad, si es que de ella ha de salir la salvación de la generación futura”.

La República d’Obrers i Camperols d’Astúries

El matí del dia 5 s’iniciava un moviment armat de grans proporcions amb l’atac als quarters de la guàrdia civil. La revolució es va estendre ràpidament per la Conca del Nalón, la Conca del Caudal i de Siero fins a Nava que seria l’epicentre de la revolució. Un cop assoliren el control de les conques els revolucionaris organitzaren les columnes per a prendre Oviedo i Gijón. Els miners disposaven d’armes i dinamita, i la revolució estava molt bé organitzada. A Oviedo es proclamà la República Socialista Asturiana i al cap de tres dies gairebé tota Astúries estava en mans dels miners, incloses les fàbriques d’armes de Trubia i La Vega. Al cap de deu dies, uns 30.000 treballadors formaven part de l’Exèrcit Roig.

En alguns llocs es van arribar a donar breus experiències de comunisme llibertari:

En la barriada del Pla es va procedir a regularitzar la vida d'acord amb els postulats de la CNT: socialització de la riquesa, abolició de l'autoritat i el capitalisme. Va ser una breu experiència plena d'interès, ja que els revolucionaris no van dominar la ciutat. %[...] Es va seguir un procediment semblant al de La Felguera. Per a l'organització del consum es va crear un Comitè d'Abastaments, amb delegats per carrers, establerts en les botigues de comestibles, que controlaven el nombre de veïns de cada carrer i procedien a la distribució dels aliments. Aquest control per carrer permetia establir amb facilitat la quantitat de pa i d'altres productes que es necessitaven. El Comitè d'Abastaments duia el control general de les existències disponibles, particularment de la farina.

— Manuel Villar. L’anarquisme en la insurrecció d’Astúries: la CNT i la FAI a l’octubre de 1934

Des del govern consideren que la revolta és una guerra civil en tota regla. Això malgrat encara desconeixien que els miners consideraven la possibilitat d’una marxa sobre Madrid. A petició de la CEDA, els generals Goded i Franco (que tenia experiència a l’haver participat en la repressió de la vaga general de 1917 a Astúries) són cridats perquè dirigeixin la repressió de la rebel·lió. Aquests recomanen que es portin tropes de la Legió i de Regulars des del Marroc. El govern accepta la seva proposta i el ministre de la Guerra, justifica formalment l’ocupació d’aquestes forces mercenàries, en el fet que el preocupava l’alternativa que joves reclutes peninsulars morissin en l’enfrontament. Amb el suport dels legionaris i l’aviació. Oviedo va quedar lliure al cap de poc temps i poc després Gijón. Tant l’alliberament d’Astúries com la repressió posterior van ser molt dures.

Els fets d’octubre

A Catalunya la revolta va comptar amb el suport del president de la Generalitat, Lluís Companys, que volia evitar l’entrada de la CEDA al govern, atès el caràcter clarament anti-autonòmic d’aquest partit.

Les diferències polítiques entre el govern d’esquerra de la Generalitat i els governs de centredreta de Madrid, dificultaven les relacions entre ambdós poders i el normal exercici de l’autonomia. Així per exemple, l’aprovació l’abril de 1934 pel Parlament d’una moderada llei de Contractes de Conreu obtingué la immediata oposició de la Lliga Regionalista i dels grans propietaris, els quals, amb l’ajut del govern espanyol, aconseguiren l’anul·lació de la llei per anticonstitucional.

Aquest fet obrí una greu crisi política entre Madrid i Barcelona i una considerable exacerbació nacionalista, que afavorí les activitats paramilitars i les propagandes separatistes de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, dirigides per Josep Dencàs. En aquells moments, després de la mort de Macià, dins el si d’Esquerra Republicana de Catalunya hi havia una gran conflictivitat entre els sectors clarament independentistes representats per la gent d’Estat Català (recordem que EC ingressà amb Macià al capdavant dins ERC però comptava amb autonomia i controlava les Joventuts), i la resta de sectors més autonomistes representats per la gent del sector del Partit Republicà Català (Lluís Companys, etc.)

Enmig del conflicte de la Llei de Contractes de Conreu la Generalitat forma un Comitè Revolucionari secret format per gent de diversos partits nacionalistes per preparar una insurrecció armada. El dia 2 d’octubre cau el govern i dos dies després Alejandro Lerroux forma un govern amb tres ministres de la CEDA. Immediatament és declarada una vaga general a tot Espanya.

