Arxiu mensual: novembre de 2014

Ilurion 29/11/2014 – La Guerra del Vietnam

Audio a Ivoox

La Guerra del Vietnam és el conflicte bèl·lic entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954 a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, al sud, principalment els Estats Units; i al Nord els diversos països del Bloc comunista).

Val a dir que Espanya van enviar un contingent testimonial en suport dels Estats Units i la seva croada anticomunista (13 metges militars en missió sanitària).

Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos expulsaren als francesos, antiga potència colonial.Després de la guerra, França volia restablir el seu mandat colonial, però el “Viet Minh”, fundat per Ho Chi Minh, per lluitar en forma de guerrilla per la independència del Vietnam contra els francesos, va fer fracassar l’intent. La Conferència de Ginebra separà el país en dues meitats a partir del paral·lel 17 (Vietnam del Nord (comunista) i el Vietnam del Sud (anticomunista) amb la promesa de què el 1956 se celebrarien eleccions democràtiques per a reunificar el país.

Fins aquí, tot molt similar al que explicarem de Corea el dia passat.

Abans que es portés a terme el referèndum de reunificació, Ngo Ding Diem va donar un cop d’estat (al sud), anul·lant els comicis. El règim fou enormement corrupte i enormement impopular. Davant d’aquesta situació lentament es creà un moviment de resistència contra el règim dictatorial del president Diem denominat Front Nacional d’Alliberament del Vietnam, més conegut com a Vietcong. El Vietcong començà la lluita el 1960 amb l’objectiu de provocar la caiguda del règim de Saigon i la reunificació del país. La tàctica seguia sent la guerra de guerrilles, que tants èxits els havia portat en el conflicte anterior contra els francesos.

Al Vietcong li resultava molt fàcil aconseguir voluntaris per posar punt final a un govern incompetent, repressiu i corrupte. Un camperol que se’ls uní declarà que quan arribava el cobrador d’impostos exigia als habitants els impostos i quan marxava gairebé no els quedava res. A més, el Vietcong comptava amb un bon nombre de veterans del Viet Minh que havien derrotat als francesos una dècada abans.

Els combats per part dels guerrillers del Vietcong van començar aviat, amb el suport dels comunistes del nord en forma d’enviaments de munició, armament, menjar i d’altres estris per via marítima. També es realitzaren alguns enviaments per terra, en el que posteriorment seria anomenada la Ruta Ho Chi Minh; però inicialment els homes del sud portaren la iniciativa ajudats per mar.

El 1965, any de l’inici de la intervenció directa dels Estats Units, aproximadament un 60% del país estava en mans del Vietcong, i no hi havia expectatives d’un canvi en la tendència perquè la iniciativa en els combats estava en mans dels guerrillers i els soldats del Nord.

La teoria del dòmino

L’avanç del comunisme preocupava als Estats Units dels del final de la Segona Guerra Mundial. Països com Malàisia, Indonèsia o Filipines havien estat molt a prop de caure en mans del bàndol comunista (ja ho havien fet Xina, Birmània, Vietnam del Nord, Cuba i totes les nacions de l’Europa Oriental, que es trobaven sota l’ocupació soviètica.

Així doncs, els Estats Units temien quedar envoltats d’una constel·lació comunista en la que Vietnam podia ser una peça més de la cadena de països que anirien caient: era el que s’anomenava la teoria del dòmino.

Als motius geoestratègics s’uniren els interessos econòmics de les empreses estatunidenques a la regió: les exportacions del cautxú, el tungstè i l’estany, a més de l’arròs i l’opi vietnamita, pels que Vietnam era considerat la Joia d’Àsia.

EEUU vs. Vietcong

Els Estats Units volien desplegar la seva enorme potència de foc amb la que anihilar al seu enemic en molt poc temps.

Per assolir el primer objectiu, els enviament de soldats no van cessar en diversos anys, i a finals de 1965 els efectius destinats al Vietnam ja superaven els 100.000 i més de 1.000 milions de dòlars en ajut, i així, gràcies a aquesta riuada econòmica els subministraments van assolir la xifra de gairebé 10 milions de tones per mes. A més, els Estats Units sempre s’han enorgullit de què els seus soldats sempre han estat ben abastits, amb uniformes nets quan no podien banyar-se, regals de casa i fins tot diaris.

