Ilurion 29/11/2014 – La Guerra del Vietnam

Audio a Ivoox

La Guerra del Vietnam és el conflicte bèl·lic entre el Vietnam del Nord i el Vietnam del Sud, que va tenir lloc entre els anys 1954 a 1975, amb la intervenció directa i indirecta de diversos països estrangers, al sud, principalment els Estats Units; i al Nord els diversos països del Bloc comunista).

Val a dir que Espanya van enviar un contingent testimonial en suport dels Estats Units i la seva croada anticomunista (13 metges militars en missió sanitària).

Durant la Segona Guerra Mundial, els japonesos expulsaren als francesos, antiga potència colonial.Després de la guerra, França volia restablir el seu mandat colonial, però el “Viet Minh”, fundat per Ho Chi Minh, per lluitar en forma de guerrilla per la independència del Vietnam contra els francesos, va fer fracassar l’intent. La Conferència de Ginebra separà el país en dues meitats a partir del paral·lel 17 (Vietnam del Nord (comunista) i el Vietnam del Sud (anticomunista) amb la promesa de què el 1956 se celebrarien eleccions democràtiques per a reunificar el país.

Fins aquí, tot molt similar al que explicarem de Corea el dia passat.

Abans que es portés a terme el referèndum de reunificació, Ngo Ding Diem va donar un cop d’estat (al sud), anul·lant els comicis. El règim fou enormement corrupte i enormement impopular. Davant d’aquesta situació lentament es creà un moviment de resistència contra el règim dictatorial del president Diem denominat Front Nacional d’Alliberament del Vietnam, més conegut com a Vietcong. El Vietcong començà la lluita el 1960 amb l’objectiu de provocar la caiguda del règim de Saigon i la reunificació del país. La tàctica seguia sent la guerra de guerrilles, que tants èxits els havia portat en el conflicte anterior contra els francesos.

Al Vietcong li resultava molt fàcil aconseguir voluntaris per posar punt final a un govern incompetent, repressiu i corrupte. Un camperol que se’ls uní declarà que quan arribava el cobrador d’impostos exigia als habitants els impostos i quan marxava gairebé no els quedava res. A més, el Vietcong comptava amb un bon nombre de veterans del Viet Minh que havien derrotat als francesos una dècada abans.

Els combats per part dels guerrillers del Vietcong van començar aviat, amb el suport dels comunistes del nord en forma d’enviaments de munició, armament, menjar i d’altres estris per via marítima. També es realitzaren alguns enviaments per terra, en el que posteriorment seria anomenada la Ruta Ho Chi Minh; però inicialment els homes del sud portaren la iniciativa ajudats per mar.

El 1965, any de l’inici de la intervenció directa dels Estats Units, aproximadament un 60% del país estava en mans del Vietcong, i no hi havia expectatives d’un canvi en la tendència perquè la iniciativa en els combats estava en mans dels guerrillers i els soldats del Nord.

La teoria del dòmino

L’avanç del comunisme preocupava als Estats Units dels del final de la Segona Guerra Mundial. Països com Malàisia, Indonèsia o Filipines havien estat molt a prop de caure en mans del bàndol comunista (ja ho havien fet Xina, Birmània, Vietnam del Nord, Cuba i totes les nacions de l’Europa Oriental, que es trobaven sota l’ocupació soviètica.

Així doncs, els Estats Units temien quedar envoltats d’una constel·lació comunista en la que Vietnam podia ser una peça més de la cadena de països que anirien caient: era el que s’anomenava la teoria del dòmino.

Als motius geoestratègics s’uniren els interessos econòmics de les empreses estatunidenques a la regió: les exportacions del cautxú, el tungstè i l’estany, a més de l’arròs i l’opi vietnamita, pels que Vietnam era considerat la Joia d’Àsia.

EEUU vs. Vietcong

Els Estats Units volien desplegar la seva enorme potència de foc amb la que anihilar al seu enemic en molt poc temps.

Per assolir el primer objectiu, els enviament de soldats no van cessar en diversos anys, i a finals de 1965 els efectius destinats al Vietnam ja superaven els 100.000 i més de 1.000 milions de dòlars en ajut, i així, gràcies a aquesta riuada econòmica els subministraments van assolir la xifra de gairebé 10 milions de tones per mes. A més, els Estats Units sempre s’han enorgullit de què els seus soldats sempre han estat ben abastits, amb uniformes nets quan no podien banyar-se, regals de casa i fins tot diaris.

