Ilurion 20/09/2014 – Les brigades internacionals i la división azul

Ir a descargar

Les Brigades Internacionals i la División Azul són un clar exemple que la guerra civil espanyola, i posteriorment, la segona guerra mundial, no fou una disputa entre república i dictadura sinó que dacascun dels bàndols aspiraba a desenvolupar un model de societat.

I si alguna cosa definira els anys 30 del segle XX és precisament aquesta pugna entre feixisme i socialisme per tal d’imposar-ne com a nou model de societat un cop el capitalisme liberal havia “fracassat” estrepitosament després del crack borsari de 1929.

Només així es pot entendre els fenòmens de les Brigades Internacionals i de la División Azul, grups de voluntaris disposats a anar a lluitar i a morir a l’altra punta del món per tal de defensar uns ideals.

Les brigades internacionals

Les Brigades Internacionals foren unitats militars formades per voluntaris d’esquerra vinguts d’arreu del món per lluitar contra el feixisme en la Guerra Civil Espanyola, a favor de la República i en contra dels militars insurrectes del general Franco reforçats pels règims totalitaris d’Alemanya i Itàlia.

Les Brigades Internacionals van participar en les més cruentes batalles de la guerra com a unitats de xoc, fins que el 23 de setembre del 1938 es retiraren del conflicte a causa de la pressió de la comunitat internacional a través del Comitè de No-intervenció, després d’haver patit enormes baixes.

Ernest Hemingway va dir dels voluntaris:

«Mai cap home ha estat enterrat amb més honor que aquells que van morir a Espanya»
— Ernest Hemingway, 1939

El Partit Comunista de la Unió Soviètica començà a captar voluntaris disposats a combatre la revolta militar iniciada a Espanya.

Inicialment, aquestes tropes foren rebutjades pel govern de la República, però més tard, l’octubre d’aquell mateix any, veient les dificultats per sufocar l’alçament, van ser acceptades. La seu internacional de reclutament es va establir a París, organitzada pel Partit Comunista de la Unió Soviètica i el Partit Comunista Francès, des d’on eren enviats en tren a Albacete on hi havia la base dels brigadistes.

Els primers brigadistes començaren a arribar el 14 d’octubre de 1936 procedents sobretot de França, Alemanya, Bèlgica i Itàlia. Foren els que constituïren les primeres brigades XI, XII i XIII, dins les quals s’organitzaven en batallons que agrupaven els membres de la mateixa nacionalitat per tal de facilitar-ne la comunicació. Cal apuntar que molts brigadistes alemanys i italians s’allistaren per tal de fer el primer pas en la lluita contra el nazisme i el feixisme creixent en els seus països.

Les primeres unitats en entrar en combat, tanmateix, es formaren amb atletes que es trobaven a Barcelona per a participar en l’Olimpíada Popular organitzada per Lluís Companys. Fou, de fet, un atleta austríac anomenat Mechter el primer brigadista mort en la lluita als carrers de Barcelona el 19 de juliol.

El 1938, el Comitè de No-intervenció va ordenar la retirada de les Brigades Internacionals i el 23 de setembre les forces democràtiques internacionals es retiraren, rentant-se les mans amb el pretext de no interferir en un assumpte intern, tancant els ulls a les ajudes dels feixismes italià i alemany al cop militar contra les institucions constitucionals de la República.

AUDIO: If you tolerate this, then your children will be next (Manic Street Peachers)

Brigadistes destacats

Les Brigades internacionals han tingut un fort component de mite. No és estrany, perquè el mite té ingredients prou atractius: els intel·lectuals George Orwell, Simone Weil, André Malraux i Ernest Hemingway (cap va ser brigadista estrictu sensu), el romanticisme bèl·lic, la solidaritat antifeixista, els famosos líders combatents de l’esquerra europea (André Marty, Luigi Gallo Longo, Pietro Nenni, Enver Hodja, Walter Ulbricht, Willy Brandt, futur president socialdemòcrata de la República Federal Alemanya o Josip Broz Tito, futur president de Iugoslàvia, Rol-Tanguy, Hans Baimler, Togliatti…)

Bona part del mite es basa, principalment, en el pòsit literari i cinematogràfic que han deixat George Orwell (Homenatge a Catalunya), Ernest Hemingway (Por quién doblan las campanas) i André Malraux (L’espoir) i en la feina de nombrosos reporters de guerra estrangers seguiren les forces internacionals per explicar al món el seu sacrifici, com Gerda Taro i Robert Capa.

