Ilurion 13/12/2014 – La guerra freda: el mur de Berlin

Ivoox

Una enquesta feta el 2009, 20 anys després de la caiguda del mur, entre ciutadans de l’extinta RDA afirmava que el 75% d’ells pensava que el socialisme era “una bona idea mal aplicada” i fins a un 20% anhelava expressament la reconstrucció del Mur de Berlín.

Encara avui molts antics ciutadans de l’Alemanya Oriental troben a faltar certes coses del desaparegut Estat socialista, com la cultura, la seguretat ciutadana, l’accés a l’habitatge o el tipus de relacions socials, sense que això suposi necessàriament una absència de crítica a moltes altres característiques com al desproveïment freqüent, o la manca de llibertats. Aquesta nostàlgia oriental es denomina a Alemanya Ostalgie (joc de paraules entre Ost -est- i nostàlgia). El film Good bye, Lenin! és una il·lustració d’aquesta nostàlgia.

El mur de Berlin: el gran experiment humà

Imagina que ets un científic intentant estudiar com un sistema polític afecta els valores, les creences i el omportament humà. En concidicons ideals el que faires és agafar dues poblacions idèntiques, seprar-les durant una o dues generacions i establir en cada un dels grups un sistema de govern totalment diferent. Exactament igual com ho ha un metge que dona dues píndoles diferents a diferents grups de pacients i mesura després la seva reacció.

Això, des d’un punt de vista ètic seria impensable ni tan sols proposar-ho. Doncs bé, això és el que va passar durant la guerra freda a països com Corea, Vietnam o Alemanya. Quan el 1961 es va aixecar el Mur de Berlin es va crear l’experiment perfecte. Les dues meitats del país eren com dos germans bessons idèntics separats en el naixement i criats per families molt diferents.

La vida a la RDA

Immediatament després de la seva constitució, la RDA va ingressar en el Consell d’Assistència Econòmica Mútua (COMECON). La RDA era el país econòmicament més desenvolupat del Consell d’Ajuda Econòmica Mútua, i el seu nivell econòmic era superior al de molts països desenvolupats que formaven part del bloc capitalista. Tanmateix, va sofrir constantment per l’escassetat de divises. El sistema econòmic que prevalia era l’economia planificada en Plans Quinquennals si bé es permetia l’existència de petites empreses privades que no estaven subjectes del tot a la planificació econòmica.

El primer Pla Quinquennal, de 1951 a 1955, tenia per objectius principals eliminar els efectes de la guerra, les reparacions i els desmantellaments que havia patit la indústria alemanya, així com augmentar especialment la producció de l’economia energètica i de la indústria pesant i química.

L’any 1955, existien en la RDA més de 13.000 empreses privades, i fins a l’any 1960 no es va acabar la col·lectivització de l’agricultura.

L’any 1957, la RDA produïa el doble del que es produïa abans de la Segona Guerra Mundial en el mateix territori. En el mateix any es van extraure en la RDA 213 milions de tones de carbó marró, el 50% de la producció mundial; es produïen 32,7 milers de quilowatts per hora d’electricitat (quasi com a Bèlgica, Països Baixos, Dinamarca i Finlàndia junts) i 2,9 milions de tones d’acer, 14 vegades més que l’any 1947. En la producció química, la RDA ocupava el segon lloc de producció a nivell mundial i era el més gran exportador de maquinària industrial de tot el territori del Bloc de l’Est. Fins a l’any 1965, la producció industrial era cinc vegades més gran que l’anterior a la guerra.

A principis de la dècada de 1970, la RDA va ser durant un curt període de temps la desena potència industrial del món a causa de la seva productivitat.

Tanmateix, els béns de consum escassejaven en alguns àmbits. Per exemple, per comprar un cotxe, els interessats havien d’inscriure’s en una llista i esperar fins a quinze anys per aconseguir el model desitjat. En part, es permetia l’existència d’un mercat negre per compensar l’espera amb el pagament d’un preu més gran.

Els preus i els sous estaven majoritàriament establerts per l’estat. A causa de les subvencions existents, el preu de venda dels productes de primera necessitat era uniforme. Els electrodomèstics i altres béns de consum que podien ser exportats a canvi de divises, per contra, solien ser molt cars en comparació amb el poder adquisitiu de la gent. El lloguer d’un habitatge, sense comptar amb la calefacció, podia costar de 30 a 120 marcs depenent de l’equipament. Un televisor en color en els anys 80 costava 7.000 marcs, una barra de pa cinc penics, pel típic cotxe Trabant es pagava a 10.000 marcs si es tractava d’un model nou i amb període d’espera, o 30.000 sense espera.