Per al Vietcong, en canvi, les coses eren totalment diferents. Passaven necessitats de medicaments, menjar i fins i tot d’aigua als seus magnífics túnels, fins al punt en què quan els nord-americans van muntar una base sobre el sistema de túnels de Cu Chi (sense adonar-se mai del que hi havia a sota); els vietnamites sortien principalment a robar menjar.

Tota aquesta ingent quantitat de material i subministraments requeria una enorme cadena logística que llastrà molt a l’Exèrcit i el convertia en un elefant lent i tòrpid, com el veien els comunistes. De fet, només un de cada set soldats estatunidencs es veié realment involucrat en combat, mentre que la resta pertanyien a cossos logístics, administratius, mèdics i mecànics, entre d’altres.

Després dels primers combats amb victòries clars nord-amercianes, el Vietcong va prendre nota d’algusn elements clau:

  • rebutjar sempre el combat en camp obert o en un terreny fàcilment abastable
  • lluitar sempre el més a prop possible de l’enemic per evitar el seu foc d’artilleria
  • no restar massa temps en la mateixa posició i abandonar-la tan bon punt l’enemic oferís massa resistència. S’arribà a l’extrem de llançar 3 granades de morter i marxar sense comprovar on queien
  • continuar la construcció de túnels tant a les planes com als turons per oferir un refugi relativament segur al Vietcong i a l’EVN per a descansar, rebre cures mèdiques i esvair-se davant de l’enemic
  • compartir tots les mateixes condicions de vida i fer-los sentir-se part d’una lluita comuna. Així, els oficials vivien als mateixos forats que els seus soldats, i els membres del Politburó de Hanoi solien endinsar-se per la Ruta Ho Chi Minh per animar als sapadors i a les Brigades de Xoc de les joventuts especials.

Així, la guerra de Vietnam es convertí en una sèrie de llargs moments d’inactivitat o de marxa interromputs per instants de lluita sagnant, la qual cosa destrossava els nervis dels soldats. L’emboscada es convertí en una obsessió, i evitar caure-hi es convertí en una de les principals prioritats dels homes. Aquest tedi a la selva, paral·lel a la tensió davant un possible atac destruí els nervis a molts soldats, abocant a molts cap a la drogoadicció. Per a l’alt comandament el desig d’aconseguir una batalla campal convencional arribà a ser l’obsessió del Pentàgon, que organitzava operacions a fi de trobar el quarter general del Vietcong, car seguien suposant que els guerrillers defendrien aquella posició, i així tindrien una oportunitat per destruir-los. Però per més operacions que van portar a terme, el CGVC mai no va aparèixer (suposant que no fos tan sols una oficina a Hanoi).

Una altra cosa que no podien entendre els nord-americans era la tencitat i la voluntat dels vietnamites. Aquesta ferocitat, determinació i renúncies va sorprendre molt els estatunidencs, que sovint arribaven al sud-est asiàtic per una lleva.

En paraules d’un antic membre del Vietcong:

Realment no sé com vam poder aguantar tots aquells anys. No hi havia res a fer excepte lluitar i seguir lluitant. Els soldats estatunidencs tenien sort. Tornarien a les seves llars, a milers de kilòmetres, un cop finalitzada la seva tasca. Nosaltres no teníem res, excepte la terra, la nostra terra. Si ens rendíem, no tindríem res. Possiblement, en el fons dels nostres cors, els odiàvem

Un alre exemple:

    Des que van començar els bombardeigs de l'Operació “Rolling Thunder”, tot el nord, llevat de Hanoi i Haiphong, havien patit bombardeigs aeris de tota mena: napalm, fòsfor blanc, mines anti-persona, alt explosiu, defoliants... Tots els ponts, tots els nexes de camins, totes les estacions ferroviàries, totes les fàbriques havien estat atacades, reconstruïdes, camuflats, de nou atacats, traslladats i de nou reconstruïts.

Els vietnamites, tant l’EVN com el Viet Cong, tenien molt clar que la seva tàctica d’atacar i causar tot el dany possible tornaria a ser la correcta.

«  Serà una baralla entre un elefant i un tigre. Si el tigre es queda quiet, l'elefant l'esclafarà sense remei; però el tigre no s'estarà mai quiet. Saltarà sobre el llom de l'elefant arrencant-li grans trossos de carn per després amagar-se a la jungla. Així, l'elefant morirà desgagnat.    »

Aquesta frase conté una altra de les cartes que el poble vietnamita va saber jugar extraordinàriament bé: l’ús del terreny en el seu propi benefici. A la jungla podien amagar-se sense ser vistos ni tan sols pels visors llum d’estrella o d’infrarojos, podien crear refugis més o menys segurs i podien amagar-se després d’una emboscada o per fugir d’una acció de recerca o destrucció. Els vietnamites sabien usar la selva hostil pel seu propi benefici, una cosa que els estatunidencs mai no van arribar a comprendre del tot, com demostra el seu desig d’acabar amb la vegetació amb desfoliants o de convertir el terreny en un camp erm a base de bombes.

