Ilurion 10/01/2015 – La descolonització: la Índia, de la resistència civil al Bolly-reactor

Ivoox

La independència de l’Índia

La no violència

Com a tal, la no-violència és una alternativa a l’acceptació passiva de l’opressió i la lluita armada en contra d’ella. Els que practiquen la no-violència poden utilitzar diversos mètodes en les seves campanyes per al canvi social, incloses les formes essencials de l’educació i la persuasió, la desobediència civil i l’acció directa no-violenta, i la comunicació dirigida a través de mitjans de comunicació.

El terme “no-violència” és sovint vinculat amb, o fins i tot utilitzat, com a sinònim de pacifisme. Els dos conceptes, però, són fonamentalment diferents. Pacifisme denota el rebuig de l’ús de la violència com una decisió personal per raons morals o espirituals, però no per si implica una inclinació cap al canvi a nivell sociopolític. La no-violència de l’altra banda, pressuposa la intenció de (però no es limita a) el canvi social o polític com una raó per al rebuig de la violència. A més, una persona pot advocar per la no-violència en un context específic, mentre que propugna la violència en altres contextos.

Un dels exemples més coneguts és el de Mahatma Gandhi líder de dècades de lluita no-violenta contra el llarg domini britànic a l’Índia, que finalment va ajudar a l’Índia a guanyar la seva independència el 1947. Altres exemples desl quals en parlarem en propers progames: Martin Luther King en la lluita per guanyar els drets civils dels afroamericans o les campanyes de César Chávez per protestar pel tracte dels treballadors agrícoles a Califòrnia.

Segons l’estudi “Perquè la resistència civil funciona” (2008), els mètodes violents assoleixen una quarta part dels objectius enfront dels no-violents que aconsegueixen l’èxit en la mitat dels casos.

La no-violència ha estat fortament criticada des de l’esquerra argumentant que la no-violència i el pacifisme són un intent d’imposar la moral de la burgesia sobre el proletariat, que la violència és un complement necessari per al canvi revolucionari, o que el dret a la legítima defensa és fonamental. Alguns crítics destacats: Trotski, G. Orwell, Malcol X…

Enmig de la repressió violenta de radicals afroamericans als Estats Units durant la dècada de 1960, el membre del del Black Panther Party (Partit de les Panteres Negres) George Jackson, va dir de les tàctiques no-violentes de Martin Luther King:

"El concepte de la no-violència és un fals ideal. Pressuposa l'existència de la compassió i un sentit de justícia per part de l'adversari. Quan l'adversari ho pot perdre tot i no té res a guanyar amb l'exercici de la justícia i la compassió, la seva reacció només pot ser negativa".

En el seu llibre How Nonviolence Protects the State (Com la no-violència protegeix l’estat), l’anarquista Peter Gelderloos critica la no-violència com ineficaç, racista, estatista, patriarcal, amb una tàctica i una estratègica inferior a l’activisme militant, i enganyada. Gelderloos afirma que les tradicionals i ensucrades històries de l’impacte de la no-violència, ignoren la participació dels militants dels moviments com el Moviment d’independència de l’Índia i el Moviment afroamericà pels drets civils i falsament mostren Gandhi i King com a activistes de més èxit en aquests respectius moviments. A més, sosté que la no-violència és generalment defensada per blancs amb privilegis que esperen que “els pobles oprimits, molts dels quals són persones de color, pateixin amb paciència una violència inconcebible, fins al moment en què el ‘Gran Pare Blanc’ sigui influït per les demandes del moviment o dels pacifistes quan aquests aconsegueixin la ‘massa crítica’ llegendària”.

Per acabar m’agradaria recuperar un àurdio del comissari dels móssos d’esquadra Sergi Pla al Programa Salvados de Jordi Évole sobre Ghandi i la no-violència.

Min 2:26 a 3:10

La desobediència civil

La desobediència civil és el rebuig actiu a obeir certes lleis, demandes i ordres d’un govern, o d’un poder internacional d’ocupació. És un dels principals mètodes de resistència no-violenta.

El concepte desobediència civil prové d’una obra homònia d’Henry David Thoreau publicada el 1849. Thoreau escriu sobre el tema de la desobediència civil, basant-se en la seva experiència personal, si bé cal mencionar que Thoreau Discurs agafa elements del Discurs de la servitud voluntària d’Étienne de La Boétie i del Poema de Percey Shelley La màscara d’Anarquia.

El juliol del 1846, Thoreau va ser empresonat, per no haver pagat voluntàriament un impost a l’estat nord-americà, ja que li retreia que sostingués l’esclavatge que regnava aleshores al Sud i dugués a terme una guerra contra Mèxic. Va estar content de ser empresonat per aquest acte voluntari. No va passar més d’una nit a la presó, ja que el seu cercle va pagar la fiança, cosa que el el va posar furiós i el va portar a resflexionar i escriure sobre la necessitat de la desobediència civil.

Per saber-ne més:

  • Stephan, Maria J.; Chenoweth, Erica. «Why Civil Resistance Works». International Security, 33, 1, 2008, pàg. 7-44.

  • Gelderloos, Peter. How Nonviolence Protects the State. Boston: South End Press, 2007.

Bonus track: l’esquarterament de l’Índia.

Podriem parlar del cas del Caixmir, a un conflicte que encara perdura i amb una repercussió geopolítica de primera magnitud, però jo m’he fixat en el cas de Bengala.

Bengala

Des de ja abans de l’independència de l’Índia, els dirigents britànics havien utilitzat la divisió administrativa per tal d’enfortir el domini colonial. Un dels exemples és el cas de la partició de Bengala.

Bengala és la zona situada al delta dels rius Brahmaputra i Padma (el Ganghes), en la zona qe actualment hi trobem l’estat de Bangladeh i l’estat índi de Bengala Occidental. Aquesta zona, una de les mes densament poblades del planeta, té una llengua i cultura pròpia, la bengalesa. Un dels seus exponents més conseguts és Rabindranath Tagore.

Des del Segle XIV es convertí en un sultanat i progresivament la població s’anà convertint a l’Islam si bé a la zona occidental la influència hindustista i budista continuà sent molt present. Malgrat aquesta diversitat reiligiosa es mantenia un sentiment d’identitat nacional.

El 1905 el virrei de la Índia, veient reivindicacions nacionals cada cop més potents va decidir partir Bengala en dos, explotant les diferències religioses. Així, la zona oriental seria de població majoritariament musulmana mentre que la zona occidental quedaria sota control hindú.

Aquesta divisió també comportà el desplaçament de la capital de la Índia de Calculta (Bengala Occidental) a Nova Delhi.

Amb la independència de la Índia aquesta divisió es colsolidaria. Es descartà la voluntat d’un estat de Bengala unit i independent i Bengala Oriental fou anexionada al Pakistant, per més que el Pakistan es troba a l’altra banda del subcontinent Índi i que aquest nou territori anomenat Pakistan Oriental estava en 3/4 parts envoltat per territori índi. L’únic element en comú que existia era que la població era majoritariament de religió mulsulmana. Això comportaria més tard que Bengala oriental iniciés una lluita per la independència que culminaria el 1971 amb la escició de la República Popular de Bangladesh a l’orient i la República Islàmica del Pakistan.

Aquest esquarterament geogràfic del poble de Bengala arriva al paroxisme ja que, resultat de totes aquestes divisions, el districte índi de Dahala Khagrabari és l’únic enclau de tercer nivell del món (és a dir, un territori indi envoltat completament per territori de Bangladesh, aquest al seu torn envoltat completament per territori i indi, i aquest últim tot ell dins del territori de Bangladesh -sense tenir en compte que Bangladesh està quasi encercalt per la Índia!-). Aquest enclavament és potser el més surreal, però n’ji ha moltíssim. Això, com us podeu imaginar comporta notables problemes per als habitants d’aquestes zones, molts d’ells camperols pobres que sovint no tenen ni tan sols passaport i que per tant no poden abandonar el seu enclau. Ja no parlem de la impossibilitat de fer arribar les infraestructures mínimes (aigua, electricitat, escoles, serveis santiris…) a aquests territoris…