Per al Vietcong, en canvi, les coses eren totalment diferents. Passaven necessitats de medicaments, menjar i fins i tot d’aigua als seus magnífics túnels, fins al punt en què quan els nord-americans van muntar una base sobre el sistema de túnels de Cu Chi (sense adonar-se mai del que hi havia a sota); els vietnamites sortien principalment a robar menjar.

Tota aquesta ingent quantitat de material i subministraments requeria una enorme cadena logística que llastrà molt a l’Exèrcit i el convertia en un elefant lent i tòrpid, com el veien els comunistes. De fet, només un de cada set soldats estatunidencs es veié realment involucrat en combat, mentre que la resta pertanyien a cossos logístics, administratius, mèdics i mecànics, entre d’altres.

Després dels primers combats amb victòries clars nord-amercianes, el Vietcong va prendre nota d’algusn elements clau:

  • rebutjar sempre el combat en camp obert o en un terreny fàcilment abastable
  • lluitar sempre el més a prop possible de l’enemic per evitar el seu foc d’artilleria
  • no restar massa temps en la mateixa posició i abandonar-la tan bon punt l’enemic oferís massa resistència. S’arribà a l’extrem de llançar 3 granades de morter i marxar sense comprovar on queien
  • continuar la construcció de túnels tant a les planes com als turons per oferir un refugi relativament segur al Vietcong i a l’EVN per a descansar, rebre cures mèdiques i esvair-se davant de l’enemic
  • compartir tots les mateixes condicions de vida i fer-los sentir-se part d’una lluita comuna. Així, els oficials vivien als mateixos forats que els seus soldats, i els membres del Politburó de Hanoi solien endinsar-se per la Ruta Ho Chi Minh per animar als sapadors i a les Brigades de Xoc de les joventuts especials.

Així, la guerra de Vietnam es convertí en una sèrie de llargs moments d’inactivitat o de marxa interromputs per instants de lluita sagnant, la qual cosa destrossava els nervis dels soldats. L’emboscada es convertí en una obsessió, i evitar caure-hi es convertí en una de les principals prioritats dels homes. Aquest tedi a la selva, paral·lel a la tensió davant un possible atac destruí els nervis a molts soldats, abocant a molts cap a la drogoadicció. Per a l’alt comandament el desig d’aconseguir una batalla campal convencional arribà a ser l’obsessió del Pentàgon, que organitzava operacions a fi de trobar el quarter general del Vietcong, car seguien suposant que els guerrillers defendrien aquella posició, i així tindrien una oportunitat per destruir-los. Però per més operacions que van portar a terme, el CGVC mai no va aparèixer (suposant que no fos tan sols una oficina a Hanoi).

Una altra cosa que no podien entendre els nord-americans era la tencitat i la voluntat dels vietnamites. Aquesta ferocitat, determinació i renúncies va sorprendre molt els estatunidencs, que sovint arribaven al sud-est asiàtic per una lleva.

En paraules d’un antic membre del Vietcong:

Realment no sé com vam poder aguantar tots aquells anys. No hi havia res a fer excepte lluitar i seguir lluitant. Els soldats estatunidencs tenien sort. Tornarien a les seves llars, a milers de kilòmetres, un cop finalitzada la seva tasca. Nosaltres no teníem res, excepte la terra, la nostra terra. Si ens rendíem, no tindríem res. Possiblement, en el fons dels nostres cors, els odiàvem

Un alre exemple:

    Des que van començar els bombardeigs de l'Operació “Rolling Thunder”, tot el nord, llevat de Hanoi i Haiphong, havien patit bombardeigs aeris de tota mena: napalm, fòsfor blanc, mines anti-persona, alt explosiu, defoliants... Tots els ponts, tots els nexes de camins, totes les estacions ferroviàries, totes les fàbriques havien estat atacades, reconstruïdes, camuflats, de nou atacats, traslladats i de nou reconstruïts.

Els vietnamites, tant l’EVN com el Viet Cong, tenien molt clar que la seva tàctica d’atacar i causar tot el dany possible tornaria a ser la correcta.

