Ilurion 20/06/2015 – Metzines, drogues i fàrmacs. El Dr. Knock o el triomf de la Medicina

Ivoox

El 1923 s’estrenà a França una comèdia de Louis Farigoule (sota el pseudónim de Jules Romains) una comedia, que amb el temps resultaria profètica, amb el sugestiu títol de «El Dr. Knock o El triomf de la Medecina». Anys més tard fou portsada al cinea i encara avui en dia es respresentada als teatres.

L’obra es desenvolupa en tres actes i l’acció transcorre en una petita població agrícola del sud de França z principis del S.XX. Entre els personatges hi ha dos fonamentals:

  • Dr. Parpalaid (DP): Vell metge a punt de jubilar-se, un dels de primum non nocere que representa el sentit tradicional de la Medicina i de la Vida.

  • Dr. Knock (DK): Jove metge que pren possessió de la plaça.

PRIMER ACTE

Estem en l’acte del relleu: El DK parla de la seva tesi «Sobre els pretesos estats de salut» amb un epígraf que atribueix a Claude Bernard «la gent sana són malalts que s’ignoren».

Quan es tanca l’escena, el DK està convençut que a Saint Maurice es donen les condicions per al seu experiment de medicalització.

SEGON ACTE

El DK ha establert el seu consultori en el vell domicili del seu antecessor. Ha encarregat al pregoner seva promoció i s’ha aliat amb el mestre i el farmacèutic que creuen en el seu projecte.

En un moment manifesta: «Caure malalt», vella noció ja insostenible davant de les dades de la ciència actual. La salut no és més que un nom, el qual caldria esborrar del nostre vocabulari. Per la meva part no conec sinó gent més o menys afectada per malalties més o menys nombroses i d’evolució més o menys ràpida.

TERCER ACTE

La fonda del poble ha estat transformat en un sanatori. El vell DP va a visitar el DK i li retreu el tractar com a malalts a persones que ell tenia per sanes. El DK li respon: Vostè m’ha donat un cantó poblat d’alguns milers d’individus neutres, indeterminats. El meu paper és determinar, portar-los a l’existència mèdica. Els fico al llit i miro el que pot sortir d’allà. Potser una tuberculós, un neuròpata un arterioscleroso, el que es vulgui, però algú Per Déu! Algú !. Res em disgusta més que aquest ésser ni carn ni peix que vostè diu home sa.

El DP continua retraient la seva actitud a l’DK, aquest li diu al final:

¡Què vol vostè! Això es dóna una mica al meu pesar. Quant estic en presència d’algú, no puc impedir que un diagnòstic s’esbossi en mi. Fins al punt que, des de fa algun temps, evito mirar-me al mirall.

REFLEXIÓ FINAL

La comèdia de Jules Romains representa una autèntica profecia de la medicalització de la vida d’avui. El DK és un metge que vol portar la medicina a l’últim escletxa de la condició humana, aprofitant la por de les persones davant la malaltia i la mort. És una obra en la qual s’entén el poder de la medicina i ens dóna llum per a l’anàlisi de la genealogia de la moral mèdica.

El Dr. Knock poc temps, i amb la col·laboració dels mitjans de comunicació (el pregoner), la escola, la farmàcia i la fonda, la seva intel·ligència poc escrupolosa li permet fer veritat el de ‘no hi ha persona sana sinó pacient insuficientment estudiat’. Inicialment l’esquer de la consulta gratuïta facilita el primer contacte: a partir d’aquí ningú escapa. Tothom és diagnosticat i tractat.

Si duen la historia als nostres dies observem el següent:

  • Els professionals de la salut: és ben conegut que la cultura mèdica pateix una fascinació per les noves tecnologies i per les noves malalties. Aquest esnobisme entusiasta no és aliè a beneficis, econòmics també.
  • Les empreses biotecnològiques i farmacèutiques: el seu desenvolupament i expansió, a través de publicitat enganyosa i de la formació continuada i interessada dels metges; no s’ajusta als criteris ètics exigibles en el camp de la salut. ës prou conegut que les vuit manors empreses farmacèutiques, amb una estratègia basada en l’I+D dediquen un 35% dels seus ingressos a marketing i administració (2). Cada dòlar gastat en publicitat de Claritin, un anti-alèrgic, s’estima que ha generado $3,5 en vendes (3).

  • La població: vivim en una cultura del consum que no accepta el sofriment ni la mort com a parts inevitables de la vida, en una societat del benestar on la malaltia, legitima la persona en la seva minusvalidesa, per eludir les responsabilitats socials i personals que li són pròpies, inclosa la modificació de conducta necessària per curar.

  • Els mitjans de comunicació: afavoreixen a la població la conformació d’expectatives per sobre de la realitat, fent-los creure en una inexistent medicina omnímoda. De fet bona part del malbaratament sanitari procedeix de la convicció de la població que la medicina moderna és capaç de resoldre molt més del que en realitat és possible.

Amb tots els protagonistes interessats en la mateixa direcció, és molt difícil canviar el rumb. S’ha aconseguit guanyar en quantitat de vida, però la qualitat de vida té components bàsicament subjectius i una societat medicalitzada és una societat amb major percepció de malaltia i dependència.

Fonts:

(1) Deutsche Banc Alex. Brown. Pharmaceutical Industry Outlook: Sobering Up on Drugs. Nueva York: Alex. Brown, 11 octubre 1999, figura 40.

(2) Pill pushers. The Economist 25 abril 2001, p. 66.

Gallardo Miranda i Carlos Haya – La medicalización de la vida o el triunfo de la medicina; Revista de la Sociedad Andaluza de Traumatología y Ortopedia; Vol. 26. Núm. 1-2. Enero 2008