Ilurion 25/04/2015 – El 68 soviètic

Ir a descargar

1968 ha passat a la història com un any de protestes i revoltes. En certa manera podriem dir que com a mínim en l’edad moderna, periòdicmanet es produeixen onades de moviments de de revoltes i revolucions. 1820, 1848, 1868, 1905, 1917, 1930, 1968, 1992, 1997 i potser el darrer 2011… En passades temporades vam parlar extensament d’aquestes onades de revoltes i animem als nostres oients que recuperin els podcasts d’Ilurion.

1968 fou una d’aquestes onades. No és que les revoltes es cenyíssin només a l’any 1968, però si que 1968 fou un any central. De fet 1967 es coneix als EEUU com el Long hot summer of 1967 amb més de 150 episodisde revoltes en nombroses. Per altra banda en altres països l’onada arribaà una mica més tard. Per exemple a Colòmbia el 1971 fou el punt més àlgit de protestes estudiantils.

1968, fou per exemple un any clau en el moviment contra la Guerra del Vietnam als EEUU i a la resta del món, però d’aquestes ja en vam parlar en els dos programes que vam dedicar a la Guerra del Vietnam.

Aquesta és la segona part de la secció i si el programa passat vam parlar del maig del 68 al costat capitalista del mon avui farem el mateix al costat socialista del món.

El 68 al Bloc Soviètic

Com vam comentar la setmana passada, 1968 ha passat a la història com un any de protestes i revoltes. En certa manera podriem dir que com a mínim en l’edad moderna, periòdicmanet es produeixen onades de moviments de de revoltes i revolucions. 1820, 1848, 1868, 1905, 1917, 1930, 1968, 1992, 1997 i potser el darrer 2011… En passades temporades vam parlar extensament d’aquestes onades de revoltes i animem als nostres oients que recuperin els podcasts d’Ilurion.

1968 fou una d’aquestes onades. I si el programa passat vam parlar de 1968 al costat capitalista del món i avui farem el mateix al costat socialista del món.

El 30 de gener, 300 manifestants estudiantils de la Universitat de Varsòvia i de l’Escola Nacional de Teatre van ser colpejats amb pals pels anti-avalots. Les protestes van anar a més i al març el públic en general s’havia unit a una protesta amb violents enfrontaments amb els estudiants i la policia als carrers. El govern es van enfrontar en una campanya de propaganda contra els manifestants, etiquetant-los sionistes. Els vint dies de protestes van acabar quan l’estat va tancar totes les universitats i va arrestar a més de mil estudiants. La majoria dels Jueus polonesos van abandonar el país per evitar la persecució per part del govern.

Però potser l’episodi més impactant de les revolucions de 1968 al bloc comunista fou el que s’anomenà la Primavera de Praga (donant nom després a nombroses primaveres des d’aleshores).

El 5 de gener de 1968, wl reformista Alexander Dubček era escollit Primer Secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ). Dubček cercava una descentralització i democratització parcial de l’economia i la particiapació política. S’otorgaren més llibertats en màteria de menys restriccions en la llibertat de premsa o d’expresió així com de circulació. Igualment es va proposar convertir el país en una federació entre la República Txeca i Eslovàquia (de fet aquest fou l’únic canvi que va sobreviure a la Primavera de Praga).

Les reformes no foren ben vistes pels soviètics, que després d’un intent de negociació amb el govern txecoslovac van enviar mig milió d’homes de les forces del Pacte de Varsòvia a ocupar el país.

No hi va haver una resistència miliar però si un fort moviment de resistència civil no-violenta. En una ocasió un batalló sencer va ser retornat cap a Polònia després d’un dia sencer en que els txecoslovacs repintaven i capgiraven els signes de transit. Els militars soviètics havien previst que l’ocupació duraria uns dies però es va allargar més de 8 mesos. Malgrat actes esporàdics de violència la resistència txecoslovaca constitueix un exemple icònic de la defensa civil i no violenta.

El període de liberalització política a Txecoslovàquia va arribar a la seva fi el 20 d’agost de 1968, quan 200.000 soldats i 5.000 tancs del Pacte de Varsòvia van envair el país. Les crítiques des d’Occident van ser gairebé inexistents, els escriptors d’esquerra, com Tariq Ali, van argumentar que això es devia que els estats d’Occident veien el socialisme humà i democràtic de Txecoslovàquia com una amenaça més gran al capitalisme que el comunisme soviètic que, en gran manera, ja estava molt desacreditat el 1968.

Jan Palach

Jan Palach, un estudiant d’història i economia política, el 16 de gener de 1969 va decidir immolar-se calant-se foc a si mateix al bell mig de la plaça Wenceslau. Segons la carta que envià a nombroses figures públiques eixstia una organització de resistència clandestina amb el proposit dauto immolar-se si no es complien les seves demandes. No obstant, sembla que tal grup mai vai existir. Les demandes eren: l’abolició de la censura i l’aturada de la distribució del Zprávy, el diari oficial de les forces d’ocupació. La carta instava a Txecs i Eslovacs a declarar una vaga general en suport a aquestes demandes. Palach va morir uns dies després a l’hospital fruit de les cremades que va sofrir. Una estudiant emiga seva que va poder parlar amb ell a l’hospital va declarar públicament que Palach li havia demanat que demanés a la gent que no fés el que ell havia fet i que continuéssin la lluita per altres mitjans. Mai s’ha pogut esclair si realment Palach digué això o fou una manipulació de la policia i les forces d’ocupació.

El funeral de Jan Palach es convertí en una gran protesta contra l’ocupació. Al febrer i l’abril del maig any dos estudiants més es van calar foc a si mateixos seguint l’exemple de Palach.

L’ocupació i la resistència continuaren durant mesos.

El 21 i 28 de març de 1969, l’equip d’hoquei sobre gel nacional Txecoslovàquia va vèncer l’equip soviètic en els Campionats Mundials d’Hoquei 1969 de gel a Estocolm. Al llarg de Txecoslovàquia, possiblement 500.000 aficionats van omplir els carrers de les seves ciutats per celebrar les victòries. En alguns llocs, especialment a Praga, les celebracions es van convertir en protestes contra els militars soviètics que va continuar ocupant el país després de la invasió del Pacte de Varsòvia el mes d’agost anterior . Tot i que la majoria d’aquestes manifestacions van ser pacífiques, algunes es va tornar violentes. Els manifestants van atacar unitats militars soviètiques. A Praga, els manifestants van saquejar l’oficina d’Aeroflot, l’aerolínia soviètica.

Les protestes van ser reprimides per l’exèrcit i la policia txecoslovaca, ara sota el control total de la línia dura del Partit Comunista. Els esdeveniments es van utilitzar com a pretext per expulsar els líders restants de la Primavera de Praga. Entre ells, Alexander Dubcek va ser obligat a dimitir com a primer secretari del Partit Comunista de Txecoslovàquia, per ser substituït per Gustáv Husák qui va iniciar la política de la “normalització”. Així acabava la Primvaera de Praga.

I com a homenatge a Jan Palach acomiadarem la secció amb la cançó Club foot que el grup Kassabian va compondre en homenatge seu.