ISBN: 8484325695
Títol: La Economía del fraude inocente: la verdad de nuestro tiempo
Autor: J. K. Galbraith
Ed: Crítica
104 pgs (14.0×21.0 cm) tapa dura
Feia temps que tenia ganes de llegir alguna cosa de Galbraith (el seu Crack del 29 em va semblar fascinant) i el fet que ara al Seminari d’Economia Crítica estiguem estudiant l’escola institucionalista doncs m’acabà de convèncer i per això quan el vaig veure a l’aparador de la llibreria no m’ho vaig pensar dues vegades.
És un llibre, molt curtet, escrit, com sempre escriu Galbraith, amb un llenguatge molt entenedor (fins i tot apte per a no economistes), però al mateix temps és un llibre crític, molt crític, amb el pensament econòmic ortodox.
Galbraith crítica que la realitat i la teoria econòmica (que ell anomena “sabiduria convencional”) sovint no van per el mateix camí. Però és que en l’economia neoliberal, no tan sols no van per el mateix camí, sinó que s’utilitza aquesta “irreal” teoria econòmica en benefici de la corporació.
Segons Galbraith, ara qui domina l’economia ja no és el capital (els propietaris del capital) sinó “la corporació”. És a dir, amb la professionalització de la gestió empresarial, els propietaris del capital han perdut el control en favor d’una classe directiva que autogestiona la corporació en funció dels seus propis interessos i assumint molts pocs riscos. Els exemples més clars d’aquesta pèrdua de control els trobem en els escàndols corporatius d’Enron o WorldCom. Vet aquí un frau no del tot innocent…
Però Galbraith va més enllà encara. Des de la seva perspectiva institucionalista en la qual la corporació és l’eix principal de l’economia d’avui en dia, fa una crítica al individualisme metodològic que situa la sobirania del consumidor com a punt fonamental de l’economia. De fet, la simple existència de la publicitat ja demostra com les empreses poden manipular les decisions de consum dels consumidors. Amb aquest raonament Galbraith retorna als economistes clàssics com Ricardo o Marx que veien en el procés productiu l’eix en el qual gira tot el procés econòmic.
Galbraith fa el pas de relacionar també sector públic i sector privat i com les corporacions copen ja pràcticament totes les esferes del sector públic (des dels serveis públics, les subcontractacions de serveis administratius fins als càrrecs públics que mantenen estretes relacions amb les grans corporacions passant per la política de lobbies).
Malauradament, el final del llibre és una mica fluix (almenys per al meu gust). Galbraith intenta relacionar el que ha exposat al llarg del llibre amb la política exterior, però acaba fent un discurs molt pacifista, però poc crític. (suposo que als 94 anys i veient la guerra d’Iraq Galbraith recorda el dolor i el sofriment que observà quan era un jove economista i realitzà un estudi econòmic sobre els bombardejos durant la 2a guerra mundial i això fa que el seu discurs sigui un pel massa paternalista).
En resum: un llibre MOLT recomanable. sobretot per a no economistes i per a economistes no crítics (a qui espero que els obri una mica els ulls…).
2 Trackbacks
[...] Recomano la lectura del seu llibre sobre el crack del 29 i també del seu últim llibre La Economía del fraude inocente: la verdad de nuestro tiempo. [...]
[...] Enron: The smartest guys in the room és un documental sobre com una empresa pot presentar uns beneficis de 101 bilions de dòlars l’any 2000 i fer fallida a finals del 2001. Enron una empresa energètica dels Estats Units, fou guardonada sis anys competitius com l’empresa més innovadora d’Amèrica i molts la consideraven el model a seguir en la transició cap a la nova economia (sobretot després de la crisi de la bombolla .com). Poc es podia imaginar la societat nordamericana que darrere aquella façana s’amagava una trama organitzada de gent molt ambiciosa, cercant l’enriquiment personal a qualsevol preu. Un clar retrat dels efectes del lliure mercat i la desregulació i de l’estreta relació entre les grans empreses i el sector públic. (imagineu-vos la cara dels californians quan van saber que els problemes de subministrament elèctric eren causats per Enron exportant energia per fer pujar els preus i després revendre-la!). La fallida d’Enron va deixar més de 20.000 treballadors a l’atur i com molts altres treballadors i pensionistes van perdre els seus estalvis per a la jubilació (invertits en accions de l’emprea. El crak d’Enron fou el primer gran crack del S.XXI i va posar en evidència totes les “mesures de garantia” per als inversors nord-americans al demostrar-se que el frau s’havia realitzat amb el “consentiment i suport” de directius, assesors, consultors, auditors i bancs. Poc després la fallida també de WorldCom va acabar de destapar l’estreta, i perillosa, relació entre les grans empreses - els grans grups assessors/auditors - la gran banca - el sector públic. El documental està basat en el llibre de Bethany McLean i Peter Elkind The Smartest Guys in the Room : The Amazing Rise and Scandalous Fall of Enron però a mi em fa pensar molt en La economia del fraude inocente del recentment desaparegut John Kenneth Galbraith. (…) Here’s how another former employee explains the process: “Say you have a dog, but you need to create a duck on the financial statements. Fortunately there are specific accounting rules for what constitutes a duck: yellow feet, white covering, orange beak. So you take the dog and paint its feet yellow and its fur white and you paste an orange plastic beak on its nose, and then you say to your accountants, `This is a duck! Don’t you agree that it’s a duck?’ And the accountants say, `Yes, according to the rules, this is a duck.’ Everybody knows that it’s a dog, not a duck, but that doesn’t matter, because you’ve met the rules for calling it a duck.” Extracte del llibre The Smartest Guys in the Room : The Amazing Rise and Scandalous Fall of Enron (Bethany McLean and Peter Elkind) [...]