L’any 1988, el 55% de tots les llars tenia el seu propi cotxe. A la RFA el 61% de les llars en poseïa un.

La construcció de cases unifamiliars es va permetre en els primers anys amb moltes limitacions a causa de l’escassetat de materials de construcció, tanmateix, va experimentar un cert creixement en els anys 80 a causa que els habitatges que es construïen no arribaven a cobrir la demanda existent. El somni d’un ciutadà mitja de l’Alemanya Oriental era tenir una casa amb jardí, viatjar a Cuba, Hongria, Romania, Bulgària i a la Unió Soviètica.

Els salaris dels barris residencials no eren tan homogenis com ho són avui en dia en molts països occidentals. Les persones que pertanyien a diferents grups socials vivien sovint en el mateix barri. Tanmateix, els alts càrrecs del partit i els col·laboradors de molts òrgans estatals es concentraven en els habitatges cedits pel govern en zones residencials especials. Una venedora guanyava entre 600 i 800 marcs, un enginyer entre 500 i 1200 marcs, i un treballador de la construcció entre 900 i 1800 marcs. Es diferenciaven en la quantia del seu salari, i també en la seva capacitat d’estalvi (ingrés residual), encara que les diferències salarials no eren tan grans com als països industrialitzats d’Occident. Els obrers eren molt sol·licitats i guanyaven sovint el mateix o més que els metges més reconeguts. Quasi no es podien distingir els diferents estatus socials en el dia a dia per la constant escassetat que existia al país, les diferències a penes eren perceptibles (per exemple els metges tenien preferència per a la connexió de la xarxa telefònica a causa dels serveis d’urgència). Tanmateix, els que s’ho podien permetre, viatjaven sovint dins del bloc oriental i adquirien articles de consum provinents d’Occident, distingint-se així de la resta de la població.

Les professions poc sol·licitades pels aprenents rebien un suport especial, l’adjudicació de llocs d’aprenentatge i de places universitàries es planificava de forma organitzada segons el càlcul de les necessitats del país. A causa d’aquestes condicions, la llibertat de formació establida per la llei era difícil d’assolir en matèria d’educació.

L’accés a béns com, per exemple, una connexió telefònica o materials de construcció, depenia sovint dels contactes i de l’atzar, i de vegades també de la ideologia política adoptada.

Erich Honecker va introduir al començament del seu mandat reformes socials, incloses en el programa denominat “Unitat de la política econòmica i social”, que es va acordar en la vuitena assemblea del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) l’any 1971. Erich Honecker va permetre que hi hagués més llibertat cultural i política, amb la qual cosa també es van fer possibles les negociacions per aconseguir un més gran reconeixement internacional de la RDA, i va intentar que les empreses estatals tingueren més llibertat d’acció. Per això, al començament es va considerar a Honecker un signe d’esperança per al poble. Al mateix temps aquest dirigent va nacionalitzar totes les empreses en dues etapes en els anys 70, obligant-les a acceptar una participació estatal majoritària.

La primera crisi del petroli dels anys 70 va ser particularment complicada per a la RDA. L’economia s’havia enfortit gràcies al petroli de la Unió Soviètica, però això va fer que es depengués excessivament del subministrament soviètic.

Però tornem al nostre experiment.

Segons una enquesta de 1997 els habitants de l’Est tendien a creure en un model de serveis socials. Tambè preferein programes públics forts contra l’atur i creien que la major part de la vida d’una persona ve determinada per les condicions socials, més que no pas per la voluntat individual.

Les ones de la televisió de la RFA penetraven a l’Alemanya de l’Est però no arribaven a totes les valls. Aquels habitants que veien la televisió occidental estaven molt més inclinats al consum que alls que no. Per tant, davant la pregunta si la publicitat funciona, l’evidència ens demostra que sí.

Donat que a l’Alemanya de l’Est la participació fenemina en el mercat laboral era major, els alemanys de l’est continuen creient en una major igualtat entre homes i dones.

És a dir, moltes de les nostres creences més personals són fruit del context social. I aquesta és una lliçó molt important a tenir en compte quan davant de qualsevol proposta transformadora hi ha qui diu “això és utòpic”, “això aquí no funcionarà”, “la gent no canvia”, etc. El mateix procés de transformació social transforma els individus d’aquesta societat. I és que com digué el Che “el socialisme com a mecanisme de distribució de la riquesa no m’interessa”, el que es tracta de crear una nova societat.

The Berlin Wall’s great human experiment http://www.bostonglobe.com/ideas/2014/10/11/the-berlin-wall-great-human-experiment/RORloITm84vj9xWVwl7zFN/story.html