El dia 4 d’octubre els Mossos d’Esquadra reberen l’ordre de concentrar-se a Barcelona i repartir-se pels diversos edificis de la Generalitat. El mateix divendres 5 d’octubre, l’Aliança Obrera de Catalunya també declara la vaga general amb el suport tàcit de la pròpia Generalitat però sense el suport de la CNT. Les forces d’ordre públic que pot utilitzar la Generalitat es limiten a 400 mossos d’esquadra i 3.200 Guàrdies d’Assalt. Cal afegir també els escamots d’Estat Català amb 3.400 militants armats. L’Aliança Obrera amb prou feines mobilitza un miler de persones en no tenir el suport ni de la CNT i de la Unió de Rabassaires. L’Aliança Obrera i Estat Català perseguien objectius diferents (la revolució social els uns, el cop d’estat separatista els altres), però, mancats de mitjans, no pogueren arrabassar la iniciativa al govern de la Generalitat que en aquells fets tingué una actuació molt irregular. Tots aquests ingredients farien que molts dels mobilitzats es dissolguessin la tarda-vespre del 6 d’octubre.

A última hora de la tarda es va celebrar la manifestació anunciada d’Aliança Obrera. Va desfilar nombrosament però pacífica fins a la plaça Sant Jaume reclamant armes pel poble i la República Catalana, i s’acabà amb una petita comissió que s’entrevistà amb el president Companys al Palau. Passades les 9 del vespre, Lluís Companys apareix al balcó de la Generalitat acompanyat dels consellers i proclama:

«En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l'Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d'edificar una República Federal lliure i magnífica.»

— Fragment de la proclamació de Lluís Companys el 6 d’octubre del 1934.

Seguidament Companys es va comunicar amb el cap de l’exèrcit a Catalunya, el general Batet, tot demanant-li que es posés a les seves ordres, però aquest digué que no hi estava d’acord i va demanar-li una hora de temps. El general Batet trucà a Madrid i seguidament va proclamar l’estat de guerra donant ordres a l’exèrcit de prendre posicions a la ciutat.

Companys i tots els consellers foren detinguts juntament amb diversos diputats i el president del parlament Joan Casanovas. Poques hores després el govern espanyol va nomenar a dit el coronel Francisco Jiménez Arenas com a governador de Catalunya i també president accidental de la Generalitat, mentre que l’alcaldia accidental de Barcelona fou encarregada a un tinent coronel, i el Parlament de Catalunya fou ocupat per l’exèrcit. Naturalment l’Estatut de Catalunya del 1932 també fou suspès,[14] així que les institucions catalanes romangueren en un estat d’excepció.

No content amb haver empresonat els principals protagonistes de l’episodi, durant les setmanes següents el govern espanyol va estendre la repressió a tots els municipis de Catalunya, fins al punt que dos mesos després, el desembre de 1934, hi havia uns 3.400 empresonats polítics

El govern espanyol va suspendre l’autonomia catalana indefinidament, i va sostreure-li les competències d’ordre públic, justícia i ensenyament

Interpretacions de la revolució de 1934

Alguns autors assenyalen la importància d’aquests fets en la posterior Guerra Civil Espanyola de 1936.

L’historiador nord-americà Gabriel Jackson defensa que aquests successos van augmentar els odis i la polarització a dues bandes de la política espanyola entre revolucionaris i conservadors, tensions que acabarien emportant-se els escassos republicans que intentaven mantenir la legalitat de la Segona República Espanyola. Hugh Thomas tambè té una opinió semblant.

El destacat polític republicà Salvador de Madariaga, diverses vegades ambaixador i ministre, feia la següent reflexió:

«L'alçament de 1934 és imperdonable. La decisió presidencial de cridar al poder a la CEDA era inatacable, inevitable i fins a deguda des de feia ja temps. L'argument que Gil Robles intentava destruir la Constitució per a instaurar el feixisme era alhora hipòcrita i falsa. Hipòcrita, perquè tot el món sabia que els socialistes de Largo Caballero estaven arrossegant als altres a una rebel·lió contra la Constitució de 1931 sense consideració alguna per al que es proposava o no Gil Robles; i, per altra banda, a la vista està que el president Companys i la Generalitat sencera van violar també la Constitució. Amb quina fe anem a acceptar com heroics defensors de la República de 1931, contra els seus enemics més o menys il·lusoris de la dreta, a aquells que per a defensar-la la destruïen? Però l'argument era, a més, fals, perquè si Gil Robles hagués tingut la menor intenció de destruir la Constitució del 31 per la violència, quina millor ocasió que la que li van proporcionar els seus adversaris polítics alçant-se contra la mateixa Constitució a l'octubre de 1934, precisament quan ell, des del poder, va poder, com reacció, haver-se declarat en dictadura? Lluny d'haver demostrat en els fets inclinació al feixisme i desenganxo al parlamentarisme, Gil Robles va sortir d'aquesta crisi convicte i confés parlamentari, a punt que va deixar de ser, si mai ho havia estat, persona grata per als feixistes (…) Amb la rebel·lió de 1934, l'esquerra espanyola va perdre fins a l'ombra d'autoritat moral per a condemnar la rebel·lió de 1936.»

— España. Ensayo de historia contemporánea. Espasa-Calpe, Madrid, 1979, p. 362

Per saber-ne més: Público – La revolución proletaria de 1934