«  Serà una baralla entre un elefant i un tigre. Si el tigre es queda quiet, l'elefant l'esclafarà sense remei; però el tigre no s'estarà mai quiet. Saltarà sobre el llom de l'elefant arrencant-li grans trossos de carn per després amagar-se a la jungla. Així, l'elefant morirà desgagnat.    »

Aquesta frase conté una altra de les cartes que el poble vietnamita va saber jugar extraordinàriament bé: l’ús del terreny en el seu propi benefici. A la jungla podien amagar-se sense ser vistos ni tan sols pels visors llum d’estrella o d’infrarojos, podien crear refugis més o menys segurs i podien amagar-se després d’una emboscada o per fugir d’una acció de recerca o destrucció. Els vietnamites sabien usar la selva hostil pel seu propi benefici, una cosa que els estatunidencs mai no van arribar a comprendre del tot, com demostra el seu desig d’acabar amb la vegetació amb desfoliants o de convertir el terreny en un camp erm a base de bombes.

Malgrat cap a 1968 els EEUU creien que la guerra avançava en bona direcció i es veien ja guanyadors. Un membre del Vietcong explicava clarament la dterminació del vietcong:

«  Els nostres camarades no sentien pena. Sabien que havien de matar tants estatunidencs com fos possible. Se'ns havia dit que massacressim tants soldats imperialistes com ens fos possible, ja que si creixia la xifra d'estatunidencs morts, el poble estatunidenc – al que no li agradava aquesta guerra – enderrocaria al seu govern.     »  

I així va ser, després de l’ofensiva de Tet, que malgrat va fracassar per part dels comunistes, els nord-americans van començar a entendre que aquella guerra no es podria guanyar i que calia progressivament “vietnamitzar” el conflicte. És a dir, retirar progressivament els efectius nord-americans i que fóssin els vietnamites del sud els qui combatéssin.

Amb l’arribda de Nixon a la Casa Blanca, però, es duu a terme una reactivació del conflicte, que s’exten a Laos i Cambodja ja que el bàndol comunista utilitzava els espais fronterers d’aquests països per a refugiar-se, desplaçar i movilitzar efectius i recursos. Els bombardejos van augmentar considerablement. Els bombardejos sobre territori cambodjà van tenir a mé l’efecte de posicionar la població a favor dels Khmers rojos que feia anys que caombatien contra el govern pro-occidental de Cambodja amb escàs èxit.

Amb tot la factura de la guerra no parava de pujar per a les arques nord-americanes fins al punt que va ser un dels principals elements per acabar amb el sistema de Bretton Woods i el patró or el 1971.

La política d’apropament de Nixon a Xina (la famosa Diplomàcia del Ping Pong de 1971 i la visita de Nixon a Pekin el 1972) feia pensar en una distensió del conflicte.

El 1972 s’alternaven els periodes de negociació a París amb represa del conflicte i nous bombardejos massius nord-americans. Segons els nord-vietnamites:

El 30 de desembre Nixon va suspendre els bombardeigs, i 9 dies després es tornaren a prendre les converses a París. Le Duc Tho, el nostre negociador en cap, no s'apartà de la posició que havia mantingut des d'abans dels bombardeigs. No s'acceptaren els canvis estatunidencs. Nixon claudicà i se signaren els Acords de Pau entre el Vietnam del Nord i els Estats Units el 27 de gener, majorment en els mateixos termes plantejats l'octubre anterior. La voluntat de ferro del nostre poble i la seva creença en el destí havien donat els seus fruits. Havíem sobreviscut al poder dels Estats Units.

Val a dir que l’aord fou entre el Vinetnam del Nord i els EEUU, el Vietnam del Sud en fou exclòs. En 60 dies totes les tropes nord-americanes abandonaren el Vietnam. El conflicte continuaria si bé els Estats Units retiraren de manera significativa el suport als seus aliats, sobre tot a partir de 1973 amb la crisi del petroli.

Dos anys després, el 29 d’abril de 1975 les tropes de l’exèrcit comnita entraven a Saigon.

Els comunistes van pujar les escales del palau amb les seves banderes. Van arribar al despatx del president i entraren. Amb certa dignitat el presiden sud-vietnamita els digué: “Els hem estat esperant per a poder transferir-los el govern”. La resposta va ser: “Vostè no té rés per transferir. Pot rendir-se incondicionalment”.

Annex: La fallida del sistema de Bretton Woods

El sistema va començar a trontollar durant la Guerra del Vietnam, quan els Estats Units enviava a l’exterior milers de milions de dòlars per finançar la guerra. A més, el 1971 el país va tenir un dèficit comercial per primera vegada al segle XX. Els països europeus van començar a canviar els dòlars sobrevalorats per marcs alemanys i per or. Així, França i Gran Bretanya van demanar a EUA la conversió dels seus excedents de dòlars en or. Per tant, les reserves de Fort Knox, on està dipositat l’or dels Estats Units, es van contraure. Com a resposta, el president Richard Nixon va impedir les conversions del dòlar i el va devaluar (per fer que les exportacions nord-americanes fossin més barates i alleujar el desequilibri comercial). Així mateix, Nixon va imposar un aranzel temporal del 10% i va tenir èxit en forçar a aquests països a revaloritzar la seva moneda, però no a crear un nou sistema de tipus canviari estable. De fet, el valor de les monedes va començar a fluctuar.

