Ilurion 28/02/2015 – La revolució iraniana. Islam i revolució

Ivoox

Tradicionalment el socialisme ha estat anti-religiós i ha promogut l’ateisme de l’estat. Això ha fet que molts musulmans defugin del socialisme. Malgrat això, l’afinitat entre el socialisme i l’Islam en els ideals de justícia social ha fet que, des dels anys 1940s, alguns musulmans comencin a desenvolupar una síntesi entre el marxisme i l’Islam.

Els marxistes islàmics creuen que l’Islam compleix les necessitats de la societat i pot guiar els canvis socials que el marxisme cerca assolir. Els marxismes islàmics donen poca importància a la visió marxista sobre el materialisme i la religió.

Un dels marxistes islàmics més destacats fou precisament Ali Shariati. Shariati, sociòleg i militant polític iranià, considerat un dels ideòlegs de la Revolució iraniana de 1979, és conegut sobre tot pels seus treballs en l’àmbit de la sociologia de la religió.

Val a dir que va estudiar a França, on es va afiliar al Front Nacional d’Alliberament d’Algèria i va conèixer Franz Fanon i la seva obra “Pell negra, màscares blanques” que el va influir enormement.

Una de les seves obres més conegudes és Xiisme Roig vs. Xiisme Negre. En aquest assaig Shariati discuteix sobre el Xiisme com a religió al llarg de la història. El Xiisme Roig, que ell percep com la forma pura de religió es preocupa de la justícia social i de la salvació de les masses rebutjant els rituals i el clergat i les jerarquies. El Xiisme Negre, per altra banda, el considera una forma desviada de religió, ja que la religió està subordinada a la monarquia i al clergat, sense preocupar-se per les neessitats de la població

Shariati va morir a l’exili el 1977 en causes poc clares i fou considerat un màrtir de la revolució si bé en vida mantingué una forta oposició amb Khomeini.

La caiguda del Sha de Pèrsia

“Iran, because of the great leadership of the Shah, is an island of stability in one of the more troubled areas of the world,” said US President Jimmy Carter on his New Year’s Eve state visit to Iran in 1977.

A mitjans de la dècada de 1970 l’oposició venia de tots els sectors de la societat – les dones, les minories nacionals , el clergat , els pobres urbans , el basar (comerciants capitalistes ), la intel·lectualitat , els estudiants, etc. L’estiu de 1977 un aixecament reeixit en un barri marginal per evitar que les seves vivendes siguin enderrocades va omplir de confiança les classes populars i va precipitar noves protestes . La resposta del Sha fou augmentar la repressió. El “Divendres Negre”, el 8 de setembre de 1978, les tropes del sha van disparar munició real contra els manifestants a la Plaça de Jaleh a Teheran. Prop de 1.600 persones van morir.

Després de la massacre a la Plaça Jaleh els treballadors de la ciutat de Tabriz va sortir al carrer. Aviat van ser seguits pels treballadors de les grans fàbriques d’acer gegants de la ciutat de Isfahan. Un mes després, els treballadors de gairebé tots els sectors eren als carrers. Al novembre van sumar-s’hi els treballadors del petroli, provocant una caiguda del 10 per cent en la producció mundial de petroli. La resposta del Shah va ser enviar-hi l’exèrcit. El 31 de desembre, només un any després del brindis de Carter amb el Sha, el país estava immers en una vaga general.

Els comitès de les vagues ràpidament van concertir-se en consells de fàbrica coneguts com a shores – òrgans espontànis de poder obrer- i ràpidament les reinvindicacions econòmiques es van estendre a demandes polítiques. Malauradament la poca capacitat del l’esquerra religiosa (Mojahedin-e-kalq, els combatents del poble) i secular, el partit Tudeh (el Partit Comunista Iranià) per capitalitzar el procés fou que fóssin els islamistes concervadors liderats per Khomeini els que es féssin amb el control de la revolució.

Fonts: