Ilurion 07/02/2015 – La descolonització: El Marroc i el Sàhara espanyol

Ir a descargar

La zona queconeixem amb el nom del Sahara Occidental (o l’antic Sàhara Espanyol) és una zona relativament poc poblada i al llarg de la història amb poca importància (ni poblacional, ni comercial, ni econòmica, ni estratègica) fins al descobriment d’importants jaciments de fosfats per una banda i de la importància creixent dels drets de pesca en les seves aigües territorials cap a finals del S.XX.

De fet, fins a la introducció del camell a la regió la creixent desertització del desert del Sàhara va causar el pràctic aïllament de la regió.

La introducció del camell, cap al segle III d.C., va suposar una revolució en la ramaderia i en les comunicacions a través del desert, de manera que el territori de l’actual Sàhara Occidental es va convertir en part d’una de les principals rutes de comerç del món, transportant sal i or entre el nord d’Àfrica i l’Àfrica occidental.

Des d’aleshores aquest territori sempre has estat basculant entre el que succeïa al nord, a l’actual Marroc i al sud, a l’actual Senegal.

El 1884, durant la Conferència de Berlín, la regió situada entre el cap Bojador i el cap Blanc va ser reclamada per Espanya (en base a l’establiment d’una factoria a la península de Dajla i dependències a la badia de Cintra i al Cap Blanc a la fi de 1884 per Emilio Bonelli).

Els espanyols van seguir el seu avanç cap a l’interior i el nord del cap Bojador. Davant les friccions amb França, una sèrie d’acords el 1900 (Tractat de París), 1904 i 1920 van delimitar les àrees d’influència d’ambdós països, fixant-se el límit nord del Sàhara Occidental al paral·lel 27° 40′N.

El 1949 Manuel Alia Medina, un geòleg espanyol, descobreix a Bucraa els jaciments de fosfats més grans del món.

Després de la seva independència (1956), el Marroc va reclamar el territori del Sàhara Occidental com a part del seu “Gran Marroc”. El 1967 l’ONU va recomanar la descolonització del territori en tant que poc després, Mauritània també es va sumar a les reclamacions territorials marroquines.

Paralelament comença a sorgir una moviment nacionalista al Sàhara Occidental. El 1968 es crea l’Organització Avançada per a l’Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d’Or sota el lideratge de Sidi Brahim Bassiri. La repressió d’un brot nacionalista a Aaiun, el 1970 conclou amb 40 morts i centenars de detinguts. Bassiri és arrestat i desapregut. Probablement les forces de seguretat espanyoles el van assassinar poc temps després del seu arrest.
Poc després, el 10 de maig de 1973, es crea el Front Polisario (Front Popular per a l’Alliberament de Saguia el Hamra i Riu d’Or), que comença la lluita armada contra Espanya. La seva primera acció té lloc el 20 de maig d’aquest any si bé a l’inici el formaven 17 combatents que tan sols comptaven amb cinc armes. Els xocs armats se succeirien durant els següents mesos. El Polisario tindrà el suport d’Algeria. El Marroc si bé inicialment sembla que veu amb bons ulls les accions contra els ocupants espanyols aviat combatrà el Front Polisario.

El 1974 Espanya, sumida en eun franquisme senil, intenta desfer-se del problema que li suposa el Sàhara Occiental aamb dues accions paral·leles:

  • d’una banda s’anuncia la voluntat de concedir major autonomia als sahrauís i celebrar un referèndum d’autodeterminació durant la primavera de 1975.
  • d’altra banda s’organitza l’Operació Oreneta, una operació per evacuar els espanyols del territori en la qual es desmantella tot i repatrien fins i tot els cadàvers dels cementiris.

El Marroc es va oposar al projecte espanyol, força que la ONU supengui en erferèndum i el Tribunal Internacional de Justícia de l’Haia al setembre de 1975 emet un dictamen que condemna les pretensions de Mauritània i el Marroc sobre el Sàhara Occidental però tampoc reconeix el dret a l’autodeterminació de la zona. Amb la qual cosa la situació es queda una mena de buit legal.

La tardor de 1975, el rei d’Espanya, Joan Carles I, llavors cap d’Estat en funcions, visita a les tropes espanyoles desplegades al Sàhara Espanyol, assegurant tot el suport del govern en la defensa del territori i del poble sahrauí.

Pocs dies després, el que amb el temps serà un dels seus grans amics, el rei Hassan II del Marroc va organitzar l’anomenada Marxa Verda (16 d’octubre de 1975) que va consistir en enviar uns 350.000 marroquins desarmats i uns 25.000 soldats a ocupar pacíficament el territori. L’exèrcit espanyol sembra de mines la frontera amb el Marroc i la Marxa Verda queda aturada a un centenar de metres de la zona minada.

En aquest clima de tensió, agreujat per l’agonia de Franco a Espanya, el Marroc, Mauritània i Espanya (representada per l’actual rei Joan Carles), signen a Madrid (14 de novembre de 1975) un acord pel qual Espanya es comprometia a posar fi a la seva presència al Sàhara el 28 de febrer de 1976 i a compartir fins aleshores l’administració del territori del Sàhara Occidental amb Mauritània i el Marroc. Aquest acord va comptar amb l’oposició frontal d’Algèria i del Front Polisario.

Tropes mauritanes i marroquines comencen a ocupar les ciutats del Sàhara Occidental. Els sahrauís, per la seva banda, comencen a abandonar les ciutats per instal·lar-se en el desert. Després dels bombardejos marroquins dels campaments, finalment acabarien en camps de refugiats a Algèria.

El 26 de febrer de 1976 els últims soldats espanyols abandonaven el Sàhara Occidental. Aquella mateixa nit, quan les tropes marroquines ja havien entrat al territori, el Front Polisario proclamava la constitució de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD). El 14 d’abril, Mauritània i el Marroc signaven un acord a Rabat pel qual es repartien el país: els dos terços més al nord per al Marroc i el terç restant per a Mauritània.

Els escamots del Polisario, amb base a Algèria, van llançar, entre 1976 i 1978, continus atacs contra les tropes marroquines i mauritanes al Sàhara Occidental (arriben fins i tot a atacar la capital de Mauritània). Conseqüència d’aquesta guerra de desgast, Mauritània va renunciar a les seves pretensions territorials al Sàhara i el 1979 va signar la pau amb el Front Polisario (Acord d’Alger). No obstant això, el seu lloc és ocupat pel Marroc, que proclama la seva sobirania sobre la totalitat del territori del Sàhara Occidental.

És després de l’abandó de Mauritània quan la RASD aconsegueix el seu major reconeixement internacional. Admesa formalment a l’Organització per a la Unitat Africana (OUA) el 1982, aconsegueix estatus de ple dret el 1984 (el que origina l’abandó d’aquesta per part del Marroc). El 1985, ja havia estat reconeguda oficialment per 61 països. Aquest any, les Nacions Unides insten a una negociació entre les parts i a la celebració d’un referèndum al Sàhara Occidental amb la retirada prèvia de les tropes marroquines. Referèndum que encara avui en dia no s’ha celebrat i més de 165.000 refugiats continuen avui endia visquent en camps de refugiats prop de Tindouf a Algèria.