Ilurion 25/10/2014 – La tecnoestructura i el nou estat industrial

Ivoox

Els canvis empresarials a mitjans del S.XX

Avui parlarem sobre un tema i una època que ha marcat molt dos dels meus economistes de capçalera. Un d’ells és John Keneth Galbraith, del que ja hem parlat en nombroses ocasions. El segon és Paul M. Sweezy.

Sweezy és conegut per ser l’autor d’un dels llibres d’introducció al marxisme més popular però la seva obra cabdal és “El capital monopolista” (1966) que tracta precisament de les transformacions del capital en l’època que ens ocupa.

Sweezy canvia el focus d’atenció de l’anàlisi capitalista, tradicionalment enfocat en la lliure competència, situant el punt central en una economia monopolista vinculada a les grans corporacions que ja en aquell moment dominaven l’economia nord-americana. La seva obra té una importància cabdal ja que entronca la tradició marxista amb una visió heterodoxa que duu l’anàlisi marxista al límit per veure si aquest es pot aplicar a l’anàlisi d’un capitalisme monopolista i esdevindrà un dels pilars de la “New Left” dels 1960 i 1970. Però no entrarem en aquest tema avui.

Comencem però, 70 anys enrere. El 10 de maig 1886 el Tribunal Suprem dels EEUU en la sentència del cas Santa Clara County v. Southern Pacific Railroad Company va declarar que d’acord amb la 14a esmena les corporacions són persones.

>Secció 1. Tota persona nascuda o naturalizada en els Estats Units, i subjecta per això a tal jurisdicció, és ciutadana dels Estats Units i de l'Estat en què resideixi. Cap Estat podrà crear o implementar lleis que limitin els privilegis o inmunidades dels ciutadans dels Estats Units; tampoc podrà cap Estat privar a una persona de la seva vida, llibertat o propietat, sense un degut procés legal; ni negar a persona alguna dintre de la seva jurisdicció la protecció legal igualitaria. Secció 2. S'haurà de designar representants dintre dels diferents Estats d'acord amb els seus respectius nombres, explicant el nombre total de persones de cada Estat, excloent als Indis que no paguin imposats. Però quan el dret a votar en qualsevol elecció per un candidat, per a President o Vicepresident dels Estats Units, Representants del Congrés, oficials d'estat del poder Executiu o Judicial, o qualsevol membre del poder Legislatiu, és denegat a qualsevol habitant masculí de determinat Estat, tenint vint-i-un anys d'edat, i ciutadans dels Estats Units, o de qualsevol forma limitat, excepte per participar en una rebelión, o un altre crim, la base de representació de tal Estat es reduirà proporcionalmente al total de ciutadans masculins de vint-i-un anys en tal Estat. Secció 3. Cap persona podrà ser Senador o Representant en el Congrés, ni electors del President i Vicepresident, o ocupar càrrecs, civils o militars, en els Estats Units, o en qualsevol estat, si és que prèviament ha prestat juramento, com membre del Congrés, o com oficial dels Estats Units, o com membre de qualsevol legislatura d'algun Estat, o com oficial del poder executiu o judicial, per a defensar la Constitució dels Estats Units, si ha incorregut en insurrecció o rebelión contra els mateixos, o ha donat auxilio o consol als seus enemics. Però el Congrés pot votar per dos terços de cada Càmera, per a retirar tal inhabilidad. Secció 4. La validesa del deute públic dels Estats Units, autoritzada per llei, incloent deutes contrets per al pagament de pensions i recompenses per a suprimir insurreccions o rebeliones, no haurà de ser qüestionada. Però ni els Estats Units, ni cap altre Estat podrà assumir deutes o obligacions produïdes per ajudes a la insurrecció o rebelion en contra dels Estats Units, o qualsevol reclam pel costo de la pèrdua o emancipación dels seus esclaus; sinó, tals deutes, obligacions i reclamacions seran tingudes per il·legals i nul·les. Secció 5. El Congrés tindrà el poder fer complir, mitjançant una legislació apropiada, els esments d'aquest article.

Catorzena Esmena a la Constitució dels Estats Units 

Aquesta esmena estava pensada per a que cap estat pogués limitar el drets dels antics escalus. No obstant fou utilitzada per otorgar això que avui en dia anomenem personalitat jurídica, és a dir, per a que les empreses tinguin drets mñes enllà des inherents a les persones que les componen. Aquí comença una història que arriba fins als nostres dies.

