Ilurion 28/03/2015 – La Xina de Mao

Ivoox

El maoisme és una variant del marxisme-leninisme desenvolupada a partir del pensament i ensenyaments de Mao Zedong, dirigent de la Xina i del Partit Comunista Xinès a partir de 1959.

Val a dir que el Partit Comunista Xinès no utilitzà mai el terme maoisme, sinó Pensament de Mao Zedong. Es fora de la Xina on molts grups “maoistes” s’han declarat “marxistes-leninistes”; d’altres, s’han declarat “marxistes-leninistes-maoistes”, o simplement “maoistes”. Els partits que es declaraven maoistes o seguidors de les tesis de Mao van ser nombrosos als anys 60 i 70, però avui en queden pocs. Els més notables són el Partit Comunista del Nepal (maoista), el Partit Comunista del Perú-Sendero Luminoso, i el Nou Exèrcit del Poble a les Filipines.

Elements centrals en el maoisme:

  • Revolució contra el confucianisme i la tradició.
  • Fevor nacionalista xinès.
  • El marxisme com a camí que trenca tant amb la tradició xinesa com amb la tradició occidental.
  • Revolució rural i de base camperola. Mao ideà el concepte de “Guerra popular”, fer el setge a les ciutats des del camp.
  • Revolució cultural: la necessitat de combatre més enllà de la revolució tots aquells elements que perviuen de la societat anterior ja que aquests impedeixen la construcció de la nova societat.

La teoria maoista es va condensar en el Petit Llibre Vermell de Mao. Recopilat pel seu col·laborador Lin Biao, ministre de Defensa, cap de les forces armades i responsable del desenvolupament del culte a la personalitat al voltant de la figura de Mao, el llibre seria un dels instruments bàsics d’adoctrinament ideològic de les masses durant l’època de la Revolució Cultural, quan la doctrina del maoisme va ser exalçada a la Xina com evolució del marxisme-leninisme i culminació del pensament ideològic comunista. Durant aquest període, gairebé tot el que es publicava, incloent els assajos científics, havia de contenir cites de Mao. El seu aprenentatge no només era obligatori en les escoles, sinó també en els llocs de treball, on s’organitzaven grups durant les hores de treball per estudiar-lo. La defensa que feia front als que consideraven contraproduent emprar el temps en aquesta tasca era que la seva lectura produïa una il·luminació que redunda en la millora de la producció.

Durant els anys seixanta es va convertir en el icona més visible de la Xina comunista, fins i tot més que la imatge del propi Mao. Pràcticament tots els personatges que apareixien en els pòsters creats per la propaganda del Partit Comunista, excepte el propi Mao, portaven el llibre a la mà.

En finalitzar la Revolució Cultural, al començament dels anys setanta (i principalment, després de l’arribada al poder de Deng Xiaobing el 1978), la importància del llibre va anar disminuint a poc a poc i l’ús de les seves cites va començar a ser vist com un excessiu culte a la personalitat de Mao. Actualment, encara que el llenguatge revolucionari de les cites de Mao ha caigut en desús a la Xina moderna, el llibre se segueix imprimint per a ser venut principalment com a record turístic.