La realitat està molt lluny dels entre 70.000 i 100.000 brigadistes que la historiografia franquista assegura que van lluitar a Espanya per fer creure que superaven en número els soldats alemanys i italians. Skoutelsky conclou que com a màxim van lluitar a Espanya 35.000 brigadistes i que, de fet, no va haver-hi mai més de 15.000 voluntaris estrangers simultàniament en acció a l’Espanya republicana. Prop d’un terç dels brigadistes moriren en combat. Els brigadistes, cal dir que potser tenien més experiència militar que els milicians, però sovint no anava més enllà d’haver participat a la primera guerra mundial, haver combatut els nazis a Austria el 1934 o haver fet la mili al seu país o partiicpat d’alguns dies dies d’instrucció a Albacete. I no anaven molt millor equipats: la XI Brigada Mixta va encarar la defensa de Madrid amb fusells Remington del 1914, pics i pales (i no per a tothom), un mono blau o caqui, manta, motxilla i una cantimplora cada tres. Ni granades, ni metralladores, ni cascos, ni màscares antigas, ni menjar de reserva…

Els brigadistes procedien de més de 50 països diferents, però entre un terç i la meitat eren francesos (incloent-hi els argelins i marroquins que es van enfrontar als moros de Franco). Els seguien, en nombre, els italians i els polonesos (més de 3.000 per cada nacionalitat), els nordamericans (prop de 3.000, uns 200 d’ells negres; el comandant d’ametralladores Oliver Law va ser el primer negre de la història a dirigir una unitat d’estadounidencs blancs), els britànics (2.300), els alemanys (2.000), els balcànics (2.000), els belgues (1.700), els canadencs (prop de 1.000), els llatinoamericans (un miler, sobretot cubans) i els suïssos (800). Txecs, bàltics, escandinaus, holandesos, hongaresos, portuguesos, xinesos i apàtrides van completar el contingent.

Lluny també de l’estereotip que pinta els brigadistes com a joves idealistes d’extracció social benestant o intel·lectual, la realitat és que entre el 80 i el 90% dels voluntaris estrangers eren obrers o quadres polítics i sindicals de l’esquerra internacional (alguns partits comunistes europeus van perdre gran part dels seus quadres més valuosos). Hi havia també una elevada proporció de casats (entre un 15 i un 30%, amb el que això implica de decisió responsable) i d’edat mitjana (la meitat tenien entre 26 i 34 anys, maduresa per l’època), i no se’ls pot qualificar pas de mercenaris (no cobraven ni les 10 pessetes diàries del sou de milicià) al servei cec d’Stalin: només la meitat dels francesos, el contingent major, estava afiliat al PCF.

L’historiador marxista Eric Hobsbawm revela a les seves memòries que l’estiu de 1936 va aprofitar un premi de la loteria francesa per viatjar fins a Puigcerdà a veure la Revolució de prop i mirar d’enrolar-se voluntari a la guerra, però en va ser expulsat per milicians anarquistes que el van interrogar com a espia.

La división azul

La «División Azul» fou la 250 Divisió d’Infanteria de la Wehrmacht, una unitat de voluntaris espanyols que va lluitar a favor de Hitler durant la Segona Guerra Mundial, entre 1941 i 1943 principalment al Front Oriental contra la Unió Soviètica.

Es va formar una divisió completa (18.104 homes, 2.612 dels quals eren oficials i la resta soldats). La meitat eren militars de carrera i molts falangistes veterans de la Guerra Civil. El general Agustín Muñoz Grandes va ser el designat per dirigir els voluntaris. Els èxits militars foren escassos i dels 46.000 homes que varen participar-hi, 4.954 moriren al front, 8.700 resultaren ferits i 372 foren fets presoners.

La fòrmula de la divisió de voluntaris permetia mantenir la neutralitat del règim feixista espanyol mentre simultàniament compensava Hitler pel seu ajut durant la Guerra Civil Espanyola.

El nom de «División Azul» ve pel fet que a l’arribar a Alemanya i rebre l’uniforme gris de la Wehrmacht, els falangistas es negaren a deixar la camisa blava, i que per això se’ls va començar a conèixer com a «División Azul».

http://lamentable.org/les-brigades-internacionals-del-mite-a-la-realitat/