Ilurion 13/09/2014 – La represió durant el Franquisme

Audio a Ivoox

El cop d’estat del 18 de juliol, protagonitzat per un sector de l’exèrcit espanyol amb la col·laboració d’una part de la societat, va desembocar en la Guerra Civil Espanyola i un estat dividit en dues zones: una controlada pel govern legítim i una altra pels militars revoltats (govern de Burgos). L’exèrcit rebel acabarà sent encapçalat pel general Franco i anirà conquerint de forma progressiva les zones que s’havien mantingut fidels al Govern de la Segona República Espanyola. L’avenç es va caracteritzar per la duresa de la repressió sobre la població que es considerava contrària al nou règim i sobre els presoners de guerra.

Les proclames a la violència de Mola, Sanjurjo, Queipo de Llano o Franco van anunciar les característiques intrínseques de la dictadura. Acabada la guerra, l’abril de 1939, el nou estat portarà a terme una important repressió que, d’una manera o una altra, afectarà a la majoria de la població: els uns foren denunciats, acusats, empresonats, jutjats i executats; d’altres patiren abusos, apropiacions, acomiadaments, insults i dures condicions laborals i salarials, depuracions i repressió de la llengua i la cultura. A més, centenars de milers més s’hagueren d’exiliar. Per molts homes i dones foren anys de fred, misèria, fam, por, menyspreu, exclusió social i oblit.

Tipus de repressió

La dictadura franquista va recórrer al llarg de tota la seva existència, fins al 1976, als mètodes repressius propis de tot règim no democràtic. La no observança d’aquestes prohibicions comportava penes de presó, sancions i multes, així com violència física en la primera fase repressiva del Règim. La repressió exercida pel franquisme es va estendre a tota la societat i pot classificar-se de la següent manera:

La repressió violenta i física

Ajusticiaments, assassinats i desaparicions forçoses

Inclou els ajusticiaments “legals”, en compliment de sentències dictades per tribunals militars durant el període de la guerra civil, els assassinats il·legals, les anomenades saques, practicades al marge de les autoritats militars, però amb el ple coneixement que s’estaven duent a terme. Les “saques” van ser especialment intenses durant els mesos de juliol i agost de 1936. Dins de l’àmbit de la repressió física també s’inclou l’empresonament i qualsevol pena de privació de llibertat.

La repressió violenta i física exercida pel règim va continuar després de la fi de la contesa. Les desaparicions forçoses van seguir produint-se fins al final de la Segona Guerra Mundial. De manera menys massiva els ajusticiaments i les execucions van arribar fins al final del franquisme.

Nens robats

En els darrers anys és un tema que ha arribat a la primera plana mediàtica però que fou un gran tabú i un dels elements menys conegut de la repressió franquista. El règim va encoratjar separar a nens de les seves mares quan aquestes estaven empresonades. Quan els nens nascuts a la presó tenien tres anys d’edat, i quan no existien familiars que poguessin fer-se càrrec d’ells, passaven a ser “tutelats” per la Secció Femenina de la Falange, i en particular pels Patronats de Redempció de Penes que s’encarregaven d’educar als fills dels detinguts. Al novembre de 1940, el Ministeri de Governació va publicar un decret sobre els orfes de guerra, fills de pares afusellats o desapareguts (exiliats, oblidats a les presons, fugitius i clandestins), segons el qual només «persones irreprotxables des del punt de vista religiós, ètic i nacional» podien obtenir la tutela d’aquests nens. Al desembre de 1941, una llei va permetre que els nens que no recordessin el seu nom, haguessin estat repatriats o els pares dels quals no poguessin ser localitzats fossin inscrits en el Registre Civil sota un nou nom, la qual cosa va facilitar que poguessin ser adoptats de forma irregular. Aquesta pràctica es va estendre a tot el període de la dictadura franquista.

La repressió administrativa

Practicada amb tots els funcionaris de l’Estat Republicà, tant en les institucions Centrals, com en diputacions i municipis, duta a terme mitjançant un procés de purga conegut amb el nom de depuració. Els funcionaris eren castigats amb sancions que anaven des de l’empresonament, el trasllat forçós, la suspensió d’ocupació i sou, la inhabilitació i la separació. Per a l’obtenció d’una plaça, es donava prioritat als lleials al Moviment Nacional, i s’exigia la presentació de “certificats de bona conducta” expedits pel cap local de FET i de les JONS i el capellà de la parròquia.

En els casos de persones afectades per les depuracions polítiques tant en l’àmbit laboral com en les administracions públiques, aquestes es van veure privades del seu dret a percebre una jubilació.