Ilurion 22/11/2014 – La guerra freda: El conflicte de Corea

Ivoox

Avui parlarem d’un conflicte que s’inicia durant la Segona Guerra Mundial i que segons alguns encara perdura. De fet, si bé la historiografia considera que la Geurra de Corea s’inicia el 1950 i es finalitza amb l’armistici de 1953, per a molts coreans el conflicte encara es manté. De fet, encara avui de tant en tant hi ha moviments de tropes al voltant del paral·lel 38.

Si bé la Guerra de Corea pot ser considerada una guerra civil, per molts factors és pot considerar també com una guerra proxy, una guerra subsidiaria entre dos enemics que decideixen no enfrontar-se directament si no fer-ho a través de tercers. Corea del Nord tenia el suport de la URSS i de la República Popular de la Xina mentre que Corea del Sud tenia el suport dels EEEUU. De fet, és el primer gran conflicte de la Guerra Freda.

Continua la lectura de Ilurion 22/11/2014 – La guerra freda: El conflicte de Corea

Ilurion 15/11/2014 – Astronautes vs. Cosmonautes, qui va guanyar la cursa de l’espai?

Ivoox

Malgrat els soviètics entraren a Berlin i acabaren enderrocant el règim feixista alemany. Els grans vencedors de la segona guerra mundial foren els EEUU. Sense sofrir en carn propia el cost de la guerra (si exceptuem Pearl Harbour i els soldats que moriren en combat), els EEUU sotiren reforçats com a primera economia mundial i a més amb un element geopolític importantíssim, la bomba atòmica.

La Unió Soviètica en canvi va sortir de la Segona Guerra Mundial amb més de 23.000.000 de morts i amb bona part de la seva infraestructura destruida.

Així doncs aquesta cursa de l’esapi, que avançava de forma paralela a la cursa armamentística -i estretament vinculada a aquesta-, començava de forma molt favorable als EEUU. No obstant això els soviètics aviat es van adonar de la importància de la cursa de l’espai per tres motius:

  • prestigi: En paraules de Lyndon B. Johnson, vicepresident de John F. Kennedy:
    “A ulls del món, el primer a l’espai significa el primer, i punt; el segon a l’espai significa el segon en tot.”
  • raons militars i estratègiques: des de l’espai es pot espai i controlar l’enemic i no només al front sinó a la rereguarda. I no només vigilar-lo sinó fins i tot atacar-lo. De fet, el desenvolupament tecnològic dels coets espaials i dels míssils de llarga distància està estretament relacionat.
  • raons científiques: si bé segurament devia ser difícil convencers als polítics d’un i altre bàndol amb raons estrictament científics.

Continua la lectura de Ilurion 15/11/2014 – Astronautes vs. Cosmonautes, qui va guanyar la cursa de l’espai?

Ilurion 08/11/2014 – La URSS: de la revolució d’octubre a la 2a Guerra Mundial (1917 – 1945)

Ivoox

La propiedad en la Unión Soviética

Según el economista ruso Bogolepov (1937) los dos fundamentos de la economía soviética eran la “propiedad del Estado”, patrimonio de todo el pueblo, (tierra, subsuelo, aguas, bosques, fábricas, transportes, bancos, empresas agrícolas del Estado) y la propiedad cooperativa (empresas cooperativas de producción agrícola, de comercio, de consumo y de artesanía). Además de la propiedad social, la Constitución de 1936 permitía la pequeña hacienda privada de los campesinos y artesanos individuales, basada en el trabajo personal y que excluía la explotación del trabajo ajeno. También se mantenía el derecho de los ciudadanos a la propiedad personal de los ingresos y ahorros procedentes de su trabajo, o por ejemplo el derecho de herencia de la propiedad personal de los ciudadanos.

