Ilurion 27/12/2014 – La descolonització: l’Egipte de Nasser

Ivoox

El 1919, en acabar la 1GM, el partit nacionalista Wafd intenta aconseguir la independència d’Egipte, sense èxit. El 1922 Egipte va adquirir estatus independent nomenant-se rei Fuad I, fins a aquest moment sultà, com a resultat del desmembrament de l’imperi Otomà. Es mantenia però la presència militar i el control de les comunicacions per part de Gran Bretanya. El tractat que va concedir a Egipte la total independència es va signar el 26 d’agost de 1936 si bé els britànics es van reservar el control del canal de Suez.

A l’independitzar-se, Egipte es va transformar en una monarquia obertament prooccidental i es va aprovar, la constitució de 1923, encara que durant el govern de Fuad va haver de ser suspesa per a controlar l’incipient nacionalisme. La constitució de 1923 declara a Egipte com un estat sobirà, lliure, independent i monàrquic. El legislatiu recau en un Congrés dels Diputats i en un Senat i l’executiu en deu ministres nomenats pel rei.

Durant la Segona Guerra Mundial, el seu territori va servir com a camp de batalla, amb Egipte donant suport els anglesos en contra de l’Afrika Korps encara que molts dels seus habitants eren considerats germanòfils i hi va haver dubtes sobre el paper jugat pel seu rei, Farouk I. El final del conflicte, Egipte va reclamar insistentment l’abandonament de Suez pels britànics i la devolució de Sudan. La fracassada guerra contra Israel entre 1948 i 1949 va accentuar el descontentament de la població amb els seus governants.

El 26 de juliol de 1952, una revolta armada dirigida pel general Muhammad Naguib, en la qual Gamal Abdel Nasser es va situar en un segon pla, va enderrocar la monarquia i va instal·lar la república el 18 de juny de 1953, abolint els partits polítics. Aquest any es va redactar una constitució provisional amb vigència de 3 anys. Va ser nomenat president Naguib. Però el novembre de 1954 el propi Nasser el va enderrocar nomenant-se Cap d’Estat. Va rebre suport inicialment dels Estats Units i del Regne Unit, però Nasser es va guanyar la seva creixent hostilitat a causa del seu suport a la descolonització, manifestat en la Conferència de Bandung. A causa d’aquest progressiu distanciament amb les democràcies occidentals, Nasser es va bolcar cap a la Unió Soviètica.

La crisi de Suez

Al poc temps de l’assumpció del poder, Nasser va signar un acord amb el Regne Unit segons el qual s’hauria de retirar tot el personal militar uniformat britànic de la zona del Canal de Suez, tot i que es va permetre temporalment un petit destacament civil. Aquest acord va acabar donant a Egipte la independència, i així van alleugerir-se les tensions entre ambdós estats.

Amb l’acord, els britànics i els estatunidencs aportaren un ajut d’uns 40 milions de dòlars per al desenvolupament econòmic. L’any següent, el 1955, Nasser va rebre la promesa de 56 milions de dòlars més per finançar la construcció de la gran resclosa d’Assuan, obra que va començar a planificar-se poc després de l’inici de la revolució dels anys anteriors. L’esmentada resclosa crearia el llac artifical més gran construït fins llavors, i generaria energia elèctrica suficient per abastir gran part d’Egipte, i proveiria d’aigua per regar, i controlaria les inundacions del Nil. Però el setembre de 1955 Nasser va commocionar els països occidentals en signar un tractat d’armament amb la Txecoslovàquia del Bloc Oriental.

Per això, el juliol de 1956, el Bloc Occidental va retirar les ofertes de finançament de la resclosa, i van forçar Nasser a cercar fonts de finançament alternatives. I quina fou la solcuió? doncs la nacionalització del Canal de Suez. Amb la nacionalització del Canal la commoció fou encara superior si bé Nasser no crèia que provoqués cap intervenció militar exterior.

Finalment, l’octubre de 1956 el Consell de Seguretat de les Nacions Unides va adoptar una resolució segons la qual es reconeixia el dret d’Egipte a controlar el Canal, sempre que permetés el pas als vaixells estrangers. La resolució refermà la creença de Nasser de la poca probabilitat d’intervencions militars occidentals.

Però el 29 d’octubre d’aquell 1956 les forces militars israelianes van envair la península del Sinaí, i dos dies més tard van introduir-se, junt amb forces britàniques i franceses, a la zona del canal. El president estatunidenc Eisenhower va urgir a les 3 nacions a desocupar la zona, i el 5 de novembre també la Unió Soviètica (en forma d’ultimàtum). Les forces militars ocupants van retirar-se gradualment, i l’anomenada crisi de Suez va tocar a la fi.

Per a França i el Regne Unit la guerra del 56 va ser un fracàs, ambdós països van descobrir que l’era dels imperis colonials ja havia acabat davant la nova realitat de la Guerra Freda entre USA i URSS; per a Egipte una victòria doncs es quedà amb el canal; per a Israel l’adquisició del Sinaí i de la franja de Gaza, dels que es va retirar el març del 1957; per als Estats Units, una oportunitat de ficar el nas a l’Orient Mitjà; l’URSS apareix com la defensora de les nacions agredides pel neocolonialisme occidental.

Relacions amb la Unió Soviètica

Al final de la crisi, Egipte fou alliberada de totes les pressions imperialistes occidentals. Aleshores va començar un apropament cap a la Unió Soviètica, que es traduí en un terç del finançament de la resclosa d’Assuan. La construcció de la presa va començar l’1 de gener de 1960, i va finalitzar en 1970. Tal com estava previst, es va formar un gran llac, el llac Nasser, i es va poder obtenir energia elèctrica (uns 2.1 gigavats).

Les relacions amb l’URSS també es van traduir en un acostament al model econòmic socialista amb certes reminiscències al marxisme-leninisme. Així, en 1962 una mica més de la meitat (51%) de tots els negocis egipcis eren propietat del govern, amb Nasser al capdavant. Això li féu valer el títol d’Heroi de la Unió Soviètica (sent la primera vegada que s’atorgava a un ciutadà no soviètic) l’Ordre de Lenin i l’Estel d’Or Soviètic en una visita de Nikita Khrusxov a Egipte entre el 9 i el 26 de maig de 1964.

Nasser, líder àrab

L’estratègia de Nasser fou sempre la del panarabisme neutre. Va inspirar els nacionalistes de tot el món àrab, i va arribar a representar un veritable líder en aquest aspecte. Aquest panarabisme aglutinava els països àrabs, en contraposició amb els països occidentals imperialistes (colonialistes).

El 1958 els militars egipcis i sirians van demandar al president Nasser la fusió d’ambdós països, que es va traduir en la República Àrab Unida. Però ben aviat (1961) la unió es dissol, fruit de les pràctiques autoritàries dels oficials i buròcrates egipcis, de la repressió de la policia secreta contra el grup dels Germans Musulmans.

Nasser també va representar un paper molt destacable en representació del tercer món, com a alternativa als imperants blocs occidental i soviètic. Fou el principal interlocutor a la conferència de Bandung de 1955, i s’hi presentà com un dels líders dels països resultants de la descolonització.