La repressió educativa

Institucions pioneres d’educació superior i de recerca com la Residència d’Estudiants de Madrid van ser desmantellades per ser considerades subversives, i els continguts educatius van ser revisats per ajustar-se als estrictes criteris polítics, religiosos i culturals del Règim, en tots els nivells de l’ensenyament. La quarta part dels mestres i professors d’Espanya van ser expulsats de l’ensenyament.

La repressió religiosa

La religió catòlica va ser instaurada religió oficial de l’Estat, i la seva doctrina declarada font d’inspiració de la legislació. Les altres religions van quedar limitades a l’àmbit privat i es van prohibir les seves manifestacions públiques.

La repressió lingüística

Implicava la prohibició o ridiculització de les llengües d’Espanya diferents del castellà, única llengua reconeguda políticament. La postguerra va generar una nova brutalitat després de l’ocupació de Catalunya: odi a l’autonomia catalana, la repressió contra la llengua i la cultura pròpies. A Espanya va ser derrotada l’esquerra, a Catalunya, a més, el catalanisme. Es va perseguir amb sistematicitat la llengua i la cultura catalanes, basques i gallegues, sobretot en l’administració, en els mitjans de comunicació, a l’escola, a la universitat, en la senyalització pública i en general en tota manifestació pública.

La repressió econòmica

La repressió econòmica va ser practicada mitjançant multes econòmiques (pagament de quantitats fixes), confiscacions totals o parcials de béns i embargaments de comptes bancaris, decidides per la Comissió Central de Béns Confiscats per l’Estat i per comissions provincials de confiscació. Es va aplicar en virtut d’un decret aprovat el 10 de gener de 1937, en particular els seus articles 6 i 8 que sancionaven econòmicament a “els responsables de danys o perjudicis causats a Espanya”. El 9 de febrer de 1939, la Llei de Responsabilitats Polítiques va ampliar aquest decret per “liquidar les culpes contretes per els qui van contribuir amb actes o omissions greus a forjar la subversió roja, a mantenir-la viva durant més de dos anys i a entorpir el triomf del Moviment Nacional”. L’article 10 imposava sancions econòmiques a tots els condemnats per tribunals militars. Aquestes sancions s’aplicaven fins i tot després de la defunció del condemnat. Les confiscacions es realitzaven a particulars, partits polítics, associacions, signatures comercials.

Aquesta llei s’aplicava no només a tots els opositors al règim sinó també als quals havien servit civil i militarment sota la Segona República. Vulnerava la irretroactividad penal, castigant idees i actes anteriors a l’aixecament franquista, i per tant legals quan es van realitzar.

El 13 d’abril de 1945, el Ministeri de Justícia va publicar un decret que va declarar extingits els procediments de Responsabilitats Civils i Polítiques i els tribunals creats per a la seva aplicació, en considerar complerta la seva missió. Va crear la Comissió Liquidadora de Responsabilitats Polítiques per resoldre els casos pendents i els recursos presentats contra les sentències sancionadores. Bona part dels recursos van ser indultats, i els béns i els diners confiscats van ser retornats en les dècades posteriors, per un import equivalent al que tenien en les dates de confiscació, la qual cosa representava una forta devalorització.

La repressió laboral

Duta a terme en tots els àmbits productius, amb acomiadaments de lloc de treball, inhabilitacions laborals i professionals. Les organitzacions patronals realitzaven llistes de “rojos” o “sindicalistes” per evitar que entressin a les empreses. En el cas de membres de professions liberals, va ser duta a terme pels propis col·legis professionals, després de la seva corresponent depuració. Els funcionaris públics que havien servit durant la República van ser acomiadats d’acord amb la “Llei de Depuració”.

La repressió política

Es van prohibir els partits polítics, sindicats, associacions i periòdics no afins al règim. Es va anul·lar la llibertat d’expressió per a opinions contràries al govern o simplement discrepants, i es va establir des de les mateixes instàncies de govern un sistema de censura de tots els mitjans de comunicació.

La repressió cultural

La censura va ser aplicada a temes no relacionats directament amb la política: literatura, poesia, cançons, arts plàstiques, cinema i teatre. Es va imposar un model cultural definit segons els criteris establerts per l’Estat.

La censura que aplicava el règim va afectar a totes les activitats intel·lectuals i als mitjans de comunicació. El cinema i el teatre serien víctimes d’una doble censura civil i eclesiàstica, sent prohibides obres d’autors. En la novel·la el règim no va poder evitar que alguns escriptors reflectissin les misèries de les condicions de vida d’aquells anys quaranta.

http://ca.wikipedia.org/wiki/Repressi%C3%B3_franquista