El modelo fue evolucionando. La Nueva Política Económica (1921 – 1928) propuesta por Lenin fue permisiva con la iniciativa privada del comercio y la producción agraria. Los planes quinquenales iniciales impulsados por Stalin llevaron a cabo la colectivización forzada de las granjas. Esta colectivización se hizo mediante un proceso violento y diferente al de “nacionalización” por decreto, ya que las granjas privadas pasaron a ser granjas de explotación colectiva (koljós) y granjas de explotación estatal (sovjós).

La planificación centralizada

La Unión Soviética desarrolló una estructura planificadora socialista centralizada, en que la dirección central orientaba la producción. La centralización de la economía en base a la planificación estatal obedece a un desarrollo de los planteamientos del “centralismo democrático” defendido por los bolcheviques. Bettelheim (1971) describe los órganos de planificación soviética:

  • Gosplan: Los trabajos de planificación se realizaban desde la Comisión Central del Plan Estatal (Gosplan) que también controlaba su ejecución. En cada república soviética había un Gosplan pero subordinado jerárquicamente al Gosplan central de la URSS que recibía el apoyo de diferentes organismos para la elaboración de los planes como la Dirección Central Estadística.
  • Secciones de Planificación: La misión de estas secciones era la de concretar el plan del Gosplan y velar por la coordinación técnica y económica. Las secciones más importantes eran las adjuntas a los Ministerios y así, por ejemplo, el del Ministerio de Transportes sería el Transplan.
  • Los Gorplan, Raiplan y Oblplan: A nivel territorial existían organismos de planificación dependiente de la administración de las ciudades de más de 20.000 habitantes (Gorplan), los distritos (Raiplan) y de las regiones (Oblplan). Estos organismos tenían la responsabilidad de elaborar un plan económico, social y cultural. Así, por ejemplo, un organismo de planificación como el Oblplan debería ponerse de acuerdo con un organismo de planificación económica de su territorio.
  • Las células de planificación: Cada empresa tenía un organismo encargado de elaborar su plan de trabajo donde debía concretar el plan recibido desde arriba en base a las directivas centrales.

Las fases de elaboración de los planes, descritas por el propio Bettelheim (1971), establecían que:

  1. el Comité Central del Partido Comunista y el Gobierno definían directivas a aplicar en el próximo período. Estas directivas habían de tener en cuenta la situación material y política de la URSS y los objetivos a alcanzar. Las directivas determinaban el volumen de inversiones, el ritmo relativo de aumento de la producción de bienes de consumo y medios de producción, aspectos generales de la política de precios y salarios o de la política de distribución.
  2. El Consejo de Ministros ratificaba las directivas y se transmitían al Gosplan de la URSS y al Consejo de Ministros de las Repúblicas. Éstos, después de adaptarlos a las condiciones materiales y políticas de su circunscripción, las transmitían a los Comités ejecutivos de las regiones que componían cada República y a cada Gosplan correspondiente. A escala regional, se realizaba la misma transmisión de las directivas en los Gorplan, Raiplan y Oblplan, una vez adaptadas a su realidad cercana, así continuaba la transmisión hasta las unidades territoriales de base.
  3. Las empresas elaboraban un proyecto propio en base al proyecto recibido. La elaboración la realizaba la célula de planificación de la empresa a raíz de la discusión y comentarios con los representantes de los trabajadores/as, la dirección técnica y los representantes del Partido y del Sindicato.

Breve resumen de los planes quinquenales rusos.

Como explica Mijail Bor, el primer plan quinquenal, aprobado en 1929, especificaba asignaciones para todos los sectores de la economía y para la fuerza de trabajo, comercio, desarrollo cultural y finanzas. Uno de los grandes méritos de este plan fue la elaboración de un programa definitivo con un reparto de asignaciones de producción y construcción para cada año. El primer plan daba hitos anuales para el crecimiento del producto total de la industria y la agricultura, construcciones nuevas, crecimiento del ingreso nacional e inversiones de capital en todos los sectores y el presupuesto. Indicaba también el grado de celeridad de desarrollo de los diferentes sectores, asegurando la coordinación de las diferentes partes de la reproducción social (producción y distribución, acumulación y consumo). El segundo plan quinquenal (1933 – 1938) utilizó más extensamente el sistema de coordinación para balances y sobre todo participaron trabajadores/as, técnicos e ingenieros que ayudaron a profundizar las potencialidades internas de las empresas. Si el primer Plan cubría 50 ramas industriales, el segundo cubrió 120 ramas y obtuvo excelentes resultados. Con este plan se crearon las bases del proceso de industrialización ruso y que ha dado lugar a la justificación del estalinismo por parte de diferentes autores. El tercer plan quinquenal nacional de desarrollo económico (1939 – 1942) se vio cortado por la invasión nazi en el verano de 1941. Así el total de las fuerzas y recursos del país se concentraron en vencer al enemigo. Los planes económicos de guerra de 1942, 1943 y 1944 fueron de gran importancia en el cambio de las fuerzas productivas de las áreas orientales, restaurando y expandiendo la producción, especialmente de armamento. A medida que se iban liberando territorios soviéticos se preparaban planes de restauración y desarrollo de industrias de hierro, cobre, carbón, petróleo y energía eléctrica. Después de la Segunda Guerra Mundial se redactó el cuarto (1946 – 1959) y el quinto (1951 – 1955) plan quinquenal. Fueron los años de la reconstrucción donde Stalin prometió que Rusia se convertiría en la principal potencia del mundo. En 1953 Stalin murió y Jruchov se convirtió en el Secretario General del Partido Comunista de la Unión Soviética (1953 – 1964).