Malgrat cap a 1968 els EEUU creien que la guerra avançava en bona direcció i es veien ja guanyadors. Un membre del Vietcong explicava clarament la dterminació del vietcong:

«  Els nostres camarades no sentien pena. Sabien que havien de matar tants estatunidencs com fos possible. Se'ns havia dit que massacressim tants soldats imperialistes com ens fos possible, ja que si creixia la xifra d'estatunidencs morts, el poble estatunidenc – al que no li agradava aquesta guerra – enderrocaria al seu govern.     »  

I així va ser, després de l’ofensiva de Tet, que malgrat va fracassar per part dels comunistes, els nord-americans van començar a entendre que aquella guerra no es podria guanyar i que calia progressivament “vietnamitzar” el conflicte. És a dir, retirar progressivament els efectius nord-americans i que fóssin els vietnamites del sud els qui combatéssin.

Amb l’arribda de Nixon a la Casa Blanca, però, es duu a terme una reactivació del conflicte, que s’exten a Laos i Cambodja ja que el bàndol comunista utilitzava els espais fronterers d’aquests països per a refugiar-se, desplaçar i movilitzar efectius i recursos. Els bombardejos van augmentar considerablement. Els bombardejos sobre territori cambodjà van tenir a mé l’efecte de posicionar la població a favor dels Khmers rojos que feia anys que caombatien contra el govern pro-occidental de Cambodja amb escàs èxit.

Amb tot la factura de la guerra no parava de pujar per a les arques nord-americanes fins al punt que va ser un dels principals elements per acabar amb el sistema de Bretton Woods i el patró or el 1971.

La política d’apropament de Nixon a Xina (la famosa Diplomàcia del Ping Pong de 1971 i la visita de Nixon a Pekin el 1972) feia pensar en una distensió del conflicte.

El 1972 s’alternaven els periodes de negociació a París amb represa del conflicte i nous bombardejos massius nord-americans. Segons els nord-vietnamites:

El 30 de desembre Nixon va suspendre els bombardeigs, i 9 dies després es tornaren a prendre les converses a París. Le Duc Tho, el nostre negociador en cap, no s'apartà de la posició que havia mantingut des d'abans dels bombardeigs. No s'acceptaren els canvis estatunidencs. Nixon claudicà i se signaren els Acords de Pau entre el Vietnam del Nord i els Estats Units el 27 de gener, majorment en els mateixos termes plantejats l'octubre anterior. La voluntat de ferro del nostre poble i la seva creença en el destí havien donat els seus fruits. Havíem sobreviscut al poder dels Estats Units.

Val a dir que l’aord fou entre el Vinetnam del Nord i els EEUU, el Vietnam del Sud en fou exclòs. En 60 dies totes les tropes nord-americanes abandonaren el Vietnam. El conflicte continuaria si bé els Estats Units retiraren de manera significativa el suport als seus aliats, sobre tot a partir de 1973 amb la crisi del petroli.

Dos anys després, el 29 d’abril de 1975 les tropes de l’exèrcit comnita entraven a Saigon.

Els comunistes van pujar les escales del palau amb les seves banderes. Van arribar al despatx del president i entraren. Amb certa dignitat el presiden sud-vietnamita els digué: “Els hem estat esperant per a poder transferir-los el govern”. La resposta va ser: “Vostè no té rés per transferir. Pot rendir-se incondicionalment”.

Annex: La fallida del sistema de Bretton Woods

El sistema va començar a trontollar durant la Guerra del Vietnam, quan els Estats Units enviava a l’exterior milers de milions de dòlars per finançar la guerra. A més, el 1971 el país va tenir un dèficit comercial per primera vegada al segle XX. Els països europeus van començar a canviar els dòlars sobrevalorats per marcs alemanys i per or. Així, França i Gran Bretanya van demanar a EUA la conversió dels seus excedents de dòlars en or. Per tant, les reserves de Fort Knox, on està dipositat l’or dels Estats Units, es van contraure. Com a resposta, el president Richard Nixon va impedir les conversions del dòlar i el va devaluar (per fer que les exportacions nord-americanes fossin més barates i alleujar el desequilibri comercial). Així mateix, Nixon va imposar un aranzel temporal del 10% i va tenir èxit en forçar a aquests països a revaloritzar la seva moneda, però no a crear un nou sistema de tipus canviari estable. De fet, el valor de les monedes va començar a fluctuar.