La època immediatament posterior a la Segona Guerra Mundial fou un periode de gran creixement econòmic i que veurà tambè una gran transformació en l’àmbit de l’empresa. Les necessitats de la guerra impulsaran l’adopció de l’organització científica del treball en les empreses, el Taylorisme, la divisió del treball, la cadena de muntatge, la producció massiva, etc. Aquestes innovacions ja es coneixien a principis de segle però costarà unes dècades que es generalitzi el seu ús. Les empreses que aprofitaran millor aquestes oprotunitats, ràpidament esdevindran més productives i tindran un gran creixement que els permetrà obtenir un cert poder de monopoli i establir-se com a empreses d’àmbit nacional (dins dels EEUU, s’entén).

Això farà que cada cop més l’economia s’allunyi d’aquesta imatge de la llure competència i per això Sweezy començarà a parlar de capital monopolista, un capital que permet acumular un excedent fixant preus alts al mateix temps que competeixen per reduir costos i guanyar cotes de mercat gràcies a una gran inversió publicitaria. En condicions oligopolñistiques dominades per grans empreses aquest excedent acumulat tendeix a augmentar ja que les condicions de monopoli no ofereixen possibilitats insuficients per a la reinversió d’aquest excedent. El resultat és una tendència a l’estancament econòmic i un augment de la despesa improductiva, com ara la publicitat o les finances.

Per altra banda, des d’una perspectiva menys heterodoxa, Galbraith va centrar-se en els canvis que succeïen dins les empreses. Galbraith argumenta al llibre “El nou estat industrial” (1967) que en l’empresa moderna, l’empresari individual com a tal ha perdut el poder de decisió. Per una banda s’ha separat la propietat de l’empresa de la gestió deixant aquesta una gerència professional. D’altra banda, la creixent complexitat dels nous processos productius i la creixent competència intercapitalista fa que la presa de qualsevol decisió requereixi cada cop més informació. Donat que és impossible que un sol individu poseeixi tots els coneixements que requereix una empresa moderna (des del disseny, la tria de materials i la producció del bé fins a la comercialització i les finances) això porta a que l’empresa moderna acumuli tècnics amb coneixements específics sobre cada àrea i que participen en la presa de decisions. Aquest grup de persones que prenen part en els processos de decisió d’una organització galbraith els anomenarà la Tecnoestructura

Evidentment no tots els individus que conformen la tecnoestructura tenen el mateix grau de jerarquia ni de responsabilitat. No obstant això, Galbraith dona una gran importància, dins la tecnoestructura, als quadres tècnics per sobre de la gerència, ja que el coneixement específic que aquests aporten és difícilment reemplaçable i els atorga un gran poder sobre decisions importants mentre que els individus que componen la gerència no són imprescindibles i poden ser reemplaçats amb una major facilitat.

No s’ha de caure, però, en l’error de pensar que això només és vàlid per a productes d’alta tecnologia. Fins i tot productes senzills com el sabó, els detergents, els refrescos o els cereals exigeixen avui en dia grans programes de control de mercats, ja que la senzillesa i la uniformitat d’aquests productes exigeixen una important inversió en tècniques de recerca de mercats i diferenciació del producte.

Galbraith denuncia ja que 500 o 600 empreses controlen la meitat del PIB dels EEUU i que el desenvolupament tecnològic ha estat paral·lel ala concentració financera, el sorgiment de la tecnoestructura i la transformació de la classe treballadora, els sindicats i l’Estat.

Les grans empreses prenen la iniciativa en les decisions de producció qüestionant la suposada sobirania del consumidor davant un paper cada cop més rellevant del consum induit per la generació de noves necessitats gràcies a la publicitat. És per això que un dels sectors que més creixerà en aquesta època serà precisament el sector publicitari.

NOTA FINAL: Una recomanació cinematogràfica/bibliogràfica i una serièfila.

La cinematogràcia: “The Corporation”, un documental canadenc del 2003 que analitza el comportament de les empreses al llarg de la història i en els nostres dies.

La bibliogràfica: el llibre del mateix nom de Joel Bakan.

I la serièfila: Mad Men, la sèrie que retrata la importància creixent dels homes de Madison Avenue, seu de la major part de les empreses de publicitat i de com aquestes cada cop tenen més poder i al mateix temps de com es transforma l’estructura i l’organització d’una empresa a mesura que creix.