La planificación de la producción y la distribución en la URSS

Como indica Bettelheim (1971), no hay suficiente en que un organismo cualquiera, dotado de poderes suficientes, elabore un plan de producción y lo haga respetar para que exista un equilibrio entre producción y consumo. Se requiere también que este organismo (si se supone que la distribución de los productos no es gratuita) tenga la posibilidad de hacer atribuir a los consumidores y a las empresas, los medios de pago necesarios para que puedan adquirir la producción obtenida. Para que se adapte la producción a las necesidades sociales, y por tanto, al consumo, se requiere que el organismo de planificación sea capaz de elaborar y hacer aplicar, no sólo el plan de producción, sino también el plan de distribución, entendiendo por éste, no la repartición de los productos, sino la de la Renta Nacional. Sólo con esta condición habrá la seguridad de realizar un equilibrio racional entre producción y consumo. La necesidad de establecer una estrecha relación entre el plan de producción y el plan de distribución, significa que los directores de las empresas englobadas en el plan dejan de decidir lo que producen o no, y en qué cantidad, lo que significa también que las decisiones relativas a la contratación del personal y los salarios que se les debe pagar, el ritmo de las inversiones, entre otros, deben tomarse según los términos del plan. La fijación de los precios debe depender de la autoridad encargada del trabajo de planificación. Por lo tanto se produce para el consumo y no para el beneficio.

Por lo tanto, el Estado en la Unión Soviética utilizaba un sistema integrado a nivel nacional de transacciones y de reglas de decisión para efectuar esas tareas económicas de asignación de recursos y determinación de la renta. El sistema soviético centralizaba casi todas las decisiones de producción, inversión e innovación. Las instituciones económicas y los instrumentos políticos de los soviets estaban especialmente ideados para facilitar la consecución de las metas de producción fijadas por la decisión central. Tanto las materias primas como los productos resultantes tenían los precios fijados por las agencias superiores del plan, no por la empresa productora, y así el plano físico, el cuantitativo, se traduce en cifras monetarias que permiten efectuar el cálculo de los costes y las necesidades financieras para lograr el producto programado.

En la Constitución soviética de 1936 se recoge el principio de distribución del socialismo “De cada uno, según su capacidad, a cada cual, según su trabajo” y se consideraba que el trabajo era, en la URSS, una obligación y una causa de honor de cada ciudadano apto para el mismo, de acuerdo con el principio de “quien no trabaja, no come”. La distribución individual de la renta, por tanto, se realizaba en función de las remuneraciones (salariales y otras) asignadas a los trabajadores.

La organización política de la sociedad. El poder y la toma colectiva de decisiones

Después de la revolución bolchevique, el establecimiento de las bases económicas y sociales para el desarrollo del socialismo se reflejó por ejemplo en la organización política basada en los soviets y no la democracia representativa multipartidista. Así, en el período soviético se redactaron diferentes constituciones que rigieron políticamente (1918, 1924, 1936 y 1977). La Constitución Soviética de 1936 (o la Constitución de Stalin) fue la de una vigencia más larga y con mayor impacto en otros países socialistas. A pesar de hacer importantes cambios con las dos constituciones anteriores, la Unión de Repúblicas Socialistas Soviéticas se definía como un Estado socialista de obreros y campesinos donde los Soviets de diputados de los trabajadores eran la base política. Al mismo tiempo, la vida económica de la URSS se determinaba y dirigía por el plan estatal de economía nacional, que tenía como finalidad: aumentar la riqueza social, elevar continuamente el nivel material y cultural de los trabajadores/as, fortalecer la independencia de la URSS y hacer crecer su capacidad defensiva. Según la Constitución de Stalin, en la URSS, todo el poder pertenecía a los trabajadores de la ciudad y el campo, representados por Soviets de diputados de los trabajadores. Los soviets de diputados de los trabajadores dirigían la labor de los órganos administrativos de los que dependían, aseguraban el orden público, el cumplimiento de las leyes, la protección de los derechos de los ciudadanos, dirigían la actividad económica y cultural local y determinan el presupuesto local. Los órganos ejecutivos y administrativos de los soviets de diputados de los trabajadores eran los Comités Ejecutivos, elegidos por los soviets y compuestos por el presidente, los vicepresidentes, el secretario y los vocales. Los órganos ejecutivos de los soviets de diputados de los trabajadores rendían cuenta directamente de su gestión tanto al Soviet de diputados de los trabajadores que les habían elegido, como al órgano ejecutivo del Soviet de diputados de los trabajadores inmediatamente superior.

En la URSS existía un sistema electoral donde todos los soviets de diputados de los trabajadores (el Soviet Supremo de la URSS, los Soviets Supremos de las Repúblicas Federadas, los Soviets de Territorio y de Región, los Soviets Supremos de las Repúblicas Autónomas, los Soviets de las Regiones autónomas y de las comarcas, de los distritos, ciudades y localidades rurales) eran elegidos por sufragio universal, igual, directo y secreto. Que las elecciones de diputados se hicieran por sufragio igual, quería decir, formalmente, que cada ciudadano tenía un voto y todos los ciudadanos participaban en las elecciones sobre bases iguales. Las mujeres tenían el mismo derecho que los hombres de elegir y ser elegidas. En las elecciones, los candidatos se presentaban por circunscripciones electorales. Tenían derecho a presentar candidatos, las organizaciones sociales y las asociaciones de los trabajadores: las organizaciones del Partido Comunista, los sindicatos, las cooperativas, las organizaciones juveniles y las sociedades culturales. Al mismo tiempo, todo diputado estaba obligado a rendir cuenta a los electores de su labor y de la del Soviet de diputados de los trabajadores, y podía ser revocado en todo momento, por decisión de la mayoría de los electores, de acuerdo con el procedimiento previsto por la ley.

Así pues, el Estado soviético era, formalmente, la organización política y administrativa de la clase obrera y de toda la sociedad. Al frente de ésta, se encontraba la vanguardia, el Partido Comunista de la Unión Soviética (PCUS), quien se encargó de que los medios de producción pasaran a manos del pueblo mediante la abolición de la propiedad privada y un sistema económico planificado. Pero, está claro, que existen diferentes interpretaciones sobre la naturaleza y evolución de la URSS. Como considera Carlos Taibo (1999), la revolución bolchevique abrió el camino a un régimen de estatalización o nacionalización de la riqueza, pero no a la “socialización” entendida como una transformación efectiva de las relaciones económicas, con el establecimiento de una propiedad colectiva – social, en el sentido de un poder real de los productores inmediatos para decidir y disponer colectivamente las condiciones y los productos de su trabajo. La mayoría de la población no dispuso, en ningún momento, de un poder real de decisión sobre el destino que debía darse al aparato productivo (con la excepción de los primeros años del período bolchevique).

Font: TAIFA09: El debat sobre les alternatives

Ilurion 01/11/2014 – Les lleis del franquisme

Ivoox

Les lleis del franquisme

El cos legal de la dictadura franquista es basava en “Las Leyes Fundamentales del Reino” o “del Estado”. Aquestes lleis fonamentals eren 7 i organitzaven els poders de l’Estat.

Les lleis fonamentals eren les següents:

1 Fuero del Trabajo
2 Ley Constitutiva de las Cortes
3 Fuero de los Españoles
4 Ley del Referéndum Nacional
5 Ley de Sucesión en la Jefatura del Estado
6 Ley de Principios del Movimiento Nacional
7 Ley Orgánica del Estado
8 Ley para la Reforma Política

Aquesta darrera fou afegida durant la transició i totes elles foren tècnicament derogades amb la Constitució Espanyola de 1978.

Continua la lectura de Ilurion 01/11/2014 – Les lleis del franquisme